Rossend Partagàs i Lluch, industrial i col·leccionista, va néixer al si d’una família benestant. Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, l’antiga Universitat Literària, entre els anys 1905 i 1911, i obtingué el títol de llicenciat el 29 d’octubre de 1912. Finalitzats els estudis, Partagàs es traslladà a Madrid amb l’objectiu de complementar la seva formació. Un cop doctorat, va treballar, un curt període, com a passant al bufet de l’advocat i jurista català Joan Martí i Miralles (1866-1949). Tot i que va cursar els seus estudis universitaris amb notes brillants, després d’aquesta breu estada al bufet Martí, sembla que Partagàs no va tornar a exercir l’advocacia (figura 1).
Des de jove, ja va mostrar el seu interès vers el col·leccionisme. Mentre estudiava el batxillerat, va iniciar una valuosa col·lecció bibliogràfica formada per més de setanta llibres d’entre els quals destaquen Recuerdos y bellezas de España i els volums dedicats a Aragó (1844), Astúries i Lleó (1855), Catalunya (1839) i Mallorca (1842). Així mateix, tots els volums del llibre d’Antoni Ponz (1725-1792) Viaje de España (1776) i Mis hierros viejos (1900), de Santiago Rusiñol (1861-1931).
A banda de la col·lecció de llibres, actualment a la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Partagàs va col·leccionar altres objectes patrimonials com ara pintura, dibuixos, targetes postals, fotografies, ceràmica popular i, fins i tot, medalles. Bona part del fons, que el col·leccionista va anar reunint en el decurs de tota la seva vida, va ingressar als museus de Barcelona, com a llegat, l’any 1945 (figura 2).
Mereix una menció especial la col·lecció de postals i fotografies que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Partagàs va aplegar una gran quantitat de postals de temàtica variada. La majoria són de la ciutat de Barcelona, però també n’hi ha d’altres indrets d’Espanya, França i Itàlia. Moltes de les postals van ser fruit de la correspondència entre amics i familiars del col·leccionista. Destaquen les postals dels editors Àngel Toldrà i Viazo (1867-1956) i Hauser y Menet.
Pel que fa a les fotografies, gairebé dues mil, la major part es troben agrupades en quatre àlbums i representen patrimoni arquitectònic, vistes i paisatges, festes populars i actes ciutadans, polítics i religiosos del moment, principalment de la província de Barcelona (figura 3).
L’afició de Partagàs per les medalles va ser tardana. Començà a formar una col·lecció de medalles de temàtiques diverses: des de les religioses més corrents de llautó, fins a les medalles commemoratives d’esdeveniments com inauguracions de monuments i coronacions, encunyades en plata i bronze.
Però de tot el fons, la col·lecció que més destaca és la de dibuixos. Formada per més de nou-centes obres reunides entre els anys 1911 i 1943, la col·lecció va ingressar al Museu d’Art Modern de Barcelona, acompanyada d’una documentació complementària, constituïda per dues llibretes de registre i un conjunt de fitxes tècniques manuscrites, que permeten refer bona part del procés històric de formació de la col·lecció. Aquesta documentació també ens informa de la personalitat de Partagàs, una persona sistemàtica i ordenada que va informar en una fitxa cadascuna de les obres del fons. La fitxa inclou a més de les dades tècniques —autor, títol, datació, data d’ingrés i procedència (no sempre)— una bibliografia i, en alguns casos, una relació de les exposicions.
La principal característica de la col·lecció, actualment al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya, és el seu caire heterogeni. Es tracta d’un fons format, majoritàriament, per dibuixos que van passar a formar part de la col·lecció gràcies a la generosa donació dels amics artistes de Partagàs, els quals van expressar-li el seu afecte amb el lliurament d’obres dedicades. Així, per exemple, el primer dibuix incorporat a la col·lecció, l’any 1911, va ser Estudi de rostre de vell d’Esteve Monegal i Prat (1888-1970) amb una dedicatòria de l’artista al col·leccionista. Aquest fenomen d’amistat, cal fer-lo extensiu a Joan Garcia-Junceda (1881-1948), l’obra del qual és una de les més ben representades de la col·lecció: més de setanta dibuixos.
Entre les obres que també caldria incloure en el grup dels autògrafs dedicats, hem d’esmentar alguns treballs de Francesc Gimeno i Arasa (1858-1927), com l’autoretrat signat i datat el 1925 (figura 4). Tot i que no va ser un dels artistes més ben representats a la col·lecció, la totalitat d’obra gràfica de Gimeno és de cinquanta dibuixos. Partagàs va incorporar al fons alguns d’aquests dibuixos en una etapa anterior a la mort de Gimeno, però la majoria els va aplegar l’any 1943 quan els va comprar a Caterina Massaguer, vídua del pintor.
Sense que es tracti d’una presència gaire destacada, atès que la proporció d’obres de l’època és molt inferior a produccions d’altres períodes artístics, cal mencionar les obres d’autors modernistes. Ramon Casas (1866-1932) hi és representat amb vint-i-vuit dibuixos, deu dels quals són retrats. Destaquen el retrat del col·leccionista, el de la seva mare (Elvira Lluch), el del pintor Ignacio Zuloaga (1870-1945), el del polifacètic Pere Romeu (1862-1908), el del crític modernista Raimon Casellas i els tres retrats de l’escultor Josep Clarà (1878-1958).
Per contra, la presència d’obres de Santiago Rusiñol, amb dos dibuixos, és malauradament pobra. La limitació quantitativa, però, no malmet la important representativitat d’una de les dues peces, el retrat d’Alfredo Sainati, ingressat a la col·lecció el 3 d’octubre de 1932 (figura 5).
Pel que fa a la segona generació d’artistes modernistes, encapçalada per Isidre Nonell (1872-1911), la col·lecció Partagàs inclou vint-i-set obres, representatives de les diferents etapes de la seva activitat artística. Es tracta d’un dels fons més ben historiats, amb un recull d’un gran nombre de notícies inèdites, que mostren una actitud obstinada amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement de la col·lecció. En aquest sentit, molts dels dibuixos de Nonell van passar a formar part de la col·lecció el mateix dia, el 30 de març de 1920, després d’haver estat adquirits a Jaume Nonell, germà de l’artista.
Si, com ja hem comentat, els autors modernistes no tenen una presència molt destacada a la col·lecció, sí que la tenen els noucentistes, com Xavier Nogués (1873-1941), present amb un total de trenta-tres peces (figura 6), i els principals autors del dibuix humorístic, com Joan Garcia-Junceda, amb setanta dibuixos.
Ens trobem, doncs, amb una col·lecció molt heterogènia, molt representativa del gust eclèctic del seu propietari, en la qual predominen les obres d’artistes coetanis al col·leccionista. Per exemple, els autors amb una presència destacada són: Francesc Vayreda i Casabò (1888-1929), amb més de cent dibuixos; Josep Gausachs i Armengol (1891-1959), amb noranta obres, i Francesc Camps i Ribera (1895-1991), amb cinquanta-dues peces.
Destaquem l’escassa presència de dibuixos antics. Només hi trobem un dibuix d’un paisatge de Caldetes de Lluís Rigalt (1814-1894) datat l’any 1846; un retrat d’una de les filles de Ramon Martí i Alsina (1826-1894) i un episodi de la festa de Sant Pau, celebrada a la ciutat de Barcelona, d’Antoni Caba (1838-1907).
