L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és una corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per la Diputació de Barcelona, presidida aleshores per Enric Prat de la Riba, per a dedicar-se a la investigació científica superior, principalment centrada en la cultura catalana.
El nucli primitiu fou l’actual Secció Històrico-Arqueològica (SHA) i, més endavant, el 1911, s’hi crearen l’actual Secció Filològica (SF) i la Secció de Ciències. El 1968 es formà una nova Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS), separada de la primitiva Secció de Ciències. Per fi, el 1988 el que quedava de la Secció de Ciències es desdoblà en la de Ciències Biològiques (SECCB) i en la de Ciències i Tecnologia (SECCT).
Establert inicialment al Palau de la Generalitat, seu aleshores de la Diputació de Barcelona, Josep Pijoan, primer secretari general de la corporació, en dirigí com a arquitecte la instal·lació (figura 1). Sense ser pas la seva pretensió inicial, l’IEC va anar reunint peces artístiques, que en els primers temps anaven molt lligades a la representativitat i el caràcter emblemàtic de la corporació. L’escultor Ismael Smith volgué sumar-se a la bona nova cultural que significava l’IEC, regalant-li un notable bust de bronze que va fer de Manuel Milà i Fontanals (1908), que seria una de les obres seves més difoses encara en vida de l’artista (figura 2).
A partir del moment en què Eugeni d’Ors n’esdevingué secretari general (1911), va haver-hi un interès perquè l’art viu del país accentués la simbologia de l’IEC. Joaquim Torres-García hi va aportar un oli de gran format intitulat La filosofia presentada per Pal·les al Parnàs com a desena musa, que la presentà, primer, a l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. És una obra ambiciosa que vincula culturalment l’IEC amb la naixent estètica noucentista més ortodoxa (figura 3).
Altres elements artístics significatius de l’època inicial són els busts de bronze que l’escultor Josep Clarà va fer —per encàrrec d’Ors mateix— de Ramon Llull, Francesc Eiximenis i Lluís Vives (1913), instal·lats dalt d’unes columnes de marbre rosa, al vestíbul de la seu, al costat d’una reproducció de format real de l’estàtua grega de l’Esculapi d’Empúries, la troballa arqueològica més emblemàtica que lligava la cultura catalana amb les arrels hel·lèniques que aquella generació volia reivindicar.
A Josep Llimona se li encarregà un important grup escultòric de pedra sobre Catalunya i les Ciències (1912-1914), per presidir, des del frontó de la testera que centrava l’estança, la sala de lectura de la Biblioteca de Catalunya, generada per l’IEC, abans d’esdevenir una entitat autònoma (figura 4).
Després, el març del 1931, els darrers dies de la monarquia, la seu de l’IEC passà a la barroca Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu, mentre que la Biblioteca s’instal·lava al costat, a l’edifici gòtic de l’hospital mateix. Tanmateix, la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista mantingué la institució en diversos graus de clandestinitat, i sense poder ocupar plenament els nous estatges fins al 1977, quan Franco ja era mort però abans de l’inici del nou règim democràtic. Allà hi foren traslladades també les obres d’art, si bé el grup de Llimona romangué molts anys —fins al 2009— sense trobar un lloc adequat a la seva significació i també al seu pes físic.
Noves obres d’art s’afegiren a la informal col·lecció, de Joaquim Sunyer (Retrat de Ferran Soldevila), Ricard Canals (Retrat de Josep Carner), Josep Granyer, Domènec Carles, Susina Amat, Joan Vila i Grau o de l’escultor i geòmetra australià John Robinson.
També s’han anat reunint a la seu de l’IEC busts escultòrics significatius de personalitats vinculades a la corporació, com el de Prat de la Riba, obra de Joan Borrell i Nicolau; el d’Antoni Rubió i Lluch, de Josep Clarà —encarregat en plena Guerra Civil—; el de Pompeu Fabra, de Josep Dunyach (inaugurat el 1968 a la seu provisional de l’IEC del Palau Dalmases); el de Joan Coromines, de Manuel Cusachs; el de Ramon Aramon, de Joaquim Ros, o els de Josep Carner i Jordi Rubió i Balaguer.
