La col·lecció de l’arquitecte Rafael Masó (figura 1) no es construí a partir d’una cerca compulsiva per crear un conjunt destacat d’obres. Masó visqué el col·leccionisme amb una voluntat de comprensió i apropiació de l’expressió cultural del país i el seu art. L’afició per aplegar el que finalment seria un interessant conjunt d’objectes i obres d’art neix en aquest cas de diferents voluntats. D’una banda, la reunió d’objectes antics, com ara ceràmiques, vidres, orfebreria o teixits, tenia un sentit exemplificador dins una necessària mirada al passat per regenerar els bells oficis, un dels pilars bàsics de la política artística del Noucentisme. D’altra banda, Masó atresorà un interessant grup de pintures i escultures de diversos artistes coetanis a ell que representaven, com ho feia també la seva obra arquitectònica, la voluntat de crear un nou llenguatge apte per a la Catalunya del nou-cents.
Dins el primer grup i en el camp de la regeneració de les arts, els models antics, construïts des de la solidesa d’una pràctica artesana tradicional sorgida d’un coneixement profund de l’ofici, eren uns referents clars. És molt probable que el nombrós grup de pots de farmàcia de ceràmica catalana del segle xviii que Masó adquirí estigui relacionat amb el seu interès per aquesta tipologia de pisa esmaltada, que l’arquitecte renovà formalment l’any 1908 en el projecte de la farmàcia Masó Puig de Girona.
La ceràmica antiga fou un element molt valorat per l’arquitecte. Masó aplegà un interessant conjunt de rajoles gòtiques i renaixentistes d’origen català i valencià, actualment disseminades en diverses cases dels seus fills i nets. Dins aquest grup en destaquen dues del 1539, provinents del castell de Vulpellac, amb la inscripció «Ego sum qui pecavit», unes rajoles policromes de Barcelona de mitjan segle xvii així com diverses rajoles de Manises, de la sèrie de l’«escarabatet», de finals del segle xv. Cal esmentar també un conjunt de rajoles d’oficis del segle xvii i del segle xviii i algunes ceràmiques catalanes de les mateixes cronologies. L’interès de Masó per aquestes formes aplicades a l’arquitectura anava paral·lel a la importància que atorgà a la ceràmica en els seus propis projectes. En aquest camp, és ben conegut l’esforç que va fer, conjuntament amb Joan Baptista Coromina, per regenerar la producció de ceràmica amb la creació de La Gabarra (1911-1918), el projecte empresarial en què ambdós es veieren implicats.
Dins el reduït nombre d’objectes d’orfebreria que Masó obtingué a través de la família de la seva dona, hi havia una creu d’argent, de cap al 1600, d’or i esmalts amb caboixons de cristall de roca tallat i perles, i que l’arquitecte dibuixà amb voluntat d’estudi. Ignorem en quin moment va fer aquest dibuix, però coneixem el seu interès per aquesta tipologia d’objecte litúrgic, que s’evidencià quan hagué de dissenyar, per exemple, una creu per a l’església de Sant Feliu de Girona, el 1916, o una altra per a la de Sant Pere de Terrassa, dos anys després. El conjunt d’objectes d’orfebreria que tenia l’arquitecte era certament limitat, però d’una qualitat extrema: en són bona mostra un penjoll d’or de cap al 1600, parcialment esmaltat i amb caboixons de robins i perles barroques, i un salpebrer d’argent sobredaurat amb marques de Girona, de la mateixa cronologia (figura 2).
Masó també aplegà un grup d’objectes de vidre català. Tres d’aquests objectes representen perfectament les arts del vidre a casa nostra al segle xviii: un setrill doble i un salpebrer —justament inspirat en aquelles formes anteriors d’orfebreria—, ambdós amb fils de lacticini aplicats, així com una llàntia de dimensions considerables. La resta són càntirs i almorratxes fets ja al segle xx seguint els models del segle xviii.
L’arquitecte adquirí una interessant arquilla o paperera del segle xvii que disposà a la part pública del seu apartament a Girona, on tenia el despatx professional (figura 3). Formalment respon al model de paperera sense tapa amb tres línies de calaixos a banda i banda d’un cos central format per una porta. Com és ben sabut, aquests mobles es construïen en parelles, però el pas del temps s’ocupà de separar-les en molts casos. La parella del que ens ocupa, en canvi, s’ha pogut identificar en un exemplar publicat per María Paz Aguiló i provinent de l’antiga col·lecció de Gaspar Homar. Els dos mobles són idèntics, encara que el segon no conserva els forats del pany amb l’àguila bicèfala dels Àustria.
