Antonio Agustín y Albanell

3/11/2020

Saragossa  26/2/1517  - Tarragona 31/5/1586

Una prova indiscutible de la importància assolida per l’arquebisbe Antonio Agustín (figura 1) en la història del dret i de la cultura antiquària renaixentista o, en un sentit més ampli, de l’humanisme en el context de la Reforma tridentina és l’abundant bibliografia que ha generat, començant per la biografia inaugural que li va dedicar Gregori Mayans l’any 1734, i que al llarg de les últimes dècades s’ha incrementat de forma exponencial. La informació disponible és suficient per poder interpretar de manera prou equànime la seva aportació a la jurisprudència, a la història antiga, a la numismàtica, a la filologia i a l’epigrafia. O bé, encara que són temes que han despertat menys interès, la seva contribució a la tasca pastoral i la reforma eclesiàstica desplegades en les tres diòcesis que va regir (Alife, Lleida, Tarragona), a algunes vel·leïtats poètiques i a la genealogia i l’heràldica. En canvi, altres capítols no menys importants d’aquesta personalitat polièdrica resten en penombra, sia per la indiferència dels especialistes o per manca d’informació acreditada. En particular, és difícil precisar la seva relació amb l’art i l’arquitectura, més enllà de les obvietats que els biògrafs han anat reiterant. De tota manera, no sembla que en el seu cas es pugui parlar de mecenatge o de patronatge a gran escala. És molt decebedor que no hagi estat possible localitzar un inventari redactat en vida o l’espoli post mortem, documents gairebé imprescindibles per poder revisar la hipòtesi de partida. En conseqüència, per bé que disposem d’algunes evidències sòlides que avalen els seus afanys en relació amb l’adquisició d’obres d’art, l’abast del col·leccionisme d’Agustín ens és encara desconegut. Per exemple, sempre s’ha dit que el seu centre d’atenció era el món antiquari, una afirmació que en vista d’allò que sabem avui és raonable de mantenir, però alguns indicis suggereixen que també podia haver-se interessat per artefactes d’un altre tipus, objectes artístics del seu temps. Altrament, el prelat no era un antiquari de professió, sinó que la fascinació per les antiguitats —que, tanmateix, era un factor determinant en el seu sistema de pensament— sovint apareix subordinada a objectius més transcendents, al servei del coneixement històric, de la professió de jurista o, principalment, després del retorn d’Itàlia, de la missió del canonista persuadit de la necessitat de reconstruir el corpus canònic sobre sòlides bases historiogràfiques i filològiques. Això no exclou que Agustín pogués valorar la dimensió estètica de l’objecte arqueològic o antiquari. La vertadera professió d’Agustín era la de jurista, una dedicació gairebé obligada tenint en compte que formava part de la cinquena generació d’una família aragonesa que la practicava. El pare, Antonio Agustín y Siscar, va ocupar el càrrec de vicecanceller de la Corona d’Aragó. També era jurista l’avi matern, Jeroni Albanell, molt vinculat a l’Administració reial.

L’absència de tractats d’art i arquitectura en la biblioteca magnífica d’Agustín és com a mínim sorprenent. Per altres fonts sabem que coneixia Vitruvi, encara que no li mereix més autoritat en matèria arquitectònica que altres autors clàssics, i Palladio, més aviat pels seus interessos arqueològics, però les reflexions d’Agustín sobre l’arquitectura clàssica són convencionals. Els comentaris que fa sobre obres d’art són escassos i de poca densitat crítica, fins i tot quan es refereix a peces arqueològiques, i les referències, puntuals, a la pintura i l’escultura es limiten a problemes de decòrum. Així mateix, és molt il·lustrativa del seu tarannà la invectiva que dirigeix a l’èxit editorial dels antiquaris italians o italianitzants (Pirro Ligorio, Jacopo Strada, Enea Vico, Hubert Goltzius), malgrat alguns elogis que els dedica. Els acusa de no saber prou llatí i d’aprofitar-se de la feina de gent més erudita. La prevenció del prelat envers determinades antiguitats es deu a raons morals, com es dedueix de la crítica negativa a l’abundància del nu en les col·leccions dels cardenals Federico Cesi i Rodolfo Pio da Carpi o a les Venus «i altres lascívies» de la romana Vil·la Giulia. Per altra part, els millors amics d’Agustín a Roma no eren col·leccionistes, sia per apatia estètica o per manca de mitjans econòmics: Ottavio Pantagato i Onofrio Panvinio eren frares; Gabriele Faerno, corrector a la Biblioteca Vaticana, etc. És cert que la majoria adquirien llibres, però la vocació col·leccionista era més rara (posem per cas, Gentile Delfini, que reunia inscripcions i medalles). En el context del cercle farnesià que freqüentava Agustín, la col·lecció del seu bon amic Fulvio Orsini era excepcional. Aquests contactes amicals daten de l’època d’Agustín com a auditor de la Rota Romana, entre 1544 i 1561.

