Llista de fitxes Web del projecte

Joaquim Renart Garcia

7/7/2020

Barcelona  7/7/1879  - Barcelona 4/9/1961

Dibuix Escultura Estampes Pessebrisme Pintura

 

Figura 1. Joaquim Renart Garcia.

Figura 2. Una de les estances de la casa dels Renart, situat al segon pis del bloc del carrer de la Diputació, número 271. Aquest era l’aspecte que tenia l’habitatge abans que fos desmantellat als anys noranta i que la col·lecció fos repartida entre els descendents de Valentina Renart i Ramon Borràs.

Figura 3. Un bust de Joaquim Renart modelat pel seu germà Dionís i un autoretrat de Francesc Gimeno, dues obres que formaven part de la seva col·lecció, que va ser exhibida al Palau de la Virreina entre el desembre de 1965 i el gener de 1966. El catàleg comprèn fins a 1.093 peces, entre les quals s’inclouen obres pròpies i objectes de la seva col·lecció.

Figura 4. Un dels dibuixos del seu diari gràfic datat del 15 d’agost de 1952 amb un Cupido al jardí de la seva Torre Bellesguard de Centelles. Es tracta d’una talla esculpida per Joan Roig que anteriorment havia estat present al jardí d’Apel·les Mestres, de qui va ser marmessor i va conservar alguns objectes de la seva col·lecció.

Si hi ha un tret que defineixi l’artista Joaquim Renart (figura 1) seria el seu caràcter polièdric. En el camp artístic va conrear el dibuix, el gravat i la pintura. Dins l’àmbit professional va ser conegut per la seva botiga d’arts decoratives i perquè va ocupar càrrecs destacats en diverses institucions culturals. També va col·laborar activament en l’organització d’exposicions i amb dibuixos i notes a la premsa, i va ser un dels principals promotors de l’exlibrisme a Catalunya. Com a col·leccionista va aplegar un grup ben variat i copiós d’objectes, la majoria dels quals va aconseguir a partir dels vincles establerts amb altres artistes.

 

El taller Renart

L’activitat professional de Joaquim Renart va estar relacionada amb la seva faceta com a pintor daurador, un ofici que va aprendre del seu pare, Dionís Renart i Bosch (1852-1922) i en el qual va obtenir el títol de mestre en el gremi respectiu, tot complementant aquesta formació amb classes a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Tot plegat va fer que pare i fill decidissin establir, entre 1900 i 1902, un taller al carrer d’Aragó, número 227. El 1906 en Quimet va obrir el seu propi negoci, Renart i Cia., al carrer de la Diputació, número 271, en el qual el seu germà escultor Dionís (1878-1946) va col·laborar-hi de manera sovintejada. El mateix any va tenir lloc el seu casament amb Teresa Gallard, filla d’un important empresari tintorer, i en el viatge de noces van visitar París, on ell va fixar-se en les reproduccions d’obres del Museu del Louvre que es venien fora del recinte. Joaquim Renart va importar aquesta idea i va realitzar-ne de pròpies, les quals, juntament amb la venda de gravats i estampes, van conformar el principal repertori de la seva botiga.

El mateix taller, que a partir de 1921 va agafar el nom de Casa Renart, va funcionar com a galeria durant els anys previs a la Guerra Civil, entre 1934 i 1936. Entre les exposicions que s’hi van celebrar caldria destacar-ne la dedicada a Marià Fortuny, en la qual van participar alguns dels objectes de la seva col·lecció privada, principalment dibuixos a la ploma però també la paleta del pintor, que havia rebut de Francesc Casanovas, col·laborador puntual al seu taller. Renart va tornar-los a exhibir anys després, concretament el 1940, a l’exposició antològica dedicada a Fortuny al Palau de la Virreina.

 

El caràcter polièdric de Joaquim Renart

Renart va ocupar diversos càrrecs en entitats artístiques i culturals catalanes: va ser un dels impulsors del Foment de les Arts Decoratives (1903), un dels fundadors d’Amics dels Museus (1933), president de l’Orfeó Català entre 1939 i 1950, vicepresident del Cercle Artístic de Sant Lluc durant els anys previs a la Guerra Civil i president de la mateixa entitat entre 1951 i 1959. També va ser conegut per la col·laboració amb diferents publicacions periòdiques, sobretot pel seu paper com a crític d’art a la revista Catalunya Artística (1904). En el camp de l’exlibrisme va exercir com a promotor tot aportant les seves il·lustracions en exposicions, com la de 1904 a la Sala Parés, i que van ser recopilades a Els ex-libris Renart (1907), un catàleg editat per Víctor Oliva.

