Domingo Viñals Amat (figura 1) era conegut a Igualada com a propietari d’un edifici situat al passeig Verdaguer, que havia acollit l’anomenat Museu Viñals. Sabem que l’any 1905 tenia un negoci de rellotgeria al seu nom, a la mateixa adreça on l’havia tingut el seu pare, al número 2 de la plaça de la Constitució, avui plaça de l’Ajuntament.
Domingo Viñals estava casat amb Carme Coma i Coma i residia al passeig Verdaguer, en una finca propietat de la família de la seva esposa. Aquesta finca acollia diversos habitatges, un dels quals corresponia al domicili particular de la família Coma, mentre que al segon hi residien Viñals i la seva família. Allí va començar el seu negoci d’antiquari (figura 2).
L’aspecte de l’edifici va anar canviant, segurament d’acord amb l’augment de peces que anava col·leccionant i les compres i vendes que feia. Tenim localitzat l’emplaçament de l’anomenat Museu Viñals i els espais que en formaven part, però no podem fixar l’aspecte que va tenir a cada moment, a causa dels constants canvis que s’hi van dur a terme.
Col·leccions del Museu Viñals
Tenim una idea del volum d’aquest conjunt d’objectes pel programa que va editar amb motiu de la inauguració pública del seu negoci el 1908, i que ell identifica com a Catálogo. La llista de peces que conté (un total de 219) inclou un arc cronològic que va des de l’època medieval fins a la contemporània i mostra una gran diversitat. Hi havia tota classe d’obres, pintures, escultures, mobiliari, ferros, ceràmica, etcètera.
L’any 1927 s’edità una publicació monogràfica sobre Igualada dins dels opuscles Turismo en Cataluña, amb un reportatge sobre el Museu acompanyat de diverses fotografies. Podem saber que certes imatges —posteriorment localitzades a l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller d’Art Hispànic com a procedents del Museu Viñals— i de l’anomenat Àlbum Noirjean (recull fotogràfic en poder de la família Viñals) tenen una cronologia anterior a la que s’hi consigna, ja que ja figuren en aquest fullet.
Coneixem també uns reportatges del setmanari Igualada de l’any 1942 —signats per Lluís Valls— en els quals es descriu la gran quantitat d’objectes variats, tant pel que fa a tipologies d’objectes mobles com a la seva vàlua o qualitat, que es trobaven en els diferents espais i sales de què constava la col·lecció.
L’any 1977, un altre article al mateix mitjà, signat per Antonio Jorba amb el pseudònim Aguilera de la Costa, és tota una evocació del desaparegut Museu Viñals. Així mateix, s’hi menciona la visita del bisbe d’Urgell Joan Bautista Benlloch a Igualada, pels volts del 1919. Sembla que aquesta visita era deguda a l’amistat que es tenien, com si haguessin recorregut plegats els dominis episcopals a la recerca d’obres d’art.
Evidentment, el document més interessant d’entre tots els consultats és l’esmentat Àlbum Noirjean, conservat a l’arxiu privat de Carmen Noirjean Viñals, a Barcelona. Conté 264 fotografies, algunes de les quals incorporen anotacions manuscrites al dors, en català o francès, i alhora alguns segells de fotògrafs amb seu a diferents punts de la Península. Aquestes anotacions informen dels preus i característiques de les peces. El nombre d’imatges que contenia era sens dubte molt més gran, ja que hi ha clares evidències que l’àlbum ha perdut part del material originari.
Encara resta parlar del material fotogràfic del Museu Viñals a l’Arxiu Mas, de Barcelona, que es compon d’un total de 236 fotografies. La data d’entrada d’aquest material és posterior a la mort de Viñals, l’any 1950, ja que consta com a data d’ingrés el 1953. Segurament foren donades per la família.
Viñals, antiquari a Barcelona (1922-1950)
Desconeixem el moment exacte de la marxa de Domingo Viñals a Barcelona, però pot situar-se pels volts de l’any 1922 i, en tot cas, abans del 1924, ja que no figura al padró municipal d’Igualada d’aquell any.
Va establir la seva residència particular al carrer d’Enric Granados, número 15, entresol. També aquest pis va omplir-se d’objectes antics. Una prova d’això la tenim en algunes fotografies de l’Arxiu Mas i de l’Àlbum Noirjean, on es poden veure salons amb sostres alts, curulls de mobiliari i d’objectes de col·leccionista. Més tard, en morir la seva esposa, va passar a residir a l’immoble on tenia obert el seu negoci des del seu trasllat a Barcelona, al carrer de Sant Domènec del Call, número 3, al barri antic. Allí hi tenia llogat un pis i un magatzem (figura 3). Va restar-hi fins al 1950, any de la seva mort, esdevinguda el 14 de març de 1950 i fou enterrat l’endemà al cementiri de les Corts.
Poc després, els seus hereus van fer arribar a l’Ajuntament d’Igualada una còpia del seu testament amb una clàusula en què cedia el dret a compra dels objectes del seu Museu a la ciutat. Aquesta còpia del testament fou llegida en la Comissió Municipal del 27 d’abril de 1950, però l’opció de compra es va desestimar, tal com consta en el Llibre d’actes.
Al mateix temps, els fills que van sobreviure van fer donació a la ciutat d’unes peces procedents del Museu, que la Corporació Municipal Permanent va acceptar, segons una carta que consta en el registre de sessions de l’esmentat Ajuntament del 20 de setembre. Les peces van anar a parar a l’actual Museu de la Pell d’Igualada. Algunes estan inventariades i es poden veure. Sembla que en general no eren peces de primera fila, almenys les que encara queden.
Els objectes que encara hi havia al magatzem de Sant Domènec del Call es repartiren entre els seus fills, mitjançant un document privat, que considerem una mena d’inventari.
No tenim constància que es decidís res respecte al contingut de la finca d’Igualada, malgrat que probablement continuava plena d’objectes.
Tampoc no sabem el destí final de les que s’havien ofert a Igualada i no foren acceptades i tot el contingut del domicili particular, si encara hi havia quelcom de valor en el moment de la seva mort.
Àmbit d’actuació; origen i destí dels objectes
No tenim documentats uns moviments que ens puguin confirmar l’àrea geogràfica per on es va moure, però l’origen o procedència d’algunes peces que va vendre permet una aproximació relativa al seu àmbit d’actuació.
Als volts de 1915 ja disposava d’un cotxe, i des d’Igualada podia visitar fàcilment els bisbats catalans de Barcelona, Solsona, Lleida, Urgell o Vic, que ocupen la major part del territori. Els bisbats catalans ja tenien el seu museu a excepció del d’Urgell, territori molt extens. Sabem que Viñals freqüentava la residència estival del bisbe d’Urgell, que aquest el visitava a Igualada i que era padrí d’un dels seus fills.
Moltes de les fotografies dels àlbums familiars i arxius ens orienten cap a l’Urgell. Probablement Viñals també va visitar amb certa freqüència la Franja aragonesa (actual Bisbat de Barbastre), ja que tenia al seu poder un frontal de Peralta de la Sal (cròniques del setmanari Igualada de l’any 1942), un crist policromat del segle xiii (actualment al MNAC) i una taula amb un calvari de Cervera de la Cañada, obra atribuïda a Jaume Huguet i que actualment està al mercat de l’art.
Feu també alguna incursió a Castella, que li va comportar el sepulcre toledà del noble Pedro Suárez († 1385), avui al Museu Marès.
Sembla que la relació comercial entre Frederic Marès i Domingo Viñals va ser bastant freqüent i continuà amb els seus hereus després de la seva mort, l’any 1950. Entre les obres del catàleg del Museu Marès procedents del negoci de Viñals hi ha:
— Un cap d’August del segle i dC, actualment catalogat com a MFM 165.
— Un cap de dama d’entre el segle ii aC i el segle i aC, amb el número de catàleg MFM 158.
— Una pica baptismal de mitjan segle xii procedent del Pirineu català, MFM 83.
— Una col·lecció de capitells del segle xiii, MFMB 30, 7, 8, 9.
— Un sant diaca de la primera meitat del segle xv i de procedència desconeguda, MFMB 924.
— Un crist crucificat d’inicis dels segle xvi, MFMB 1024.
— Un Ecce Homo, del darrer quart del segle xvii, atribuït a Nicolas de Bussy, MFMB 1261.
Algunes d’aquestes peces les hauria comprat Marès directament i altres haurien passat per altres mans abans d’arribar finalment al Museu. Aquest seria el cas del sepulcre de Pedro Suárez de Toledo i de la Mare de Déu de Cervera (atribuïda a Pere Moragues) que van ser comprades al col·leccionista Alexandre Soler i March, però ambdues procedents dels magatzems de Domingo Viñals.
Viñals també tingué contactes amb d’altres reputats col·leccionistes catalans com ara Oleguer Junyent, a més de l’esmentat Alexandre Soler. De tota la seva activitat en resta una documentació àmplia i desigual, però si es té en compte el marge temporal de la seva tasca com a antiquari (1908-1950), cal considerar-lo com un personatge realment important dins l’àmbit català del col·leccionisme d’obres d’art. Malauradament, s’ignora també el destí final d’una gran quantitat de peces que encara tenia en morir i que no consten com a cedides als seus fills o a la seva Igualada natal.
