El pare de Víctor Maria d’Imbert Manero, Erasme d’Imbert i de Nadal (1871-1959), era un petit empresari, afeccionat a la bibliofília i a la història, sobretot de la ciutat de Barcelona, autor de dos llibres de bibliòfil, un sobre el nom familiar, Sant Erasme, vulgarment apel·lat sant Elm, primitiu patró dels navegants (1950), i un altre sobre l’avantpassat familiar Erasmo de Gonima (1746-1821). Apuntes para una biografía y estudio de su época (1955).
Els avis paterns de Víctor, Joan d’Imbert i de Janer (184?-1917) i Rosa de Nadal i de Vilardaga (184?-1926), havien mantingut estretes relacions amb artistes i el món cultural de la seva època. Joan d’Imbert havia participat com a aquarel·lista en algunes exposicions, fou amic de Simó Gómez o Eliseu Meifrèn, entre d’altres, i membre del Cercle Artístic i de l’Ateneu Barcelonès.
La mare de Víctor, Teresa Manero de Salazar (Madrid, 1876 - Barcelona, 1932) provenia d’una família de militars i funcionaris, d’una banda, i de propietaris agrícoles de l’àrea d’Altafulla i Torredembarra, de l’altra. Va néixer a la plaça de Santo Domingo de Madrid, on també vivia un familiar d’un personatge primordial per a Víctor Imbert, Matilde Ferrant, tia d’Àngel Ferrant.
Els pares de Víctor es varen casar el 1897 i tingueren vuit fills. Víctor fou el cinquè i, després de la seva etapa escolar, començà a treballar l’any 1921 a l’empresa del seu pare, amb el seu soci Josep Jordi, en què comercialitzaven material de xapa perforada i altres elements metàl·lics en un establiment ubicat a la Via Laietana, 38 (figura 1). Posteriorment, s’hi varen vendre també trens elèctrics en miniatura, ja que Víctor Imbert fou un dels membres fundadors de l’Associació de Trens en Miniatura, l’any 1944, sota la presidència de Josep Bonet Garí.
Víctor es casa el 24 d’abril de 1929 amb Anita Solà Galí (1906-1995), que provenia d’una família vinculada a la pedagogia i l’art, com era el cas del seu oncle Francesc d’Assís Galí o el seu besoncle Pompeu Fabra, i que tenia aspiracions en el món de l’art des de ben jove, que no pogué dur a terme fins a la seva maduresa quan desenvolupà una trajectòria com a pintora.
Els orígens de la col·lecció Imbert no estan documentats, però una hipòtesi podria vincular-los amb l’amistat entre la família Imbert i l’escultor Àngel Ferrant (figura 2), una amistat que venia de lluny i que es va consolidar durant l’estada de l’escultor a Barcelona (1920-1934) i, concretament, en el cas de la col·lecció, amb l’exposició de l’escultor madrileny a la galeria Argos de 1942. Una part del nucli fundacional de la col·lecció Imbert queda documentada aquest any i constaria d’obres de Domingo, Hugué, Sacharoff, Mompou, Humbert i Opisso, entre d’altres.
A finals d’aquell any, el matrimoni Imbert Solà inicia també una sèrie de reunions al seu domicili de la casa Calvet del carrer de Casp, convertint aquell indret en un veritable punt de trobada de personatges importants de l’escena cultural de la postguerra barcelonina com Carles Soldevila, Ricard i Alfred Opisso, Manuel Humbert i Mercè Plantada, entre molts d’altres (figura 3).
Aquesta primera immersió en el món del col·leccionisme i de la promoció de l’art té dos dels capítols principals de la participació de Víctor d’Imbert en l’organització dels Salons d’Octubre (1948-1957) i en el projecte dut a terme, conjuntament amb Jaume Pla, de la «Col·lecció de gravats contemporanis» de La Rosa Vera (a partir de 1945).
Imbert s’uneix a l’organització dels Salons d’Octubre a finals de la primera edició, l’any 1948, i n’anirà assumint la celebració fins al darrer, el desè, l’any 1957, en què ell es retira. Els Salons d’Octubre foren unes exposicions col·lectives de pintura i escultura que se celebraven anualment a les Galeries Laietanes, tret del vuitè Saló, que quedà integrat a la III Biennal Hispanoamericana l’any 1955, i el desè, que tingué un caràcter antològic i que se celebraren al Museu d’Art Modern del parc de la Ciutadella. Per aquests salons passaren més d’un centenar de joves artistes que, en moltes ocasions, exposaven per primera vegada. Tot i ser una iniciativa integradora en l’àmbit estètic, sí que posava l’accent en un art que representés el present i que trenqués els estereotips academitzants que proliferaven després de la guerra (figura 4 i figura 5).
La col·lecció de gravats de La Rosa Vera se centrava en la creació d’uns llibres amb gravats d’artistes contemporanis i uns textos que «il·lustraven» el gravat en què se sumaren els creadors plàstics i literaris més importants del país en aquells moments i en el futur.
Al marge dels Salons d’Octubre i La Rosa Vera, el matrimoni Imbert Solà participà en multitud d’iniciatives culturals: en les activitats que es feien a l’Institut Francès, foren membres del Club 49, ajudaren en la fundació del Museu d’Art Contemporani ubicat a la cúpula del Coliseum i en l’organització d’homenatges a personalitats culturals com els germans Josep i Frederic Mompou, el director de l’Institut Francès Pierre Deffontaines, el poeta Josep Maria López-Picó, els pintors Jaume Mercadé o Ramon Rogent.
També és significativa la participació d’Imbert en les Biennals Hispanoamericanes, primer com a delegat dels artistes catalans a la primera biennal de Madrid i com a organitzador del vuitè Saló d’Octubre, en el marc de la III Biennal, a Barcelona.
Aquesta primera línia d’activisme cultural arribà a la seva fi a final de la dècada dels anys cinquanta, quan, d’una banda, Imbert deixa l’organització del Saló d’Octubre en la seva desena i última edició, en la qual els artistes fan una exposició retrospectiva i li reten un homenatge per la feina feta (1957); paral·lelament va abandonant la col·laboració amb Jaume Pla i les Edicions de la Rosa Vera. D’altra banda, a aquest distanciament s’hi uneix la mort del seu pare (1959), la mort del seu amic Àngel Ferrant (1961) i una greu malaltia que fa que prioritzi el seu projecte d’anar a retirar-se a l’Empordà, concretament a Mas Majora, a Parlavà, una casa que reforma amb la seva esposa.
No existeix un llistat de les obres que formaren part de la seva col·lecció, en la qual es troben tant pintura com escultura, dibuix, gravat, llibres de bibliòfil i àlbums. Existeix un primer llistat arran de l’exposició de Ferrant a Argos i, a partir d’aquestes obres, s’hi anaren sumant artistes que pertanyien a la generació de creadors vinculats al crític i promotor Joan Merli, també els artistes joves que participaren als Salons d’Octubre. Aquestes obres poden veure’s en algunes fotografies d’esdeveniments que tenen lloc a les sales de la casa Calvet o del posterior pis del matrimoni a la cantonada del carrer de Balmes amb la ronda del General Mitre, així com de l’estudi d’Anita Solà a l’àtic de la Via Laietana (figura 6).
A la mort de Víctor, la col·lecció es va anar dispersant, tret d’una part important de peces de l’escultor Àngel Ferrant que ara es troben al Museo Patio Herreriano de Valladolid. A la mort d’Anita Solà, la col·lecció acabà desapareixent, incloent-hi gran part de les pintures fetes per ella, excepte una petita part de l’arxiu que encara resta en mans de la família.