També convé citar la seva faceta com a cronista, ja que el seu diari, format per vuitanta-set carpetes escrites entre 1918 i 1961 i conservat a la Biblioteca de Catalunya, resulta una bona font d’informació sobre alguns dels principals esdeveniments culturals i polítics que van tenir lloc el segle passat a Barcelona. També va concebre uns àlbums de dibuixos a color amb detalls sobre la seva vida quotidiana i actes públics on assistia, els quals en alguns casos resulten l’únic testimoni gràfic existent d’una efemèride.

 

La col·lecció Renart

Tenint en compte la formació professional de Joaquim Renart, així com els vincles que aquest va mantenir amb institucions i altres artistes, no resulta gens estrany que professés un interès per arreplegar objectes per al seu gaudi personal. Aquests es conservaven al segon pis del bloc del carrer de la Diputació, número 271, el qual acomplia la funció d’habitatge (figura 2), mentre que els baixos eren la botiga i el primer pis estava ocupat pel taller. D’aquesta manera, en un sol edifici arts i oficis s’hi trobaven representats i de fet la vessant col·leccionista de Renart només es pot entendre sota aquesta unió i es pot estendre al seu caràcter, marcadament vuitcentista. Una altra part de la col·lecció es trobava a la casa d’estiueig a Centelles, construïda als anys cinquanta i anomenada Torre Bellesguard per la família.    

La part més important de la col·lecció estava conformada per dibuixos i pintures d’artistes catalans, la major part dels quals va rebre o adquirir a partir dels vincles personals establerts amb els mateixos artistes. Caldria destacar les obres de Ramon Martí i Alsina, Francesc Torrescassana i Francesc Soler i Rovirosa, els seus professors a Llotja, i les d’Alexandre Cardunets, Francesc Labarta i Dionís Baixeras, estiuejants, com ell, a la població de Centelles. Un altre dels artistes amb qui va mantenir una forta amistat va ser Francesc Gimeno, a qui va ajudar econòmicament a partir de l’adquisició d’obres seves, majoritàriament dibuixos, fins a un total de noranta-cinc (figura 3). També va tenir il·lustracions i apunts de Gosé, Casas, Opisso, Pla i Rubio, Canals, Darius Vilàs, Junceda, Nogués, Galofre (Baldomer), Masriera (Lluís), Brull, Padró (Tomàs) i Rigalt (Lluís).

A la seva col·lecció també hi havia obres de Joaquim Torres-García, dels germans Joan i Josep Llimona, d’Alexandre de Riquer i de Josep Triadó, tots ells companys al Cercle Artístic de Sant Lluc. En relació amb els dos últims artistes, caldria afegir que Renart va arreplegar-ne un nombre important d’exlibris, conjunt que va cedir a l’escriptor i historiador Albert Manent (1930-2014). Altres conjunts que Renart va arreplegar van ser un de gravats antics, sobretot de sants, un de cromos, un de segells i també un de ben divers relacionat amb la ciutat de Barcelona. També va mantenir una inclinació per les antiguitats, tal com ho demostra la propietat d’una marededeu romànica i d’altres peces de caràcter sacre dels segles xvii i xviii.

Una de les seves dèries va ser per les figures de pessebre, que va arribar a arreplegar-ne centenars i que el 1995, després de la mort de la seva filla Valentina Renart, els descendents van cedir-ne la major part, unes quatre-cents, als Museus d’Olot. El cert és que entre elles n’hi havia algunes que havien estat d’Apel·les Mestres (1854-1936), de qui no només va ser un fidel deixeble sinó també amic i el seu principal marmessor. De fet, alguns dels objectes de la col·lecció Mestres van acabar a les seves mans (figura 4), i juntament amb els que ell havia arreplegat durant la vida, van quedar repartits entre les seves dues filles, Núria i Valentina, i, a la mort d’aquestes, entre els descendents de la primera i en Ramon Borràs (1937-2002), marmessor de la segona.

Bibliografia

Algunes obres de Marian Fortuny: Pintures; Dibuixos; Apunts. Barcelona: Casa Renart, 1935.

Arxiu familiar Proubasta i Renart.

Benavent de Barberà, Pere. Esbozo biográfico del académico D. Joaquín Renart Garcia. Barcelona: Publicaciones de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1962.

Cano, Meritxell. Apel·les Mestres (1854-1936), artista i col·leccionista polifacètic. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2019.

Exposición Joaquim Renart. 1879-1961. Barcelona: Instituto Nacional del Libro Español, 1979.

Exposición Renart: Catálogo. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1965.

Fontbona, Francesc. «Joaquim Renart i Garcia». A: Orfeó Català: Quatre presidents 1939-1998. Barcelona: Pòrtic, 1998.

Renart, Joaquim. Diari: 1918-1961. Barcelona: Destino, 1975.

Renart, Joaquim. Diari: 1918-1961. Barcelona: Curial: Proa, 1995-2003. 6 v.

Meritxell Cano

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal