9/6/2020
Barcelona 29/10/1854
- Barcelona 19/7/1936
|
Figura 1. Apel·les Mestres Oñós. |
|
Figura 2. Alguns dels objectes recollits per Josep Oriol Mestres a la catedral de Barcelona i que el seu fill va rebre per herència: un fragment del guardapols del retaule de la Transfiguració de Bernat Martorell (1445-1452) i dues misericòrdies del cadirat esculpit per Pere Sanglada (1386-1408). Actualment són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, fruit del llegat Mestres que la institució va rebre el 1951. |
|
Figura 3. La primera col·lecció formada per Apel·les Mestres va ser quan era petit i va ser d’aviram del pessebre, la qual ara es conserva al fons de la seu barcelonina del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Conforma un conjunt únic pel seu caràcter popular i perquè remet a un segle, el segle XIX, en què el fenomen del pessebrisme va néixer i va agafar la importància que avui encara té. |
|
Figura 4. El taller d’Apel·les Mestres a la torre del passatge de Permanyer, número 14, l’any 1909. El seu gust eclèctic com a artista es pot copsar a partir de la diversitat i l’ingent nombre d’objectes que col·leccionava. |
|
Figura 5. El saló de la torre del passatge Permanyer, el 1936. En aquesta estança bàsicament hi havia pintures, sobretot retrats i paisatges, i escultures, amb un nombre destacat de talles dels germans Vallmitjana, uns artistes promocionats per Josep Oriol Mestres. |
|
Figura 6. Un racó del despatx de la torre del passatge de Permanyer, l’any 1924. A la imatge podem veure la insígnia del Gremi dels Mestres d’Obres de l’any 1753, avui conservada al Museu d’Història de Barcelona, i que ell va situar en una panòplia amb armes comprades a Suïssa amb Pompeu Gener. |
Si bé Apel·les Mestres (figura 1) és conegut principalment com a il·lustrador i poeta, el cert és que va practicar altres aficions que ajuden a l’hora de comprendre d’una forma més profunda i encertada aquest artista total. Entre aquestes aficions hi hauria la botànica, el folklore, la música i el teatre, i també el col·leccionisme. En aquesta última, de fet, s’hi troben reflectides totes les altres així com les relacions que va mantenir amb l’entorn més proper, des de familiars fins a amics artistes.
Els Mestres: una família de col·leccionistes
El naixement de la dèria d’Apel·les Mestres per a arreplegar objectes va tenir lloc a la seva casa natal, que estava situada a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, i per influència dels seus familiars. El seu avi Josep Mestres Gramatxes (1777-1847), mestre d’obres, va recollir un llibre d’hores miniat per Bernat Martorell en un convent barceloní i figures de pessebres de l’escultor, i amic, Ramon Amadeu. D’altra banda, els seus cosins Francesc d’Assís (1811-1876) i Salvador Mestres Llonga (1815-1879), ambdós sacerdots franciscans, van mantenir una afecció per a restes arqueològiques i documents antics.
La persona més significant per a la seva formació com a col·leccionista va ser el seu pare, Josep Oriol Mestres Esplugas (1815-1895). Va ser l’últim arquitecte de la nissaga familiar, i va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal i va recuperar el d’arquitecte de la catedral de Barcelona que havia perdut el seu pare; a més, va dur a terme una tasca de salvació del patrimoni civil i religiós important, tant en l’àmbit barceloní com en el provincial (figura 2). Això li’n va permetre recollir alguns testimonis, sobretot fragments d’edificis enderrocats, la major part dels quals va cedir a la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona i acabaren, en conseqüència, al Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona, a la capella de Santa Àgata. Altres objectes, bàsicament llibres i documentació relacionats amb la seva activitat professional, van acabar cedits, a la seva mort, a diferents institucions barcelonines.
La seva posició com a arquitecte va incidir en l’afecció del seu fill Apel·les per l’art medieval i per les antiguitats, i en la seva estrena en el món del col·leccionisme des de la seva posició com un dels cofundadors de la primera associació pessebrista de Barcelona, el 1863. De fet, la primera col·lecció que l’Apel·les nen va formar a consciència va ser la de galls del pessebre (figura 3), la qual conforma un conjunt ben interessant des del punt de vista de les tradicions populars juntament amb el de les joguines i baralles de naips que també va guardar. Finalment, convé parlar de les rondalles i de les plantes i flors que va arreplegar de la seva mare i de la seva àvia, que van portar-lo de gran a ser un reconegut folklorista i botànic.
Companys i amics de Llotja
Tant Apel·les com el seu germà Arístides (1850-1899) van canalitzar l’herència rebuda dels seus ascendents familiars i van dedicar-se professionalment al món artístic: el fill gran va optar per abandonar els estudis d’arquitectura i va dedicar-se al món narratiu, mentre que el petit va decidir que el seu camp professional seria el de la il·lustració, tot estudiant, prèviament, a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Això va portar-lo a escriure, amb només vint anys, la seva primera crítica d’art, concretament de l’última exposició celebrada al primer Palau de Belles Arts de Barcelona (1874), on van participar alguns dels seus companys de Llotja.
D’altra banda, el paper que Tomàs Padró va tenir en la seva formació com a mestre, tant en l’àmbit acadèmic com en el particular, va ser decisiu i de fet va ser qui, juntament amb Josep Roca, van permetre-li esdevenir l’il·lustrador principal de La Campana de Gràcia el 1877. Precisament va ser Padró amb qui Mestres feu els seus primers dibuixos per a ser publicats, vers l’any 1872 i en l’anonimat absolut, i amb qui va fer el seu primer viatge important de joventut. En aquest viatge, pel centre i pel sud de la península Ibèrica, no van faltar les visites a arxius i monuments ni tampoc la seva primera recol·lecta d’antiguitats, principalment armes i ceràmica.
