14/7/2021
Barcelona (Barcelonès) 29/10/1892
- Tiana (Maresme) 12/9/1984
|
Lola Anglada i Sarriera |
|
Figura 1. Entre 1830 i 1855, els tallers francesos s’abastien de bustos de paper maixé provinents de Saxònia, que acoblaven a cossos de luda, com en el cas d’aquesta peça (MRCL, inv. 31). Malgrat que les nines de paper maixé no van començar a ésser revalorades com a objecte de col·lecció fins als volts de 1980, Lola Anglada ja en col·leccionava durant la dècada de 1920. |
|
Figura 2. A l’època del Segon Imperi, els fabricants francesos van substituir els bustos alemanys de paper maixé per bustos de porcellana fabricats al país. Aquestes nines noves es coneixen amb el nom de parisiennes, per tal com, a més a més, reproduïen al detall la moda femenina de la capital francesa. Aquest exemplar, col·leccionat per Lola Anglada, fou fabricat pels volts de 1865 (MRCL, inv. 60). |
|
Figura 3. Aquest model de nina parisienne fou llançat per la firma francesa Bru el 1873, amb un rostre inspirat en l’emperadriu Eugènia de Montijo (MRCL, inv. 44). La moda de les parisiennes, tanmateix, havia de culminar al cap d’una dècada. Ja en el segle xx van esdevenir un objecte preuat de col·lecció. De fet, conformen el gros de la col·lecció de Lola Anglada. |
|
Figura 4. A partir de la dècada de 1880, els fabricants francesos van llançar un nou model de nina, d’aspecte infantil, que va rebre el nom de bebè i va assolir un ressò internacional. Altrament, els bebès no van començar a ésser valorats entre els col·leccionistes fins a poc després de la Segona Guerra Mundial i, de fet, no foren l’especialitat de Lola Anglada. Malgrat això, en va reunir models insignes, com aquest exemplar de la firma parisenca Jumeau que datem entre 1890 i 1899 (MRCL, inv. 92). |
|
Figura 5. Lola Anglada no es va interessar únicament per les nines de luxe: les més econòmiques també van tenir un lloc a la seva col·lecció. Concretament, va arreplegar un bon nombre de pepes catalanes, entre les quals trobem aquest model atribuït als germans Ballester, en actiu a Gràcia pels volts de 1899 (MRCL, inv. 294). |
Dibuixant i narradora per a infants. Formada amb Joan Llaverias, va començar a col·laborar de molt jove a revistes satíriques com Cu-cut! o En Patufet. El 1916 va exposar, a Barcelona (Faianç Català), un seguit d’il·lustracions per als contes de Perrault i d’Oscar Wilde. Fou la seva primera mostra individual. Les il·lustracions per a infants acaparen bona part de la producció de Lola Anglada, malgrat que també va conrear la pintura, l’escultura i la decoració ceràmica. Des de bon començament, va alternar la il·lustració d’autors clàssics i moderns. Un aspecte a destacar és la col·laboració amb editorials franceses com Hachette o Nathan, per a les quals va il·lustrar els clàssics infantils de Mme. d’Aulnoy i de la comtessa de Ségur, entre d’altres. A Catalunya, Anglada va il·lustrar els contes de Josep Massó i Ventós, Josep Carner —incloses les traduccions que feu de Lewis Carroll—, Carme Karr, Carles Riba, Valeri Serra i Boldú, etc.
La faceta més genuïna de Lola Anglada és, però, la d’il·lustradora de narracions pròpies, entre les quals destaquen la revista infantil La Nuri —que ella mateixa va fundar i dirigir— i els àlbums Margarida (1928), En Peret (1929), Monsenyor Llangardaix (1929), Narcís (1930) i Contes d’argent (1934). Tanmateix, entre els llibres amb text propi, mereix una atenció especial El més petit de tots (1937), realitzat per encàrrec de la Generalitat republicana i que registra, entre molts altres testimonis, el compromís de l’autora amb les llibertats de Catalunya i la causa democràtica. Acabada la Guerra Civil, Anglada desafià l’ostracisme a què fou condemnada amb un imaginari distint, el de la vida quotidiana del segle xix. En aquella època publicà La Barcelona dels nostres avis (1949) i les il·lustracions per a l’obra de Francesc Curet Visions barcelonines (1952).
