Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Maria Junyent i Quinquer

9/6/2020

Barcelona  27/2/1904  - Barcelona 26/5/2001

 

Figura 1. Maria Junyent i Quinquer durant la seva joventut. Fons fotogràfic de la família Armengol.

Figura 2. Nina de caràcter de la SFBJ. Es tracta d’un dels dos exemplars del motlle 236 amb què Oleguer Junyent va obsequiar les seves nebodes, Maria i Adelina, als volts de 1913. Fotografia: Pere Capellà-Simó.

Figura 3. Nina francesa de la casa Jumeau, fabricada entre 1890 i 1899. Prové del fons familiar de Mercedes de Alemany. Fotografia: Pere Capellà-Simó.

Figura 4. Nina mallorquina del segle XVIII. Forma part de la col·lecció que Maria Junyent va rebre de l’oncle amb motiu del seu matrimoni amb el doctor Antoni Armengol. Fotografia: Pere Capellà-Simó.

Figura 5. Nina parisienne de l’època del Segon Imperi francès. Aquesta peça, adquirida a un antiquari de Barcelona, va entrar a formar part de la col·lecció de Maria Junyent durant la dècada de 1990. Fotografia: Pere Capellà-Simó.

Figura 6. Autòmat fabricat per la casa Lambert, de París, a la darreria del segle XIX. Maria Junyent va començar a interessar-se pels autòmats francesos durant la dècada de 1940. Fotografia: Pere Capellà-Simó.

Maria Junyent (figura 1), figurinista i restauradora d’art, va reunir una col·lecció de més de dues-centes nines antigues, que es conserva, íntegra, en poder dels seus descendents. Era filla del pintor Sebastià Junyent i Sans (Barcelona, 1865 - 1908). Amb l’oncle patern, l’escenògraf Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 1876 - 1956), va compartir tant la vocació teatral com la pràctica del col·leccionisme. Hi va col·laborar com a ajudant d’escenografia i, molt especialment, en la restauració de retaules i escultures medievals. El seu camp principal d’interès fou, però, la indumentària històrica. Durant la dècada de 1920, Maria Junyent —que descendia, val a dir-ho, del fundador de la Societat del Born— va ser guardonada en diverses edicions dels famosos balls de disfresses del Cercle Artístic, en els quals l’oncle participava com a escenògraf. Ara bé, els projectes més ambiciosos que va dur a terme en el camp del disseny de vestuari van tenir lloc al voltant de la companyia L’Alegria que Torna i de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Durant aquell període, va participar en la concorreguda exposició de joguines que l’associació Amics dels Museus va organitzar al Palau de la Virreina el 1954. Posseïa, ja aleshores, una de les col·leccions de nines més rellevants de Barcelona.

La col·lecció de Maria Junyent té un origen doble. Segons el testimoni de la també col·leccionista Maria Lluïsa Camarero, Maria Junyent situava l’inici de la col·lecció en dues nines pràcticament idèntiques que Oleguer Junyent els havia regalat, a ella i a la seva germana Adelina, arran d’un viatge a París que situem als volts del 1913. Aquestes nines, si més no, són dos exemplars del model 236 de la Société Française de Fabrication de Bébés et Jouets (SFBJ), llençat al mercat l’any anterior (figura 2). Fos com fos, marquen l’inici d’una branca de la col·lecció que s’inicia durant la infantesa i que es concentra en nines contemporànies a la joventut de la col·leccionista, fabricades aproximadament entre 1910 i 1940.

Paral·lelament, Oleguer Junyent va iniciar una col·lecció de nines antigues que cal datar, en bona part, entre la segona meitat del segle xviii i l’època isabelina. Maria Junyent, tal com va explicar al periodista Artur Llopis, va rebre aquesta col·lecció —que l’oncle havia format expressament per a ella— amb motiu de les seves noces amb el metge Antoni Armengol i Peracaula (la Garriga, 1892 - Barcelona, 1966). Es van casar durant l’època republicana. A partir d’aquell moment, la col·lecció ja unificada de nines antigues i modernes de Maria Junyent fou custodiada al domicili matrimonial, al carrer del Rosselló, 255.

El desenvolupament del mercat d’antiguitats esdevingut durant els anys de la postguerra va determinar que la col·lecció de Maria Junyent fos novament ampliada. L’aspecte més remarcable d’aquest període és l’interès de la col·leccionista per una nova tipologia que defineix la tercera branca de la col·lecció: l’autòmat, generalment francès, de la segona meitat del segle xix.

Maria Junyent havia començat a exhibir algunes de les seves peces als volts de 1935. Aquell any, en concret, va col·laborar amb dos reputats col·leccionistes de nines, Manuel Rocamora i Lola Anglada, en la instal·lació d’un Museu dels Records de la Moda que es va poder veure al Palau de Montjuïc, dins l’Exposició de l’Art del Vestir i Saló de Creacions. Junyent va reprendre l’activitat expositiva durant la dècada de 1950. Aleshores no sols havia reunit una col·lecció de prestigi, sinó que sobresortia com a estudiosa de l’àmbit de la joguina. A tall d’exemple, va col·laborar en l’exposició històrica celebrada amb motiu VIII Congrés Nacional de Pediatria de 1952, en el catàleg de la qual va publicar una erudita dissertació sobre el sonall, objecte que també col·leccionava. Més endavant, en el marc de l’exposició citada del 1954, va pronunciar la conferència «Los juegos en la vida y en la historia», durant la qual va insistir en la necessitat d’inaugurar un museu de joguines a Barcelona.

El creixement de la col·lecció de Maria Junyent no va seguir, tanmateix, un ritme regular. Després de l’efervescència dels anys cinquanta, cal apuntar la dècada de 1980 com a segon període clau en la trajectòria de la col·leccionista. En aquell moment, a banda de la projecció internacional del mercat de joguines antigues, van tenir lloc dues circumstàncies determinants per a l’afaiçonament de la col·lecció. D’entrada, Maria Junyent va rebre en herència el fons familiar de nines i joguines d’una amiga seva, Mercedes de Alemany i Cot (Barcelona, ?-1987). Es tractava d’un fons remarcable, en qualitat i en nombre, de nines datades entre 1880 i 1900 (figura 3), que va servir per a resoldre un buit cronològic important en la col·lecció de Maria Junyent: el que separava la branca de nines antigues adquirides per l’oncle de la de nines posteriors a 1910. D’altra banda, aquells anys Maria Junyent va establir contactes amb noves fornades de col·leccionistes de nines, entre els quals cal destacar la bibliotecària Maria Lluïsa Camarero i Roca (Barcelona, 1951). Des de 1988, les visites de Camarero a Maria Junyent tingueren una freqüència setmanal, pràcticament ininterrompuda fins al traspàs de la col·leccionista. A tots els efectes, els intercanvis de sabers que es derivaven d’aquesta nova amistat van reactivar l’interès de Maria Junyent per les nines, amb la conseqüència inevitable de noves adquisicions.

Pel que fa a les peces més destacables de la col·lecció, sobresurten, dins la branca de les nines contemporànies a la joventut de Maria Junyent, diversos exemplars del motlle 101 de la firma alemanya Kämmer & Reinhardt, així com d’altres models, de porcellana o de cel·luloide, de les anomenades nines de caràcter. D’altra banda, trobem també una mostra interessant de peces de l’època del déco: des dels maniquins de Lafitte et Désirat fins a les nines de roba de Lenci o Rubio.

Dins la branca de nines antigues, iniciada per Oleguer Junyent, sobresurten tres categories: les peces setcentistes, les d’època romàntica i les nines franceses de l’època del segon imperi. D’entre les peces del segle xviii, podem destacar, entre moltes altres, una nina anglesa de fusta i una figura amb bust de ceràmica procedent de Mallorca (figura 4). Pel que fa a les nines d’època romàntica, hi són representades les tres tipologies principals: les de fusta, les de paper maixé i les de porcellana vidrada. Tocant a les franceses, la col·lecció n’inclou un repertori succint amb vestits folklòrics o religiosos així com una mostra de parisiennes (figura 5) la indumentària de les quals, en molts casos, fou restaurada per la mateixa col·leccionista. A aquestes tres categories caldria afegir-ne una quarta, d’interès remarcable, de nines orientals.

Respecte als autòmats, la col·lecció de Maria Junyent compta amb creacions de les principals firmes franceses del ram. Hi trobem, per exemple, una pastora de Roullet & Decamps i un marquès fumador de Léopold Lambert (figura 6). Gustave Vichy, per la seva banda, esdevé un dels fabricants més ben representats, amb una pianista, una dama al tocador, una dida, una dama amb ventall, una intèrpret de lira, etcètera.

En última instància, la branca dedicada a les nines de l’últim terç del segle xix compta amb una mostra d’alt interès de bebès francesos de les firmes Jumeau, Bru, Rabéry et Delphieu i Steiner, acompanyats d’algunes peces alemanyes igualment remarcables, i també d’armaris, baguls i altres complements. És de menció ineludible, en aquest apartat i en el conjunt de la col·lecció, una nina de mida gran de la casa Steiner, la qual no prové del fons de Mercedes de Alemany. Maria Junyent va adquirir-la a un particular en un moment indeterminat de la seva trajectòria com a col·leccionista.

El 1994, l’interiorista Oleguer Armengol (Barcelona, 1940-2016), fill de Maria Junyent, va habilitar el pis superior de l’antic estudi d’Oleguer Junyent, al carrer de Bonavista, de Barcelona, per acollir la col·lecció de nines. Fou, aquest, el regal que Maria Junyent va rebre en el seu norantè aniversari. En el moment present, el conjunt de la col·lecció Oleguer i Maria Junyent roman oberta al públic.

Bibliografia

Beltrán, Clara [et al.]. Oleguer Junyent: Col·leccionista i fotògraf: Roda el món i torna al Born. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017.

Capellà Simó, Pere. «El col·leccionisme de joguines a Catalunya en temps de Lola Anglada». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antics i nous col·leccionistes: Materials per a la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2015. (Memoria Artium; 19), p. 13-38.

Foguet, Francesc; Santamaria, Núria; Saumell, Mercè (ed.). L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: entre el mite i la realitat? III Jornades de Debat sobre el Repertori Teatral Català. Lleida: Punctum, 2011.

Junyent, Maria. «El sonajero». Catálogo de la exposición histórica celebrada con motivo del VIII Congreso Nacional de Pediatría que tendrá lugar en Barcelona en el mes de octubre de 1952 [catàleg d’exposició]. Barcelona: Archivos de Pediatría, 1952, p. 43-47.

Llopis, Artur. «Los coleccionistas de muñecas antiguas». La Vanguardia (7 juliol 1963), p. 43.

Sala, Teresa-M. Junyent. Barcelona: Nou Art Thor, 1988.

Pere Capellà Simó

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal