Víctor Balaguer i Cirera

14/7/2021

Barcelona  11/12/1824  - Madrid 14/1/1901

Víctor Balaguer ha passat a la història com a destacat polític i escriptor català del segle xix. En el món literari, el seu nom se situa especialment al voltant de la recuperació dels Jocs Florals i sovint es troba esmentat com «Lo Trobador de Montserrat». També és conegut per la seva Història de Catalunya, encara amb caires romàntics; per les seves tragèdies, amb ressons llegendaris, o per haver posat el nom dels carrers de l’Eixample de Barcelona amb personatges i indrets relacionats amb la Corona d’Aragó. Però sobretot va ser el desplegament de la seva carrera política el que li va proporcionar un poder suficient per a endegar algunes de les empreses que han deixat rastre. Com a polític liberal va ocupar diferents càrrecs de rellevància a l’Espanya de finals del segle xix, després de la Restauració borbònica. Les carteres de Foment o d’Ultramar i el seu escó vitalici com a senador el van mantenir en una posició de primera línia força temps i aquest és també el motiu pel qual residí a Madrid durant molts anys. En la darrera etapa de la seva vida, entrant a la seixantena, un cop havia quedat vidu —i sense descendència—, va emprendre una magna obra: la creació d’una mena d’acadèmia cultural que portaria el nom de biblioteca museu.

Només a partir de la creació d’aquesta biblioteca museu és quan podem vincular el nom de Balaguer al col·leccionisme, no abans ni per cap altre motiu. La va concebre com un gran contenidor i generador de cultura «en majúscules», ja que no hi va incloure només llibres i art —belles arts—, sinó que en les seves sales lluïen tota mena de béns de valor artístic, arqueològic o etnològic. Balaguer no tenia una col·lecció privada remarcable. La seva fundació neix amb l’objectiu de ser un equipament de país, amb un motor ideològic de fons en què conflueixen l’afany de polític liberal amb un punt filantròpic, afegint-hi el transfons de la maçoneria, de la qual era membre. La col·lecció que aconsegueix aplegar va destinada a una institució oberta al públic des del primer moment; per tant, el procés de formació i els criteris són molt diferents de les motivacions i els mecanismes del col·leccionisme privat.

La localització de la seva seu a la ciutat costera de Vilanova i la Geltrú respon, en un primer moment, a l’agraïment que aquest personatge sentia vers els seus ciutadans, gràcies al vot dels quals havia iniciat la carrera política. L’edifici es va situar al bell mig de l’àmplia esplanada davant l’estació de tren, poc després de celebrar l’arribada del ferrocarril a la localitat. La inauguració oficial va ser a l’octubre de 1884. Barcelona encara no tenia museu de belles arts ni havia celebrat l’exposició universal.

Les fotografies antigues de les sales mostren parets atapeïdes de quadres a l’estil dels pavellons de belles arts de l’època. La galeria principal, dita Pinacoteca, exhibia pintures al costat de mobles, escultures, capitells, àmfores, espases... molt en l’estètica eclecticista del xix. S’anava acumulant el material a mesura que arribaven donacions de naturalesa i procedència molt diferents. Balaguer va teixir tota una xarxa de complicitats per poder obtenir aquestes donacions, aquí rau el seu mèrit. Quan va morir sí que va deixar un museu paradigmàtic on hi havia pintors i escultors catalans de primer ordre i també d’espanyols, gràcies al dipòsit que aconseguí —per la influència dels seus càrrecs— del Museu del Prado —llavors Museo Nacional de Pinturas y Esculturas—. També havien ingressat altres col·leccions en bloc que confegien un univers atractiu i exòtic als ulls dels coetanis. La col·lecció egípcia portada per Eduard Toda després d’haver residit allà treballant en el consolat espanyol —amb la cèlebre Nesi, la mòmia d’un infant— o els objectes asiàtics —de la Xina i el Japó, principalment— cedits per diferents amistats donaven al museu aquest to universal cercat des del començament. S’hi afegien peces arqueològiques, ceràmica, vidre, armes, monedes i molts altres objectes curiosos.