La lleugeresa dels seus comentaris estètics no impedeix reconèixer en Agustín una bona dosi de sensibilitat artística, que es manifesta sobretot quan descriu medalles. D’altra banda, fora un error minimitzar la importància de les col·leccions que va aconseguir d’arreplegar. Ja l’any 1555 Juan de Verzosa esmenta els «cultes museus» reunits per Agustín a Roma. L’ús del plural sembla indicar un conjunt diversificat, que inclou una biblioteca i un monetari, però també un recull d’antiguitats; de fet, a punt de partir cap al concili de Trento, ell mateix es refereix als seus «llibres y coses antigues». Al marge de qüestions nominals, cal plantejar-se quin tipus d’objecte interessava al prelat i si les col·leccions responien a criteris selectius o contingents. Els dos conjunts que més lloaven els contemporanis eren la biblioteca i el monetari, que es van dispersar ràpidament a la mort del propietari. Així, el mes d’agost de 1587 el canonge de Tarragona Martín López de Baylo traslladava sis caixes de llibres a la Vaticana, en particular textos relatius a concilis i epístoles decretals antigues. El mes de juny de 1591 s’enviaven vint-i-sis caixes de llibres a El Escorial, sobretot manuscrits, que, juntament amb una part del monetari, van costar 10.250 lliures barcelonines a Felip II. Entretant, es va dispersar un nombre indeterminat de volums. No existeix encara un catàleg sistemàtic de la biblioteca, però el de l’esmentat Baylo relaciona 1.808 entrades, de les quals 272 corresponen a manuscrits grecs, 561 a manuscrits llatins i 975 a obres impreses. És possible que fos més copiosa; per exemple, l’any 1564 Agustín va regalar al Col·legi de Sant Climent de Bolonya, on havia cursat la carrera de dret, vuit caixes amb llibres d’argument jurídic, procedents de la biblioteca de Luis Gómez, el seu antecessor en el Tribunal de la Rota. En qualsevol cas, era una biblioteca magnífica, una de les millors dels territoris hispans.

Pel que fa al monetari, les notícies són confuses. El mes de gener de 1589 monsenyor Muzio Passamonti, col·lector general d’espolis, afirmava que el monetari constava de 130 medalles d’or i 1.400 de plata. Ara bé, cal afegir-hi 3.871 monedes de bronze que s’enviaren a El Escorial, juntament amb 18 medalles antigues de bronze —inclosa la moneda més antiga usada pels romans—, 35 medalles de plom i bronze amb «històries de mig relleu» i 13 més de sofre —segurament, motlles d’època renaixentista. Un inventari coetani anònim, redactat en català amb notes marginals en castellà, registra 1.689 peces sense comptar les de bronze, és a dir, algunes més de les que esmenta Passamonti. Les medalles godes i les antigues amb noms de ciutats hispanes havien estat un regal d’Álvar Gómez de Castro. La contribució d’Agustín a la numismàtica ha estat a bastament estudiada, però convé de recordar que culmina amb els famosos Diálogos de medallas (Tarragona, Felipe Mey, 1587), il·lustrats amb 52 làmines gravades en coure que reprodueixen 292 monedes antigues (figura 2 i figura 3). El llibre va ser ràpidament traduït a l’italià, amb un augment del nombre d’il·lustracions.