Masó també aplegà un petit conjunt de pintura antiga, amb algunes peces importants. Destaquen, en primer lloc, una icona bizantina amb la representació de Crist en majestat, dels segles xv-xvi, i una Verge amb el Nen, del segle xvii. La primera conserva una etiqueta al dors en la qual s’indica que participà en l’exposició d’art antic celebrada a la Societat Athenea entre el març i el maig del 1914, i que pertanyia a la col·lecció de Rafael Masó Valentí; el 1949 també fou inclosa en l’exposició de pintura religiosa antiga organitzada pel Cercle Artístic de Girona. La segona presenta així mateix una etiqueta amb la llegenda «I Exposició de pintura antiga celebrada a Athenea. Girona març 13 – maig 3, nª 39», seguida d’una descripció física de l’obra i de la menció «Col·lecció particular de Rafael Masó».
Dins el grup de pintures antigues que penjaven de les parets de la casa Masó Bru —la seva esposa era Esperança Bru— cal esmentar també una obra de Pere Mates (?, 1490 - Girona, 1558), el pintor més important de Girona al segle xvi. L’arquitecte l’adquirí al ceramista bisbalenc Leonci Coromina, que l’havia comprat en algun punt proper a la Bisbal (figura 4).
Masó també fou propietari d’una interessant obra del Barroc italià. Es tracta d’una Verge amb el Nen de factura anònima però d’una gran qualitat, del segle xvii. La superfície de l’obra, malgrat la restauració a què fou sotmesa fa uns anys, està una mica malmesa, probablement a conseqüència de l’incendi que el pis dels Masó va patir al final de la Guerra Civil (figura 5).
Un capítol a part dins el conjunt d’obres aplegades per l’arquitecte és el que formen dos capitells romànics i un de gòtic. En remodelar el tercer pis de la Casa Masó —el que havia de ser la seva futura llar—, Masó projectà un espai que durant un quant temps fou el seu estudi. En la reforma, obrí una finestra a la façana del carrer de les Ballesteries, en forma de doble arc, per incorporar-hi un capitell del segle xiii provinent de la Casa Salieti, del carrer dels Ciutadans, de Girona. Desconeixem si l’altre capitell romànic, similar a l’anterior, té el mateix origen; en qualsevol cas, acabà formant part de la casa que Esperança Bru feu construir anys després de la mort del seu marit. Es tracta de la remodelació de la propietat que l’arquitecte havia adquirit anys abans a la pujada de Sant Feliu amb la voluntat de transformar-la en la seva residència, projecte que la seva mort prematura impedí. En un pis d’aquesta finca, es disposà també un capitell gòtic adquirit per l’arquitecte i que presenta, a l’àbac, el monograma de Crist.
Rafael Masó heretà del seu pare una part de la col·lecció de dibuixos antics que aquest havia atresorat; les obres més destacades, tanmateix, romangueren a la Casa Masó, que heretà el seu germà gran, Santiago.
Masó visqué envoltat d’un grup de dibuixos, pintures i escultures dels seus companys de viatge en la construcció d’una nova estètica per a la Catalunya del nou-cents. Algunes d’aquestes obres van ser adquirides per l’arquitecte arran de les activitats i les exposicions d’Athenea, com el retrat titulat Nando, de l’artista polonesa Maria-Melania Klingsland, pintora que es donà a conèixer com a Mela Muter (1876-1967) i que hi exposà el 1914. L’aquarel·la, signada i datada aquest any, duu la dedicatòria «A Mme et Mr Masó / souvenir affectueux de», amb la firma al dessota. Nando és un treball preparatori d’un oli sobre tela de 160 × 123 cm titulat En Catalogne, de la col·lecció Bolesław i Lina Nawrocki de Varsòvia, que Muter va pintar a Girona aquell any. La pintora havia exposat a la Sala Dalmau de Barcelona el 1911 i novament a la mateixa galeria l’any següent, dins la col·lectiva d’artistes polonesos, i va ser convidada a presentar una exposició individual a Athenea a la primavera del 1914. Rafael Masó i Xavier Montsalvatge van organitzar una campanya per aconseguir que el seu quadre Vora el riu fos comprat i dipositat al museu de la ciutat.
L’aquarel·la que Masó conservà de Celso Lagar (1891-1966) també està relacionada amb les activitats d’Athenea, on el pintor de Salamanca va exposar a la primavera del 1915. Lagar, que llavors tenia vint-i-quatre anys, va passar a Barcelona els temps convulsos de la Primera Guerra Mundial després d’abandonar París, ciutat en la qual havia treballat l’any 1911.
Dins aquest conjunt d’obres dels seus contemporanis, Masó conservà dibuixos de Joan Colom (1879-1969) signats amb el pseudònim Adam, que utilitzava en les seves il·lustracions a la revista Papitu, on col·laborà entre el 1909 i el 1912. Cal afegir així mateix dos dibuixos de Feliu Elias (1878-1948), igualment signats amb el pseudònim Apa que emprava en les seves intervencions en el món gràfic, àmbit en el qual fundà, l’any 1908, la revista en què col·laborà Colom i que dirigí fins al 1911.
Un artista ben representat en la col·lecció és el pintor i escultor Martí Gimeno (1889-1971), el primer dels cinc fills que el pintor Francesc Gimeno tingué amb la seva dona, filla dels propietaris de la Fonda Martinet de Torroella de Montgrí. Martí Gimeno visqué a Torroella fins als catorze anys, moment en què es traslladà a Barcelona; allà començà a treballar amb el seu pare fins que decidí establir-se a Girona, on començà a relacionar-se amb el grup noucentista format al voltant de Masó durant l’any 1909. A l’hivern del 1910, concretament el dia de Nadal, quan va ser cridat a files, amb el perill d’haver d’incorporar-se a l’exèrcit i ser enviat a la guerra d’Àfrica, desaparegué sobtadament i marxà a l’Argentina per no tornar mai més.
Mereixen menció a part tres aquarel·les i un dibuix al carbó que també hem atribuït a Martí Gimeno. Els quatre papers no estan ni signats ni datats, i les tres aquarel·les, per la mala qualitat del suport escollit —papers senzills i mal escairats—, donen a entendre la seva naturalesa d’exercici lliure, sense cap altra vocació que la de treball experimental. El tractament del color en el retrat d’un dels busts de l’arquitecte, amb una disposició lliure i sense cap evidència de traços de dibuix, ens acosta a l’obra del jove Gimeno del 1909, quan el retratat tenia vint-i-nou anys.
Masó conservà també un dibuix del seu amic Joan Baptista Coromina (1890-1919), sense datar però dedicat a l’arquitecte i signat Joanot. Es tracta d’una vista de la catedral de Girona des de Sant Pere de Galligants feta al carbó. També és de Coromina un retrat de l’arquitecte signat l’any 1908. Masó en va dissenyar el marc, que presenta, en metall repussat i policromat, el seu lema «Déu i ton nom». L’arquitecte exercí un fort guiatge sobre Coromina i li encomanà diverses feines, com la direcció artística de la fàbrica de ceràmica La Gabarra, així com diferents encàrrecs d’arts aplicades. Un altre retrat de l’arquitecte és el que li feu Prudenci Bertrana l’any 1905 (figura 1).
La presència d’escultures de Fidel Aguilar en la col·lecció Masó té novament la seva raó de ser en l’estreta amistat, en l’admiració mútua, que uní aquests dos creadors. Masó posseí tres caps de pedra, fets en talla directa, de l’escultor. Els dos caps més importants foren presentats en la festa de l’Any Nou dels Artistes, celebrada a Athenea el 1916 (figura 6 i figura 7). Quan Fidel Aguilar (1894-1917) conegué Xavier Montsalvatge i Masó, cap al 1914, inicià una estreta col·laboració amb l’entorn d’Athenea, dissenyant els programes de diverses exposicions. Masó també li encarregà els mobles per a la Casa Ensesa i els relleus per a la Casa Casas.
Desconeixem com arribaren a la col·lecció Masó La dida, obra en bronze de Josep Cardona (1878-1922), La dona del farcell, d’Enric Casanovas (1882-1948) i La noia que es pentina del terrassenc Josep Armengol (1891-1918). De fet, l’obra de Casanovas, una porcellana creada al taller del ceramista Antoni Serra cap al 1906, va restar a la casa familiar quan Rafael Masó la deixà per casar-se. Pel que fa a la ceràmica d’Armengol, cal recalcar la sintonia en l’estètica amb algunes formes de Fidel Aguilar.
Com veiem, doncs, la col·lecció de Rafael Masó, en aquesta part que representa l’art contemporani del seu temps, és una reunió d’obres que plasmen per si mateixes les idees estètiques de l’arquitecte, com succeeix en els dibuixos de Joan Solà Romà (figura 8). Tanmateix, caldria sumar-hi el valor testimonial que posseeixen com a referents vius de l’amistat que l’uní amb la majoria dels seus creadors.