De mans dels mateixos artistes —pintors i escultors actius a la dècada dels anys 1870, 1880 i 1890— foren lliurades moltes obres, algunes amb una dedicatòria manuscrita a Balaguer apreciable en la capa pictòrica o suport. De noms catalans, hi havia Anglada i Camarasa, Modest Urgell, Ramon Martí i Alsina, Casas, Rusiñol, Fortuny, Dionís Baixeras, Alexandre de Riquer, Joaquim Vayreda, Eliseu Meifrèn, Josep Maria Tamburini, Manuel Cusí, Antoni Caba, Ramon Tusquets, Joan Ferrer i Miró, Baldomer Galofre, Enric Serra, Josep Cusachs, Laureà Barrau, Benet Mercadé, Joan Llaverias, Joaquim de Miró, els germans Masriera, els germans Vallmitjana, Fuxà, Enric Clarassó... entre d’altres. De la resta de la Península, hi havia Muñoz Degrain, Álvarez Dumont, Casado del Alisal, Francesc Amèrigo, Landaluze, Salinas, Palmaroli, o el cas de Juan Luna o Félix Resurrección Hidalgo, que eren d’origen filipí. Mentre Balaguer va ser ministre d’Ultramar, va impulsar una gran exposició sobre aquestes illes —que va tenir lloc al parc del Retiro de Madrid— i per aquest motiu no solament entrà en contacte amb artistes procedents de l’arxipèlag, sinó que, finalitzat aquest esdeveniment, es va endur cap al seu museu de Vilanova una abundant col·lecció d’objectes filipins que encara ara es poden contemplar a les vitrines de la Sala Silvela.

En general, l’arribada d’obra de tota mena durant més de dues dècades —des de 1884 fins al seu traspàs el 1901— serà registrada en butlletins i actes, i agraïda, amb protocol i formalitats, però en cap moment es pot considerar que Balaguer mateix o cap dels seus ajudants en fes una selecció ni posés cap mena de filtre. Tot és acceptat. L’«art antic», com anomenen a les fonts la pintura barroca, majoritàriament procedent de l’esmentat dipòsit del Prado i d’algunes donacions de col·leccionistes propers al fundador, ocuparà les parets principals i oferirà escenes religioses o retrats de cort. Adoracions, anunciacions, sants i verges, més alguns Àustries i reis gots. L’art modern —ells mateixos ja el qualifiquen així— inclourà paisatge, retrat burgès —individual o col·lectiu—, algun episodi dramàtic de reminiscències romàntiques —com Suïcida per amor, de José Garnelo Alda—, odalisques orientalitzants —com el nu de Luna— i escenes costumistes, molt a l’estil de l’època. I sobretot tindran una gran presència —a partir de 1886— les pintures d’història amb un punt dramàtic i pretensiós com era habitual veure en els concursos de belles arts de l’època: el Dos de maig de Joaquim Sorolla, i l’Entrada de Jaume I a València de Fernando Richart —que el Prado va retirar anys després—. L’arribada indiscriminada de tants objectes era impossible de planificar i ja als anys noranta es va haver d’ampliar l’edifici amb un Saló Maria per a l’escultura i un Saló Isabel per a l’arqueologia i les arts sumptuàries. També la casa que s’havia fet construir Balaguer a la part sud del jardí, anomenada Casa de Santa Teresa, que els visitants descrivien com a «chalet» o «villa», va quedar envaïda de pintura, mobiliari i objectes decoratius, i va esdevenir una extensió del museu.

Malgrat que en l’arrencada de la Fundació els llibres van tenir més protagonisme, perquè Balaguer era un personatge, com s’ha dit, polièdric, però al cap i a la fi un home de lletres, el volum i la qualitat del que va aconseguir reunir en la «secció museu» va configurar un museu de referència, que encara ara és especial en el conjunt català. No és només un dels més antics de Catalunya, i construït ja de nova planta per a esdevenir un museu obert al públic, sinó el conjunt, continent i contingut, ha anat agafant més i més valor amb el pas dels anys. Tant els noms d’artistes esmentats i la diversitat de materials com l’aspecte del museu, amb estances solemnes, resulten molt evocadors i transporten al segle xix d’una mirada. Les insòlites històries que hi ha darrere de l’arribada de la mòmia, els samurais, les dedicatòries dels quadres, la il·lustre biblioteca o el cadiram de roure de la Sala de Juntes, similar al cor d’una església, ens fan penetrar en aquest «temple del saber» projectat en la ment de Balaguer. Col·leccions úniques, espais irrepetibles.

Bibliografia i fonts

Actes de Junta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Bassegoda, Bonaventura. «El gabinete ecléctico de Josep Ferrer-Vidal i Soler». Eart-Documents, núm. 6.

Boletín de la Biblioteca-Museo Balaguer. De l’any 1884 al 1895.

