Eusebi Valldeperas va ser un pintor i col·leccionista barceloní. Tot i que és conegut per la seva dedicació professional a la pràctica pictòrica, l’artista va desplegar una important activitat col·leccionista en el decurs de la seva existència. Encara que es tracta d’una aportació modesta, sense gaires pretensions i resultat d’una tasca més acumulativa que no pas selectiva, el cert és que la col·lecció formada per l’artista connecta amb les pràctiques existents a l’època i exemplifica un model de col·leccionisme, aquell que van protagonitzar els artistes vuitcentistes (figura 1).
Valldeperas va iniciar la formació a l’acadèmia privada d’Antoni Esplugas i Gual, pare del fotògraf Antoni Esplugas i Puig (1852-1929), ubicada en el barceloní carrer de Sant Pau, número 2. L’octubre de 1839 va matricular-se a l’escola de la Llotja com a alumne de la classe de dibuix de figura humana. A aquest període formatiu pertanyen més de dos-cents dibuixos, datats entre 1838 i 1841, que es conserven al Gabinet de Dibuixos i Gravats (GDG) del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Amb l’objectiu de completar el seu procés formatiu, l’artista va traslladar-se a Madrid. Ingressà a la Real Academia de Bellas Arts de San Fernando, on va tenir com a mestres els pintors Federico Madrazo (1815-1894) i Carlos Luis de Ribera (1815-1891). La influència d’aquests dos artistes romàntics és palesa en algunes de les acadèmies que Valldeperas va realitzar en aquest període. Es tracta de composicions datades entre 1846 i 1849 en les quals predominen les tonalitats fosques i una manera de modelar les figures molt diferent de la de l’etapa barcelonina (figura 2).
L’any 1852, Valldeperas es traslladà a París, on va romandre fins al 1857. Durant aquest període assistí a les classes de l’estudi del pintor Léon Cogniet (1794-1880) i un any més tard ingressà a l’Escola de Belles Arts de París. A aquesta etapa corresponen alguns dels seus treballs més originals i estimulants com, per exemple, el conjunt d’acadèmies que conserva el Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya (figura 3). Es tracta d’estudis anatòmics, gairebé inèdits, que palesen un domini del traç i una perícia tècnica inusual en aquest tipus de pràctiques compositives.
Més endavant, Valldeperas va fer estada a Roma, i des d’aquesta ciutat hauria enviat a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid els olis Una escena de costums a Itàlia i La casta Susanna (Museu del Prado) l’any 1858 (figura 4). Amb aquesta última pintura, va guanyar una medalla de tercera classe.
Durant la seva estada a Roma, el descobriment d’un gran nombre de jaciments, fruit de les excavacions realitzades, li va proporcionar l’oportunitat d’efectuar moltes expedicions on va poder cercar peces que passarien a nodrir la seva col·lecció, moltes de les quals pertanyen a l’època de l’antiguitat romana, un període molt ben representat al seu llegat.
Gràcies a aquesta afició del pintor de reunir, amb voluntat acumulativa, objectes arqueològics dels jaciments que visitava durant les seves excursions i viatges, i a les donacions de persones notables de l’àmbit cultural del moment, es va anar forjant una col·lecció de característiques heterogènies i eclèctiques, amb un predomini d’objectes de tota mena i condició.
De nou a Madrid, va continuar treballant seguint els preceptes propis de l’academicisme imperant. Així doncs, la seva creació es va mantenir sota les exigències d’aquest estil i es va perpetuar la voluntat normativa de triomfar a partir del reconeixement de la cúria artística en els certàmens oficials. Tot i que la seva acceptació amb aquests es va mantenir sempre en una posició secundària, Valldeperas va obtenir diversos premis com la menció honorífica de primera classe obtinguda l’any 1860, l’honorífica especial del 1862 i les consideracions a medalla de tercera classe recollides durant els anys 1864 i 1867. Però on l’artista va destacar va ser en el seu treball a la cort, ja que apareix als registres de les exposicions com a «Caballero de la real y distinguida Orden de Carlos III» .
L’1 de maig de 1900, Valldeperas va morir a Madrid, tal com consta documentat en una notificació emesa per l’advocat madrileny José M. Codina, i deixà tots els seus béns a la seva esposa, Matilde Ferran, amb la premissa que, quan aquesta morís, la col·lecció es dividiria entre el Museu Arqueològic i el Museu de Belles Arts de Barcelona. Pocs mesos després de la mort de l’artista, la seva vídua va fer donació en vida de la majoria de les peces arqueològiques, però van romandre sota la seva possessió les obres d’art i una petita part de les d’arqueologia, que no es varen incorporar als museus fins al 1919, any de la mort de la vídua.
La col·lecció presenta un ampli ventall d’objectes de tipologia i procedència molt variada i amb una dilatada cronologia, des de la prehistòria fins a l’època contemporània, amb exemplars representatius d’un gran nombre de períodes, des de la quotidianitat domèstica dels vasos de l’antiga Roma que trobà al Laci, fins a la sumptuositat àulica procedent del Toledo visigòtic. Algunes de les peces més rellevants de la col·lecció són les que es conserven al Museu del Disseny de Barcelona, com el cullerot de porcellana filipí i el rellotge de sol d’or alemany del segle xix (figura 5).
D’altres obres del llegat es coneixen gràcies a dos quaderns personals en què l’artista documentava les peces que anava ingressant. El GDG del Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un d’aquests quaderns on, a més de les dades informatives de la peça, hi apareix el dibuix (figura 6). Es tracta d’un àlbum molt interessant perquè, d’una banda, reuneix la doble condició de Valldeperas: artística i col·leccionista i, de l’altra, ens permet tenir coneixement d’objectes excepcionals de la col·lecció com la capseta de mistos de cristall que va pertànyer al rei Ferran VII, una pipa turca de cristall tallat o petites obres de joieria que van formar part de l’excepcional troballa visigòtica del conjunt de Guarrazar (1858).
Malgrat que l’artista va documentar molt curosament les peces de la col·lecció en aquests dos quaderns, hem de lamentar un gran desconeixement sobre on es troben bona part de les peces, dipositades en diferents museus de Barcelona.
