Lluís Tolosa Giralt era fill del pintor paisatgista Aureli Tolosa Alsina i de Teresa Giralt Baixeras. Tot i que la família residia a Barcelona, va néixer a la casa d’estiueig de Sant Andreu de Llavaneres. Del seu pare no va heretar la vessant artística de pintor, però sí una sensibilitat especial que va ser fonamental en la seva afició com a col·leccionista.
Era el petit de cinc germans, tres noies i dos nois, però només tres d’ells van arribar a l’edat adulta: en Luis, la Maria Teresa (1898-1976) i l’Enrique (1902-1975), que era un apassionat del violí, però es va dedicar a la pintura per tradició familiar. Tot i que alguns escrits parlen de Lluís Tolosa com a pintor, no s’han trobat expedients seus a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (en canvi sí que n’existeixen del seu germà). Tampoc no s’ha trobat cap obra seva.
Professionalment es va dedicar a dirigir el negoci que havia creat el seu pare, un estudi taller anomenat Tolosa Pintura y Decoración, que treballava per a diverses institucions i particulars; des de fer el manteniment dels edificis i cotxes de la Compañía Auxiliar de Transportes Ferroviarios, SA, fins a treballs de daurats d’esglésies, pintar les llotges del Liceu o fer projectes de decoració d’interiors per a habitatges nobles de Barcelona. Estava situat a la plaça del doctor Letamendi, núm. 29, de Barcelona, i va ser un negoci molt rendible, gairebé fins a finals de la dècada de 1970. L’encarregat era Juan Elías Muñoz, que coordinava els equips de treball, feia els pressupostos i gestionava els cobraments. D’aquesta manera en Tolosa podia viatjar i dedicar-se a la seva afició com a col·leccionista.
La primera referència que tenim de la seva col·lecció data del juliol de 1933, quan va participar en una exposició conjunta celebrada als magatzems Jorba del Portal de l’Àngel, en la qual va presentar 214 peces d’indumentària, complements i joies, a més de 269 làmines de moda. En aquesta exposició també es van poder contemplar vestits regionals de la col·lecció Ricard Torres Reina i peces d’indumentària, figurins i gravats de la col·lecció de la comtessa de Vilardaga.
El seu cercle d’amistats estava format per antiquaris com Conrado Verdaguer, escriptors com Nèstor Luján o cantants líriques com Mercè Capsir. Gràcies a les notes de societat sabem que viatjava sovint a Madrid o a Sant Sebastià, però també a capitals europees com Roma, París o Londres, on possiblement devia adquirir peces per a les seves col·leccions.
Aquestes es repartien entre el seu domicili, al carrer del Rosselló, número 244, i un pis del número 12 del carrer de la Mercè, de Barcelona. En aquest darrer havia condicionat diverses sales amb vitrines i expositors per a mostrar les peces d’indumentària, les nines, alguns objectes de vidre i també pintures del seu pare o retrats de pintors com Édouard Louis Dubufe, François Jouvenet, José María Romero o Alfred Opisso. La sala principal, on celebrava trobades culturals per al seu cercle d’amics, estava presidida per dos retrats dels seus pares pintats per Joan Brull i un retrat seu de Francisco Ribera (figura 1). Dins d’aquest espai la col·lecció pràcticament es va mantenir en l’anonimat fins a principis de la dècada de 1970, ja que no s’ha trobat cap participació en exposicions o esdeveniments culturals destacats (figura 2).
Va ser la remodelació urbanística per ampliar la plaça de la Mercè, que volia dur a terme l’Ajuntament de Barcelona, la que va fer sortir a la llum aquest museu desconegut. Un dels edificis que s’havia d’enderrocar era on es trobava la col·lecció i es van publicar articles a diaris que la van donar a conèixer. Davant d’aquesta situació, i com que no tenia descendents, en Tolosa va expressar la voluntat de donar les seves col·leccions. Sabem que es va posar en contacte amb el president de la Diputació de Barcelona, que en aquell moment era José María de Muller y de Abadal, amb una carta amb data de 2 de juny de 1972.
