Santiago Rusiñol i Prats

7/7/2020

Barcelona  25/2/1861  - Aranjuez (Madrid) 13/6/1931

Santiago Rusiñol fou un home amb interessos diversos: pintor, escriptor i dramaturg, va ser un dels col·leccionistes d’art més importants de la Catalunya de les dues darreres dècades del segle xix i de principis del segle xx (figura 1). Membre d’una família d’industrials tèxtils, estava destinat a continuar el negoci familiar, però va optar ja de ben jove per orientar la seva activitat cap al món de la creació. Als quinze anys va començar a assistir als cursos de pintura i dibuix que el pintor Tomàs Moragas impartia al seu taller a Barcelona. La figura de Moragas (Girona, 1837 - Barcelona, 1906) va ser fonamental en la formació del jove Rusiñol, més enllà dels coneixements tècnics o formals, i li va traspassar un important gruix d’informació sobre el món de l’art i l’afecció al col·leccionisme. El mestre, que havia compartit taller a Roma amb Fortuny, va importar a Barcelona el paper del pintor-col·leccionista-antiquari-restaurador que havia difós el seu company de taller. Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874) va ser un col·leccionista sagaç i les seves col·leccions es presentaven en el seu taller, confoses entre les seves obres, com una creació més.

La primera notícia de la col·lecció de Rusiñol la recull el Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, que presenta un resum de l’excursió oficial organitzada per l’entitat a la col·lecció de «Don Jaume Rusinyol» el 27 de març de 1887. L’any següent Rusiñol participava amb un grup de ferros a la secció arqueològica de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Deu anys abans, quan en tenia disset, havia participat en l’Exposició de Belles Arts de Girona, amb un dibuix del picaporta de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, obra que és encara avui dia una de les joies de la col·lecció.

La seva participació en el món de l’excursionisme científic català li va aportar un coneixement de primera mà de l’art antic i li va facilitar la relació amb el bo i millor de la intel·lectualitat del país. L’Associació d’Excursions Catalana (1876) i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1878), a les quals Rusiñol es va inscriure també als disset anys, aportaven, a través de les seves diferents activitats, un coneixement del territori de primera mà. Al seu si es van gestar els primers estudis sobre patrimoni artístic català, gràcies a la recollida de dades i la redacció de diversos estudis editats en els seus butlletins.

Va ser aquest ambient el que va propiciar que el jove Rusiñol se submergís en el món del col·leccionisme, gràcies al fet que va conjugar la passió pel món dels antiquaris amb l’aprenentatge de la pràctica de la pintura, passions que conviurien al llarg de molts anys. La necessitat de combinar les seves dues passions el va empènyer a buscar un espai per poder desar les seves pintures i conservar la seva col·lecció. Durant els anys en què la seva col·lecció va créixer de forma més important, entre 1882 i 1894, Rusiñol va compartir estudi amb el seu amic i escultor Enric Clarasó (Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 1857 - Barcelona, 1941) a Barcelona. Clarasó i Rusiñol van compartir un local als baixos del número 220 del carrer de la Diputació, entre abril de 1884 i desembre de 1887, però quan va morir l’avi del pintor, moment en el qual Rusiñol va prendre la possessió de l’herència, es van poder traslladar a un local amb millors condicions en els baixos del número 38 del carrer de Muntaner. Aquest espai va ser batejat com Cau Ferrat i va ser des d’allí que, l’octubre de 1894, les col·leccions de Rusiñol sortirien cap a la nova i definitiva destinació a Sitges, on el pintor s’havia fet construir una casa apta per conservar-les i presentar-les (figura 2).

Clarasó va actuar, durant els anys d’anar amunt i avall de Rusiñol a París, Itàlia, Granada o en els viatges per Catalunya, com el guardià veritable de la col·lecció. La correspondència entre tots dos ens mostra una complicitat estreta en la construcció de la col·lecció i el paper destacat de Clarasó com l’encarregat d’efectuar les compres o gestionar intercanvis.

No conservem cap relació de les obres que hi havia al Cau Ferrat de Barcelona, perquè Rusiñol i Clarasó molt probablement no les van inventariar mai, i és per això que ens és impossible conèixer com es va anar gestant la col·lecció.

La disposició de les col·leccions al Cau Ferrat de Sitges genera un espai bigarrat, en què cada obra sembla que lluiti per mantenir el seu lloc. A les parets, pintures, dibuixos, ferros o ceràmiques es disposen de forma aleatòria, com si estiguessin organitzats segons l’ordre d’arribada. Tot i aquesta imatge desordenada, les col·leccions de Santiago Rusiñol segueixen un ordre en la seva construcció, gairebé enciclopèdic. Una anàlisi atenta de cadascuna de les col·leccions ens demostra una voluntat de construcció sistemàtica i narrativa. La col·lecció de ferro, per exemple, està constituïda per uns vuit-cents exemplars que, per ells mateixos, expliquen perfectament la història del ferro medieval i d’època moderna a Catalunya. Els exemplars més antics daten de cronologies tardoromàniques, i els més moderns són del segle xviii.

Com en altres casos, la col·lecció no continua amb exemples del segle xix, ja que des de l’òptica d’un col·leccionista que comença les adquisicions a l’últim terç del segle, aquelles tenien poca antiguitat. D’altra banda, cal destacar en la col·lecció la presència de totes les tipologies formals: elements d’il·luminació, litúrgics, mobiliaris, la col·lecció dels magnífics claus de les portes, etc. Igual que succeeix en altres col·leccions, aquesta és capaç per ella mateixa d’explicar la història del ferro des que aquest material s’incorpora a l’art, a finals de l’edat mitjana, fins al període preindustrial.

En el cas de la ceràmica, succeeix de manera semblant i presenta una naturalesa enciclopèdica que explica per ella mateixa la història de la ceràmica hispana, a través dels seus centres de producció, des de finals de l’edat mitjana fins a finals del segle xviii. Hi ha molt pocs exemples de ceràmica no hispana dins del conjunt de 510 objectes, així com els que traspassen la frontera cronològica del set-cents (figura 3).

En el cas del vidre passa el mateix, i hi podem observar aquesta voluntat de col·lecció total; i és així, perquè la suma del grup adquirit a Alexandre de Riquer l’any 1902 —amb exemplars de les manufactures hispàniques i europees més importants d’època moderna, amb el destacat contingent de vidres preromans, romans i islàmics extrets dels hipogeus del Puig des Molins— configura una veritable història del vidre, no només pel seu ampli marc cronològic, sinó també pel fet que és un bon catàleg de tècniques i tipologies de les diferents èpoques. En el cas dels vidres del Renaixement i del Barroc, la col·lecció conté exemplars venecians, catalans, castellans (amb excel·lents mostres de les manufactures de Cadalso, d’El Recuenco i de la Real Fábrica de Cristales de La Granja), andalusos i bohemis. La col·lecció de vidre antic disposa d’exemplars extraordinaris de vidre preromà, com ara el grup de dotze collars de pasta de vidre amb diferents tipus de denes i amulets, ungüentaris de nucli de sorra, vidres bufats romans i algun flascó de vidre islàmic (figura 4).

Rusiñol va aconseguir la important col·lecció de vidre antic excavant ell mateix, amb un permís que li va concedir el Govern l’any 1912, a la necròpolis eivissenca de Puig des Molins. En aquestes excavacions l’acompanyà el seu amic, el ninotaire i antiquari Josep Costa, conegut com a Picarol (Eivissa, 1876 - Palma, 1971). El pintor, anys enrere, en un discurs que va llegir a l’Ateneu Barcelonès havia dit: «L’antiquari que no ha fet excavacions, no en mereix el nom ni és digne de guardar antiguitats a casa seva. No mereix tresors qui no els ha sabut guanyar».

El cas dels vitralls de les finestres de l’edifici configura també una breu història del vitrall, amb la presència d’exemplars originals i de còpies. És aquest el cas d’una de les finestres del primer pis de la façana del carrer, en què Rusiñol va fer col·locar una reproducció del que és el vitrall romànic amb figuració més antic i col·locat in situ: el vitrall dels profetes de la catedral d’Augsburg (núm. inv. 30190). Del romànic passem al gòtic, amb la reproducció d’uns vitralls, molt probablement francesos, col·locats en les obertures de la falsa galeria gòtica de la part superior del saló del primer pis. Si els exemplars més antics i més ben conservats d’aquest art són d’origen germànic, no hi ha dubte que el vitrall gòtic francès és el millor exponent en les cronologies anteriors al Renaixement, quan el testimoni és recollit pel món cultural flamenc i els seus satèl·lits. D’aquesta manera, Rusiñol va decidir incorporar uns medallons de vidre emplomat, molt probablement espanyols, de clara filiació flamenca, com els que constitueixen la petita col·lecció de fragments de vidre emplomat que va adquirir i que va presentar amb la seva col·lecció de vidre de forma.

Aquest recorregut històric es pot seguir també en la col·lecció d’escultura, amb exemples de gran qualitat d’escultura romànica, gòtica, renaixentista i barroca, tal com succeeix en la col·lecció de mobiliari, amb algunes obres excepcionals de mobiliari gòtic, del Renaixement i del Barroc (figura 5 i figura 6). Les diferents col·leccions configuren entre elles un magnífic recorregut de l’evolució de la història de l’art en totes les disciplines presents al Cau Ferrat. Aquest fet adquireix més rellevància si pensem en l’escàs desenvolupament de la historiografia, del coneixement en totes les disciplines que van interessar el pintor en el període en què va anar adquirint les obres de la seva col·lecció.

La col·lecció de pintura i dibuix és un cas a part. Podem traçar de nou un recorregut del Gòtic al Renaixement, amb exemples de gran valor artístic i testimonial. El Retaule de la Mare de Déu, sant Joan i sant Pere Apòstol de Guillem Ferrer (núm. inv. 32011), obra realitzada cap a 1400, de singular bellesa, és l’exemple més destacat d’aquesta col·lecció del Cau. No hi ha dubte que les dues obres d’El Greco, la Magdalena penitent amb la creu (núm. inv. 32004) i Les llàgrimes de sant Pere (núm. inv. 32001), són els exemplars d’alta època de més rellevància d’aquest conjunt. Totes dues foren adquirides per Rusiñol a París el 1894. En aquella època el pintor compartia pis al Quai de Bourbon, a l’Île Saint-Louis, amb Zuloaga, Pablo de Uranga i el periodista Josep M. Jordà. Va ser aquest últim qui va descobrir a casa del pintor Laureà Barrau els Grecos que el banquer Pau Bosch li havia deixat perquè el pintor en gestionés la venda (figura 7).

Les obres del Renaixement i del Barroc estan complementades amb les còpies que Rusiñol va realitzar en el seu viatge a Itàlia d’obres de Giotto, Benozzo Gozzoli, Sandro Botticelli, Lorenzo di Credi o de Lucas Cranach, o en altres viatges per Espanya, amb les còpies d’El Greco o de Velázquez realitzades per ell o per altres pintors. De nou, com en el cas dels vitralls, Rusiñol col·loca sense cap complex còpies modernes que actuen com a actors suplents en aquest petit teatre en què es representa de manera permanent la seva singular història de la pintura. De la pintura del segle xvi, la col·lecció passa per damunt del Barroc, el Neoclassicisme, el Romanticisme i qualsevol classe d’historicisme i acadèmia, i s’instal·la en l’art de la seva generació. Abans, cal destacar els gravats d’Hokusai, comprats potser a qui va ser el seu introductor a Europa, Siegfried Bing, propietari de la galeria L’Art Nouveau, a París, on Rusiñol va exposar a la tardor de 1899.

La presència d’obres dels seus amics Ignacio Zuloaga, Darío de Regoyos, Ramon Casas, Ramon Pichot, Miquel Utrillo, Joan Llimona, Isidre Nonell; obres dels pintors de l’Escola Luminista de Sitges amb qui va confraternitzar quan va arribar a la vila el 1891, com ara Joaquim de Miró, Arcadi Mas i Fondevila o Joan Batlle i Amell, constitueixen un veritable catàleg de personalitats i maneres d’entendre la pintura espanyola del període (figura 8). És aquest el cas de les obres del jove Pablo Ruiz Picasso, a qui Rusiñol va conèixer a les tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats i al qual va ajudar amb l’adquisició d’uns quants dibuixos. Cal afegir a aquesta llista exemples interessants de pintors que va conèixer a París, com el simbolista belga William Degouwe de Nuncques, obres de Léon Giran-Max o Marc Térence Müller. Aquesta col·lecció-manifest té com a gran protagonista la pintura del seu gran amic Ramon Casas, amb una prolífica representació de dibuixos i pintures (figura 9). Finalment, el Cau Ferrat conserva un extens catàleg de l’obra pictòrica del seu propietari (figura 10), amb obres importants de totes les seves èpoques que resumeixen perfectament la seva manera d’entendre la pintura. Aquest nombrós grup de dibuixos i olis es presenta també de manera desordenada, barrejat intencionadament en aquest univers múltiple que singularitza a la perfecció la seva idea de l’obra d’art total.

Bibliografia

Bofill, Francesc de Paula. «La ceràmica del Cau Ferrat». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Barcelona: 1934, p. 339.

Carreras, Teresa; Domènech, Ignasi. Museu Cau Ferrat: La col·lecció de vidre. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2003.

Domènech, Ignasi. «Rusiñol i Utrillo van d’excursió». L’Amic de les Arts. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2a època, núm. 1 (2009), p. 27-33.

Domènech, Ignasi. El Cau Ferrat: templo del Modernismo catalán [catàleg d’exposició]. Salamanca: Fundación Manuel Ramos Andrade, 2011.

Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol: El pintor, l’home. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. (Biblioteca Abat Oliba; 151)

Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003.

Rusiñol, Santiago. «El Greco en casa». La Vanguardia (8 maig 1894).

Rusiñol, Santiago. Mis hierros viejos. L’Avenç [Barcelona], 1900.

Ignasi Domènech i Vives