De fet, aquests objectes van ser els més cobejats per Apel·les, juntament amb els de regust oriental, durant els seus viatges posteriors amb el seu amic Pompeu Gener a París i a Suïssa, on a més de buscar-hi oportunitats laborals hi visitaven antiquaris i llibreters. El seu habitatge habitual era, però, a Barcelona, concretament a la casa familiar situada a la Gran Via, número 302, actualment desapareguda. Allà no només va formar-hi el seu primer taller museu sinó que va treballar-hi, a vegades acompanyat d’altres artistes com el músic Josep Rodoreda, i hi responia cartes que rebia de Medard Sanmartí des de Madrid o d’Alexandre de Riquer des de la masia familiar situada a l’Alta Anoia.
La torre del passatge Permanyer
L’any 1898 ell i la seva esposa, Laura Radenez, van abandonar la casa familiar de la Gran Via i van marxar a viure en una casa del tranquil passatge de Permanyer, concretament al número 9, i pocs anys després, el 1903, de manera definitiva, al número 14. El 1908, després de l’obtenció del títol de Mestre en Gai Saber i de l’èxit de la seva obra Liliana (1907), Apel·les Mestres va decidir, després d’anys reclòs a casa, tornar a la vida pública de la ciutat. Va fer-ho sobre un automòbil conduït per Ramon Casas i acompanyat de Miquel Utrillo i d’Alexandre de Riquer, un fet que no ha de sorprendre si es té en compte que prèviament havia participat activament en l’organització d’exposicions i concursos de cartells modernistes.
La seva torre del passatge Permanyer va esdevenir una casa museu coneguda per tots els barcelonins i per tots aquells que tenien interès en l’art o la història. La col·lecció estava situada principalment entre el taller, el despatx i el saló de l’habitatge, i representava els seus interessos professionals i personals. Hi havia obres pròpies i d’artistes del seu temps, així com alguns mitjans que ell utilitzava per a il·lustrar els seus projectes, com ara fotografies i llibres, alguns d’aquests últims d’origen oriental. També hi havia antiguitats heretades de la família o adquirides per ell mateix, així com altres conjunts de caràcter anecdòtic, com per exemple una col·lecció iconogràfica de reproduccions d’epifanies rebudes de diferents corresponsals, com el seu cosí col·leccionista Pau Bosch Barrau (figura 4, figura 5 i figura 6).
El llegat Mestres
A l’hora de parlar de la col·lecció d’Apel·les Mestres, un dels capítols més transcendentals, i el més delicat, seria la seva dispersió després de la mort de l’artista. A causa del context històric en què aquesta va tenir lloc, just a l’inici de la Guerra Civil, els objectes que s’albergaven a casa seva, i que ell havia cedit de manera generosa i altruista a Barcelona en el seu testament, van quedar en una situació de desemparament. Va ser el seu amic i deixeble Joaquim Renart qui va acomplir la seva funció de marmessor, atorgada pel mateix Mestres, i va repartir-la durant els anys quaranta i cinquanta entre les diferents institucions beneficiades.
Per aquest motiu trobem una part de la col·lecció a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, bàsicament documentació i dibuixos propis; al Museu d’Història de Barcelona, sobretot records familiars; al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb obres medievals, llibres i dibuixos; al Museu del Disseny de Barcelona, on es guarda ceràmica i teixits; al Museu Etnològic i de Cultures del Món, on hi ha, per exemple, la col·lecció de joguines; a l’Institut del Teatre, on s’hi destaca bàsicament material gràfic, i a l’Orfeó Català, amb objectes relacionats amb gent del món musical. A part, s’ha de dir que alguns dels objectes van acabar en mans privades i això ha fet que actualment es conservin tant en col·leccions particulars, com la dels descendents de Valentina Renart i la de Ramon Borràs, en museus no barcelonins, com els Museus d’Olot, i en el mercat de l’art i d’antiguitats.
Bibliografia
Ainaud de Lasarte, Josep Maria; Fontbona, Francesc; Aviñoa, Xosé; Molas, Joaquim. Apel·les Mestres (1854-1936): En el cinquantenari de la seva mort. 1936-1986. Barcelona: Fundació Jaume I, 1985.
Avellaneda, Mateu. La meva col·lecció Apel·les Mestres. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2005.
Bru, Ricard. «El col·leccionisme d’art de l’Àsia oriental a Catalunya (1868-1936)». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2014. (Memoria Artium; 17), p. 51-86.
Cano, Meritxell. Apel·les Mestres (1854-1936), artista i col·leccionista polifacètic. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2019.
Capellà, Pere. La ciutat de les joguines: Barcelona, 1840-1918. Barcelona: Gregal, 2013.
Gener, Pompeu. Mis antepasados y yo: Apuntes para unas memorias. Barcelona: Punctum & Aula Màrius Torres, 2007.
Mestres, Apel·les. La casa vella: Reliquiari. Barcelona: [s. n.], 1912.
Mestres, Apel·les. Història viscuda. Barcelona: Salvador Bonavia, 1929.
Renart, Joaquim. Biografía del dibujante barcelonés Apeles Mestres y Oñós. Barcelona: Publicaciones de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1955.
Roca, Josep. «Apeles Mestres». L’Avens, 2a època, any i, núm. 4 (25 abril 1889), p. 58-63.
Via, Lluís. «Apeles Mestres». Revista Ford, núm. 39 (febrer 1936).
|