Lluís Tolosa era barceloní i la seva decisió de donar la col·lecció a la Diputació de Barcelona i no a l’Ajuntament podria respondre al fet que el consistori havia rebut l’any 1969 la donació de la important col·lecció d’indumentària, complements i nines de Manuel Rocamora, contemporani de Lluís Tolosa i, fins a cert punt, competidor en la cerca de peces en antiquaris. L’Ajuntament havia celebrat la rebuda d’aquesta donació amb la creació del Museu d’Indumentària, al Palau del Marquès de Llió. Incorporar una altra col·lecció a aquest museu potser no va ser l’aspiració d’en Tolosa, que més aviat desitjava tenir un museu exclusiu per a les seves col·leccions a la vila de Sitges.
Al cap de pocs mesos d’iniciar aquestes gestions, en Tolosa va caure malalt i, veient que era una malaltia greu, va decidir deixar en testament, signat davant de notari el 9 de juliol de 1973, tot el que havia parlat amb el president de la Diputació de Barcelona. Pocs dies després, el 12 d’agost, va morir a la clínica on estava ingressat.
Com que no s’havia pogut tramitar la donació en vida, la Diputació acceptà les col·leccions de Lluís Tolosa com a llegat, publicant una moció amb data de 31 d’agost de 1973 i, un dia més tard, l’acta on es va llegir el testament del finat. En la moció, a part d’acceptar el llegat, se li va atorgar, a títol pòstum, «la Medalla al Mérito Cultural en su categoría de Oro».
Dos dies abans de la seva mort, el president de la Diputació de Barcelona, llavors Joan Antoni Samaranch, dictà un decret on constava una relació dels objectes que formaven la col·lecció. En alguns d’ells, a més del nom, hi figura la quantitat. Principalment són peces d’indumentària i complements: «Trajes completos 225», «Chalecos 150», «Abanicos 172», «Sombrillas 48», «Bolsos, petacas y tarjeteros 183», «Zapatos 50», «Tirantes 40», «Guantes». També esmenta «Devocionarios 108», «Muñecas 110», «Figurines de modas 1.000», «Relojes 50», «Joyas», «Vidrios 274», «Pinturas 30» i la relació del mobiliari i cortinatges existent a les sales d’exposició del pis del carrer de la Mercè. Finalment, aquest decret no va poder ser signat per Lluís Tolosa i, tal com consta a la documentació de l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, la col·lecció va ser acceptada com a llegat.
L’any 1975 algunes peces d’indumentària van ser exhibides al Museu Provincial Tèxtil de Terrassa (actual Museu Tèxtil), a l’exposició temporal «Galas femeninas de los siglos xviii-xix», inaugurada el 20 de desembre. Durant la inauguració, Joan Antoni Samaranch va anunciar que la institució tenia intenció d’adquirir l’Hotel Miramar de Sitges, on aniria destinada la col·lecció, per tal de respectar la voluntat de Lluís Tolosa.
Malauradament, les obres per transformar l’edifici en un centre museístic es van allargar durant més de deu anys i, mentrestant, les peces d’indumentària, els complements i la resta d’objectes romanien sense supervisió i sense haver fet un inventari amb detall de tots ells. Francesc Torrella i Niubó, director del Museu Tèxtil i coneixedor d’aquesta situació, va insistir amb diverses comunicacions en dipositar temporalment la part d’indumentària i complements en el museu, per al seu estudi i restauració, ja que algunes peces estaven patint la manca de conservació i el deficitari manteniment dels espais on es trobaven.
