Sebastià Junyent i Sans

9/6/2020

Barcelona  27/9/1865  - Barcelona 22/4/1908

Sebastià Junyent i Sans representa el paradigma del projecte cultural del Modernisme. D’esperit inquiet i sensible, va ser pintor, dibuixant, il·lustrador, ninotaire, projectista d’arts decoratives, escriptor, assagista, gran coneixedor de la història de l’art, antiquari, restaurador i col·leccionista, facetes que responen a l’ideal d’artista total de l’època (figura 1).

Era el fill primogènit de Francesc Junyent i Francisca Sans, que vivien al carrer del Rec número 36, del barri de la Ribera. L’avi era conegut popularment com l’espardenyer del Born, que amb la fundació de la Societat del Born va recuperar la festa del carnestoltes a la ciutat.

La seva etapa de formació com a pintor va transcórrer entre el taller d’Antoni Caba i l’Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja). També assistia a les classes de teoria i història de les belles arts industrials impartides per Francesc Miquel i Badia, que era un crític influent del Diari de Barcelona i un gran col·leccionista. El 1889 va obtenir la borsa d’estudis per l’especialitat de pintura, conjuntament amb Fèlix Mestres, per realitzar estudis a Madrid al Museu del Prado i a París, on va rebre lliçons del pintor academicista Jean-Léon Gérôme.

Junyent va participar en els principals cercles recreatius, intel·lectuals i artístics barcelonins del moment, com ara el Niu Guerrer, L’Avenç, el Círcol Artístic, els Quatre Gats, el Cercle Artístic de Sant Lluc i l’Ateneu Barcelonès, entre d’altres. Va escriure a La Renaixença, Joventut, Lo Teatro Regional, revistes on també publica il·lustracions seves signades S. J. o amb el pseudònim Gerinel·lo. Participa en les exposicions de belles arts i indústries artístiques (1891 i 1898) i exposa a la Sala Parés. La seva trajectòria artística transita des de l’estètica del Realisme i el naturalisme passant pel Prerafaelitisme i el Simbolisme, tot derivant en la temàtica de les gitanes com el seu amic Isidre Nonell. En el terreny de les arts decoratives, tal com destaca Alfred Opisso, excel·leix en la «imitació de tapissos pintats», d’entre els quals destaca un Sant Jordi (figura 2). Per encàrrec dels tallers Homar i Busquets realitza projectes per a marqueteria, en col·laboració amb Josep Pey i el seu germà Oleguer.

La seva tasca d’antiquari i restaurador la podem resseguir a partir de dues llibretes de comptabilitat o dietaris manuscrits que s’han conservat, en què des de l’octubre de 1897 fins al desembre de 1903 anava apuntant les entrades i sortides de diners. És difícil reconèixer quines són les peces registrades perquè només en fa una mínima descripció. No obstant això, la compravenda d’antiguitats la podem associar a una xarxa de noms com (Josep) Dalmau, (Jaume) Vilallonga, (Joaquim) Quimet Baixas, Solà, Moragas, Soriano, Ginesta, Víctor, Rodríguez, Català i Francesc Llorens i Riu, a banda d’altres antiquaris de llocs com Saragossa o Madrid. Molts dels vestigis sobre la seva faceta de col·leccionista es relacionen amb les excursions i els viatges. Així, algunes campanyes a la cerca d’antiguitats les va fer amb Josep Dalmau i Rafel, que també va començar fent de pintor i restaurador, tot derivant cap al comerç de l’art com a marxant d’art i galerista. Per a aquests artistes era una manera addicional de guanyar-se la vida, tot i que també els impulsava l’afany d’envoltar-se de bells objectes antics. Des de 1902, a la seva tribuna de la revista Joventut reflexiona sobre les adquisicions fetes per estrangers a Espanya i com, a manca d’un museu, les obres de més vàlua estan en mans de col·leccionistes, en les catedrals i en alguns gremis. Reclama una llei de patrimoni per prohibir la sortida d’obres antigues de la Península i, quasi com una declaració de principis, exposa que «el col·leccionista, en us d’un dret indiscutible, sempre acaba per vendre; o perque’s cansa de lo que té, ó pera fer novas adquisicions, ó senzillament perquè necessita quartos».

El tipus d’antiguitats que Junyent adquireix és molt divers: roba antiga, llànties, gravats, rajoles, estampes i dibuixos japonesos, ventalls, marcs antics, peces gòtiques, fragments de retaules, pots d’apotecari, plats catalans blaus, pintes, pipes… (figura 3 i figura 4). Un cas a part són els llibres que componien la seva biblioteca. Les enquadernacions van ser acuradament compostes per l’artista (de les quals se’n conserven els motius dels petits ferros numerats) i executades per José Anglada i José Basa (amb signatura al llom Anglada & Basa). L’octubre-novembre de 1904 se’n va fer una selecció per a una exposició a la Sala Parés (figura 5). Segons Ramon Miquel i Planas, «les tapes dels llibres exposats a Ca’n Parés consegueixen ésser artístiques, no pas mitjançant un enfarfech d’ornamentació més propis de treballs d’orfebre, sinó ab discreció i sobrietat, ab recursos sovint senzills y d’una execució relativament fàcil pera un daurador com cal». És una col·lecció de llibres molt variats, que mereixerien una anàlisi més detallada. No obstant això, podem dir que es tracta d’un conjunt compost de publicacions especialitzades d’història de l’art i d’arts decoratives (l’art del vidre, moda, moble, mosaic, tapisseria…); catàlegs d’exposicions, revistes, llibres sobre procediments pictòrics (colors i vernissos) o història de la pintura; història, llegendes o folklore de Catalunya; literatura universal, amb una remarcable presència d’autors francobelgues (Victor Hugo, Guy de Maupassant, Émile Zola, Maurice Maeterlinck…), anglesa o alemanya traduïda (Goethe per Maragall, Walter Scott per Tomàs i Salvany), catalana (Llull, Verdaguer, Víctor Català o Rafael Nogueras…), així com castellana (Cervantes, Quevedo…); també hi trobem pensadors com Nietzsche o Proudhon al costat de traduccions de peces de Wagner (col·lecció Granyer-Manyà, Barcelona).