Ben mirat, l’afecció per l’imaginari de la infantesa i l’estudi minuciós de les quotidianitats del segle en què va néixer apuntalen el vessant de Lola Anglada com a col·leccionista de nines vuitcentistes. Tot sembla indicar que l’inici de la col·lecció va tenir lloc a París, ciutat on Anglada va traslladar-se poc després de la fi de la Primera Guerra Mundial. L’aparició, a Europa, d’un primer col·leccionisme de joguines antigues havia tingut lloc, precisament, a la capital francesa pels volts del 1900. Altrament, les col·leccions específiques de nines no van proliferar fins als anys vint, amb l’aparició consegüent, tant a França com a Alemanya, d’una primera bibliografia especialitzada. Per tot plegat, dins l’àmbit europeu, l’activitat de Lola Anglada com a col·leccionista de nines presenta un caràcter pioner.
Val a dir que molts col·leccionistes coetanis es van interessar per les nines com a complement de sengles col·leccions d’indumentària: tal fou el cas, a Catalunya, de Manuel Rocamora o de Lluís Tolosa. Per contra, Lola Anglada —com també faria, aquells anys, Maria Junyent— escollia les nines en funció de l’expressió del rostre. I, adesiara, s’agradava d’adquirir peces malmenades amb la intenció de restaurar-les i confeccionar-los una nova indumentària, això sí, reproduint mimèticament els patrons de l’època a la qual pertanyien. A més a més, Lola Anglada va començar a recopilar tipologies de nines que, en l’àmbit internacional, no van despertar l’interès dels col·leccionistes fins a les acaballes del segle xx: tal és el cas, per exemple, de les nines d’època romàntica amb bust de paper maixé.
Val a dir que el gros de la col·lecció es basteix de models insignes de les fastuoses firmes franceses: des de nines parisiennes de l’època del Segon Imperi fins als bebès articulats que Jumeau, Bru o Rabéry & Delphieu van llançar en temps de la Tercera República. Un aspecte igualment destacable és que Anglada també es va interessar per les històries de vida de les nines. Quan li fou possible, va recollir el testimoni oral dels descendents de les primeres usuàries que, posteriorment, edità en un llibre, Les meves nines (1983), una obra coral a mig camí entre el relat literari i les memòries de col·leccionista.
El 1963, Lola Anglada va signar amb la Diputació de Barcelona la donació d’una suma de 348 peces, que es completava amb una segona col·lecció de quaranta-dues joguines diverses. Aviat, ambdues col·leccions es van instal·lar al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges, on encara romanen. En el moment de la donació, la col·lecció de nines aplegava un total de 227 figures completament agençades; les 121 restants eren bustos solts, nines sense vestir o pendents de restauració. Tocant a la procedència, totes les peces són originàries d’Europa, a excepció de dues nines africanes i vint-i-vuit de japoneses. Cronològicament, la col·lecció de nines abraça la totalitat del segle xix, a excepció d’una única peça d’època moderna. Quant a la tipologia, sobresurten en nombre, com ja hem advertit, les nines de paper maixé i les parisiennes. Igualment, cal remarcar l’interès de les nines de fusta del Tirol, dels autòmats, dels bebès francesos, dels Täuflinge germànics i de les pepes catalanes. Amb el pas dels anys, el Museu Romàntic ha rebut un bon nombre de donacions de nines i joguines, entre les quals sobresurten la de Lluís Tolosa i una nova remesa de Lola Anglada mateixa, inventariada a la darreria dels anys vuitanta. Actualment, la col·lecció de nines aplega un total de 793 peces. En qualitat i en nombre és, a tots els efectes, una de les col·leccions públiques de l’àmbit més rellevants d’Europa.
Bibliografia i fonts
Anglada, Lola. Les meves nines. Barcelona: Alta Fulla, 1983.
Anglada, Lola. Memòries 1892-1984. Ed. a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2015.
Capellà Simó, Pere. «El col·leccionisme de joguines a Catalunya en temps de Lola Anglada». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antics i nous col·leccionistes. Materials per a la història del patrimoni artístic a Catalunya. Barcelona: Memoria Artium, 2015, p. 13-38.
Castillo, Montserrat. Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona: Meteora, 2000.
Gou i Vernet, Assumpta. Les nines del Museu Romàntic. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1999.
|