En aquella època el Museu Tèxtil era gestionat per la Diputació de Barcelona i disposava d’una important col·lecció de teixits, però els fons d’indumentària eren escassos. Per aquest motiu, i veient que la situació de la col·lecció no millorava, va aconseguir que se’n fes un inventari (tot i que parcial) l’any 1980. Finalment la seva constància va ser clau per al trasllat de les peces d’indumentària i complements l’any 1982, i gràcies a això es van fer obres de remodelació al centre. Les peces més destacades de la col·lecció es van presentar, el desembre del 1983, amb la inauguració de noves sales. També van arribar al museu les nines, els devocionaris, làmines de moda, llibres i revistes de moda (figura 3).
Al carrer del Rosselló encara van romandre els vidres, les pintures i els mobles. Un robatori produït al juliol de 1986 provocà que es retiressin aquestes peces per dipositar-les en un magatzem propietat de la Diputació de Barcelona. En aquell moment es va fer un inventari complet de les pintures, els aiguaforts i dues taules expositores amb rellotges al seu interior. Amb data de 16 de març de 1989 es publicà, al diari La Vanguardia, la resposta a una carta on es preguntava per la ubicació de la col·lecció Tolosa. Es contestà que les pintures es trobaven repartides en diferents serveis i departaments de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, les taules amb els rellotges estaven a la Casa dels Canonges, la indumentària, les nines i els ventalls, al Museu Tèxtil de Terrassa, i la resta es trobava dipositada al magatzem de patrimoni artístic de la Diputació de Barcelona.
Tot i això, aquestes no van ser les ubicacions definitives, ja que l’any 1989, les nines es van traslladar al Museu Romàntic de Sitges i el 2006 els devocionaris es van enviar, com a dipòsit, al fons patrimonial de la Biblioteca Episcopal del Seminari Conciliar de Barcelona. Actualment gran part de les pintures, i tots els gravats, vidres, tapissos i mobiliari es troben custodiats al magatzem de l’Oficina de Patrimoni de la Diputació de Barcelona.
A la base de dades de cada centre hi ha registrats els objectes conservats a cada institució. En el cas del Museu Tèxtil, aquesta base és oberta i gairebé tota la col·lecció es pot consultar en línia a http://imatex.cdmt.es/_cat/pubindex.aspx.
Aquesta col·lecció suposa un bon exponent de la indumentària, predominantment internacional, ja que hi ha pocs exemples d’indumentària tradicional. Són peces que, per la riquesa dels seus teixits, van pertànyer a les classes més benestants i que ens parlen de tècniques tèxtils, de confecció, del comerç i de canvis en la indumentària molt influïts pels esdeveniments socials de cada època.
Amb una intenció historicista, Lluís Tolosa va compilar més de mil sis-centes peces d’indumentària i complements amb una cronologia que abasta des del segle xvii fins a mitjans del segle xx. Dins de la col·lecció d’indumentària, la femenina és protagonista, però també destaquen els vestits masculins del segle xviii, algunes peces d’indumentària infantil, vestits per a imatges religioses i tota classe de complements com ventalls, mocadors, ombrel·les, sabates, barrets, guants, tirants o lligacames (figura 4).
Documentar la col·lecció d’indumentària ha permès constatar que Lluís Tolosa tenia un gran coneixement de la història de la indumentària. No només compilava vestits d’època, sinó que tenia un clar interès per tenir un exemple de les siluetes de cada període i també de les tècniques tèxtils. Gràcies a aquestes peces podem fer un seguiment cronològic de l’evolució en la teixidura, des dels diversos teixits preindustrials fins a la mecanització i sorgiment de les jacquards, la introducció dels colorants sintètics, la mecanització de les puntes i l’aparició de les primeres fibres artificials.
Es desconeix la procedència de la majoria de les peces perquè no s’ha trobat cap registre de compres del col·leccionista, però sabem que adquiria peces principalment a Barcelona i moltes d’elles devien procedir de l’alta burgesia de la ciutat. També hi ha vestits que conserven etiquetes de modistes de ciutats tan diverses com Madrid, Sevilla o Alacant. Destaquen, a més, peces de dissenyadors reconeguts internacionalment com Charles Frederick Worth o Jacques Doucet (figura 5 i figura 6).