No pertanyen pròpiament a la col·lecció de l’IEC les diverses obres pictòriques, escultòriques o ceràmiques barroques que formen part moble o immoble de l’edifici de la Casa de Convalescència, bé que conviuen naturalment amb el dia a dia de l’Institut.
En rebre l’IEC el llegat de la novel·lista Mercè Rodoreda, el 1983, s’hi incorporà un notable conjunt de pintures i obres artístiques que eren una faceta creativa menys coneguda però molt interessant de l’escriptora.
En temps de la presidència de Manuel Castellet, es va voler donar una empenta significativa a la presència de l’art viu a l’IEC, per mostrar que «no tenia cabuda ni el menyspreament ni l’oblit de la creació plàstica, essent com és un dels elements determinants de la nostra cultura actual, per bé que la seva vinculació amb la institució acadèmica no pot ser la mateixa que la de les disciplines científiques», com el mateix president expressava al pròleg del llibre que recollia el nou fons d’art de la corporació el 2001.
En aquest fons d’art hi figuraren des del primer moment obres d’artistes ja traspassats, com Apel·les Fenosa, Josep Amat, Ramon Sanvisens, Joan Brossa i Guillem Viladot, que s’ajuntaren a peces d’artistes en actiu rebudes el 1995 (Albert Ràfols-Casamada), 1997 (Andreu Alfaro), 1998 (Josep Guinovart —figura 5— i Josep Serra i Llimona) i 1999 (Josep Guinovart).
Les altres obres ingressades per la iniciativa de Castellet, entre el 2000 i el 2001 —a part d’un retrat d’Antoni M. Alcover pintat per Antoni Riera Nadal i donat per l’Ajuntament de Manacor—, foren pintures o dibuixos d’artistes procedents de tota l’àrea lingüística catalana: Ignasi Mundó, Francesc d’A. Casademont, Maria Girona, Antoni Tàpies, Salvador Alibau i Arias, Cesc, Conxa Ibáñez, Joan Hernández i Pijuan, Joan Granados Llimona, Montserrat Gudiol, Teresa Llàcer, Miquel Salvadó Jassans, Joan Riera Ferrari, Eduard Arranz i Bravo, Rafael L. Bartolozzi, Narcís Comadira, Marta Vilarasau, Jean-Louis Vila Jonca, Domènec Corbella, Joan-Pere Viladecans, Ferran Garcia Sevilla, Joan Paton, Javier Mariscal, Frederic Amat, J. M. Riera i Aragó i Carme Miquel.
I també ingressaren pel mateix conducte escultures o peces tridimensionals de Josep Maria Subirachs, Manuel Cusachs, Carme Riera, Ernest Altés, Rosa Serra, Tom Carr, Judit Gaset, Núria Pié; un tapís de Josep Grau-Garriga; estampes de Modest Cuixart, Josep M. Subirachs, Pilar Dolz i Javier Mariscal; i collages de Rafael Tur i Costa i Antoni Llena. En el mateix marc trobarem també el grafit realitzat expressament per Perejaume a les voltes de la Sala Pere i Joan Coromines, el 2001.
Però no totes les obres d’art nou entraren a través d’aquesta campanya incitada des del mateix IEC. Son els casos del collage amb tècnica mixta d’Antoni Clavé (1994), la tela d’Assumpció Mateu (1996), l’acrílic Amic Fuster, d’Antoni Miró (1998), la tela Homenatge a Verdaguer, de Damià Jaume (2001) o el monotip de Maite González (2004).
Andreu Alfaro i Salvador Alibau també farien escultures commemoratives del centenari de l’IEC (2007), i el cartell d’aquest centenari el faria Manuel Boix, valencià com Alfaro.