Bru, Ricard. «El col·leccionisme d’art de l’Àsia Oriental a Catalunya (1868-1936)». A: Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Barcelona: Memoria Artium, 2014.

Carbonell, Vicenç. «L’Exposició Regional de 1881 als terrenys de l’actual Museu del Ferrocarril». Quaderns de Patrimoni del Garraf, núm. 7.

Comas Güell, Montserrat. La Biblioteca Museu Balaguer: Un projecte nacional català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.

Coroleu, Josep. Reseña de los festejos celebrados en Villanueva y Geltrú con motivo de la inauguración de los ferrocarriles directos de Madrid y Zaragoza á Barcelona en la sección de Barcelona á Villanueva. Vilanova i la Geltrú: Imprenta del Ferrocarril; J.A. Milà, 1882.

Creixell, Clara. «L’escultura catalana a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer als seus inicis». Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, setena època, núm. 5 (2012).

Creus Esther, Manuel. «Los cuadros del Museo-Biblioteca». Eco de la Exposición Regional, núm. 14 (24 de setembre de 1882) i 15 (1 d’octubre de 1882)

Dietari Joan Oliva i Milà i Manel Creus i Esther. Biblioteca Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú.

Epistolari d’Oliva, Víctor Balaguer i Manel Creus. Biblioteca Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú.

Fontbona, Francesc. «Del Neoclassicisme a la Restauració, 1808-1888». A: Història de l’art català. Vol. VI. Barcelona: Edicions 62, 1997.

Garcia Llansó, A. Una visita al Museo-Biblioteca de Villanueva y Geltrú. Barcelona: Imprenta de Jaime Jepús y Roviralta, 1893.

Gaya Nuño, Juan Antonio. «El Museo Nacional de la Trinidad. Historia y catálogo de una pinacoteca desaparecida». Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, núm. iv (1947).

Ginés, Mònica. «Eduard Toda i Güell: From Vice-Consul of Spain in China to the Renaixença in Barcelona (1871-84)». Entremons: UPF Journal of World History, núm. 5 (2013).

Ginés, Mònica. «Estudi preliminar de la col·lecció de moneda xinesa de la Biblioteca Museu Balaguer». Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, setena època, núm. 4 (2011).

Gras i Elies, Francesc. Villanueva y Geltrú y su Instituto Balaguer: recuerdos de un viaje. Madrid: R. Anglès, 1895.

Jardí, Eulàlia.  «El fons de l’Extrem Orient en el llegat fundacional de la Biblioteca Museu Balaguer». Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, setena època, núm. 3 (2010).

Jardí, Eulàlia. «Un petit tresor a les reserves del Museu. Els quadres del pintor xinès Yeu Qua». Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, setena època, núm. 7 (2014).

Palomas, Joan. Víctor Balaguer: Renaixença, revolució i progrés. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2004. (Biblioteca Antina; 17).

Perpiñá García, F. Biografía del Excmo. é Ilmo. Sr. D. José FerrerVidal y Soler, 1907.

Puig Rovira, Francesc X. Diccionari biogràfic de Vilanova i la Geltrú. Vilanova i la Geltrú: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003.

Ràfols, J. F. Diccionario biográfico de artistas de Cataluña: Desde la época romana hasta nuestros días. Barcelona: Millà, 1951.

Rosich, Mireia. «Arquitectura abans del Modernisme»; «Un Museu fet de donacions»; «Una exposició evocadora». Catàleg Surget et Ambula, 125 anys de Biblioteca Museu. Vilanova i la Geltrú, 2010.

Rosich, Mireia. «El Museu en els orígens. Quina col·lecció tenia Balaguer abans d’obrir el Museu?». Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, setena època, núm. 2 (2009).

Rosich, Mireia. «La col·lecció artística de Víctor Balaguer en el seu museu: què, quan i com». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Antics i nous col·leccionistes: Materials per a la història del patrimoni artístic de Catalunya. Barcelona: Memoria Artium, 2015.

Rosich, Mireia. «Les vides d’un quadre: històries en obert». Diari de Vilanova, 21 d’abril de 2010, p. 72 i següents.

Rosich, Mireia. Projecció Nacional de les Col·leccions del Museu Balaguer. Vilanova i la Geltrú: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2008.

Telese, Albert. «Pioners del col·leccionisme de ceràmica a Catalunya (1810-1936)». A: Mercat de l’art, col·leccionisme i museus: Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Barcelona: Memoria Artium, 2014.

Mireia Rosich