La fascinació per les arts del passat durant el Modernisme es relaciona amb una predilecció pel món medieval i les arts aplicades i decoratives que esdevenen una font d’inspiració per a la recuperació moderna de la tradició. Sota l’influx de Ruskin, Junyent pretenia trobar un model en el caràcter i el sentiment moral dels artistes del gòtic i discernia per escrit sobre temes de patrimoni i creació. També, alguns trets del seu característic sentit de l’humor el portaren a escriure un seguit de recurrències sobre les pipes, objecte del tot indispensable per a la imatge de l’artista bohemi (figura 6 i figura 7). Tenia una remarcable col·lecció de pipes, de les quals se’n conserven alguns exemplars (col·lecció Granyer-Manyà, Barcelona).

L’any 1903 va ser un moment decisiu en la seva trajectòria i ens permet realçar alguns episodis del seu col·leccionisme viscut. A la recent creada Junta Municipal de Museus i Belles Arts els ofereix «un alt relleu antic, de fusta daurada i policromada, amb la representació de la Resurrecció de Crist», pel qual demanava 15.000 pessetes (que abaixà després fins a 14.000 ptes.). La peça va ser examinada per Raimon Casellas, que va recomanar a la Junta de fer tot el possible perquè no desaparegués, pel seu mèrit i raresa. També Miquel Utrillo la reprodueix amb un article a la revista Pèl & Ploma i n’aconsella l’adquisició (figura 8). Destaca que es tracta d’una obra de transició del gòtic cap al renaixement digna de ser en un museu perquè «en una col·lecció d’objectes artístics de valor suntuari i arqueològic deu refinarse el gust d’elecció». Tanmateix, tal com queda recollit a les actes, era «una oferta important però massa cara». I, encara, Junyent hi afegeix «un retaule català, pintat i daurat, un arcàngel tallat en fusta daurada i policromada, un relleu en marbre policromat, dos quadrets representació de dos apòstols originals del Greco, quatre ornaments circulars tallats en fusta, daurats i pintats, procedents d’Aragó, i dos fragments de retaule que representen dos sants del segle xv, també procedents d’Aragó». En un viatge amb Nonell a Madrid i Toledo va comprar, tal com consta als dietaris, a Arteche «dos caps del Greco a 350 ptes. cada un i un silló de talla raconer». Entre 1903 i 1904, la relació de Junyent amb Picasso vindria marcada per la veneració que mostraven envers el misticisme d’El Greco. Ambdós artistes van retratar-se en blau al taller que Junyent tenia al carrer de Bonavista: el malenconiós artista madur es contraposa al jove pintor que apareix sobre un fons del quadre de La vida. Sens dubte, és un testimoni d’admiració mútua. Junyent va ajudar Picasso (al dietari consta que va pagar-li el lloguer de tres mesos de taller i li va comprar vint dibuixos) (figura 9). De forma premonitòria, el dibuix El boig (actualment al Museu Picasso de Barcelona) li dedica al seu amic. Entre 1906 i 1908, afectat per una malaltia mental, Junyent hauria de ser internat a l’Institut Frenopàtic de les Corts, de Barcelona, on acabaria els seus dies de vida.

És difícil saber les peces que van passar de Sebastià al seu germà Oleguer, al qual havia inculcat la passió per col·leccionar. No obstant això, la seva vídua, Paulina Quinquer, entre 1906 i 1907, va continuar venent peces de la col·lecció. Així, per exemple, l’any 1916 va «oferir a la Junta de Museus un retaule gòtic català, que sembla que procedia del monestir de Santes Creus, una Verge gòtica gran i una de romànica petita, així com una taula antiga».

Bibliografia i fonts

Boronat, Maria Josep. La política d’adquisicions de la Junta de Museus. 1890-1923. Barcelona: Junta de Museus de Catalunya: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Junyent, Sebastià. «Á la Junta Municipal de Belles Arts. A propósit de la Exposició d’Art Antich». Joventut (18 desembre 1902), p. 810-812.

Junyent, Sebastià. «L’Art Nou i l’Art Vell». Joventut (5 gener 1905), p. 6-7.

Junyent, Sebastià. «Bibliofilia». Joventut (25 maig 1905), p. 336.

Miquel y Planas, Ramon. «Enquadernacions Artísticas». Joventut (10 novembre 1904), p. 743.

Opisso, Alfredo. «Sebastián Junyent». Arte y artistas catalanes. Barcelona: La Vanguardia, 1900, p. 75-80.

Pinzell [Miquel Utrillo]. «Una pessa de museu». Pèl & Ploma, vol. iv, núm. 98 (octubre 1903), p. 302-303.

Sala, Teresa-M. Sebastià Junyent i Sans (1865-1908): pintor, il·lustrador, dissenyador i teòric modernista [tesi de llicenciatura]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1985.

Sala, Teresa-M.«Tribut a Junyent». A: Liber Amicorum: A Francesc Fontbona, historiador de l’art. Barcelona: Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 2019.

Teresa-M. Sala i Garcia