L’inventari esmentat suara també al·ludeix a 237 cornalines o camafeus, un bon exemple de la passió renaixentista per la glíptica. Gràcies a l’epistolari d’Agustín sabem que n’havia adquirit algunes a Venècia, tallades amb temes clàssics: el Judici de Paris; Mart amb un trofeu i una Victòria; Júpiter nu i alhora cobert amb el pal·li; el retrat de Faustina la Major; dues harpies; tres personatges marins tallats sobre ametista, etc. Les cornalines també passaren a mans de monsenyor Passamonti. En canvi, va ingressar a El Escorial una interessant col·lecció de bronzetti i «altres coses d’antiguitat», com són anomenades en l’inventari corresponent, redactat quan les peces van arribar al monestir. No hi ha dubte de l’antiguitat d’alguns objectes: mesures de capacitat i longitud, un àbac, dos papirs egipcis, un altaret dedicat a Minerva i alguns estris de ceràmica i vidre, significativament «hallado todo en sepolturas romanas antiguas». En canvi, els bronzetti podrien ser de factura renaixentista, tots o en part. Sumaven 23 peces, entre animals, fragments de figures humanes, un Alexandre el Gran i un reguitzell de divinitats (Apol·lo nu, Pomona, Minerva, Fortuna, Venus, Cupido, Vesta, Mercuri i Neptú, a més d’un Hèrcules). Aquest tipus de recull era excepcional en els territoris hispans, només comparable al de Diego Hurtado de Mendoza, que va regalar 48 petits bronzes a Felip II —el qual ja n’havia reunit 35 a l’Alcázar de Madrid— i que té un únic precedent a Catalunya, força més modest, les sis peces del vicecanceller Miquel Mai. Cap dels bronzetti d’Agustín s’ha localitzat, per bé que en alguna ocasió s’ha suggerit que podria haver-ne format part l’Hèrcules amb la clava, atribuït a L’Antico (Pier Jacopo Alari Bonacolsi), del Museo Arqueológico de Madrid. Finalment, les antigalles d’Agustín es completaven amb un relleu de terracota d’Orfeu tocant la lira i quatre caps de marbre —tres de petits i un altre de més gran, dos de masculins i dos de femenins—, que s’han de considerar extraviats.

Fins ara s’ha concedit escassa importància a aquesta col·lecció, que té poquíssims paral·lels en territori hispà, només superat per l’esmentat Diego Hurtado de Mendoza, que l’avantatjava sobretot en estatuària clàssica i en pintura moderna de temàtica mitològica. Paradoxalment, ha despertat més interès l’hortus archaeologicus que Agustín va arreplegar al pati del palau arquebisbal de Tarragona. En coneixem el contingut gràcies a Lluís Pont d’Icart (mig parent del prelat, autor d’un inèdit Llibre d’epigrames de l’antiga ciutat de Tarragona) i al seu plagiari Antoine de Povillon, un flamenc que va visitar Tarragona i va poder consultar els manuscrits del tarragoní. Ben mirat, el conjunt no era sinó una col·lecció epigràfica, més aviat un hortus philologicus, integrat per una quarantena d’inscripcions romanes i, d’acord amb les dades conegudes, una sola estàtua, togada i acèfala (ara al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, inv. 331). Sense desmerèixer-ne el valor, comparada amb les grans col·leccions antiquàries de l’època, la d’Agustín és deficitària en estatuària clàssica i/o renaixentista. De moment, és impossible conèixer els motius d’aquest desinterès, potser de tipus econòmic, ja que la seva situació financera no sembla especialment allerada, o d’ordre moral o de decòrum, encara que aparentment ho desmenteixen els bronzetti i els camafeus.

Unes poques referències documentals apunten a l’adquisició d’objectes moderns. Per exemple, se sap que Joan Terés, el seu successor en l’arquebisbat de Tarragona, va adquirir almenys nou tapissos en els encants post mortem d’Agustín. Potser en posseïa més. Sembla que també s’interessava per la pintura. Així, els marmessors van adquirir en la mateixa subhasta dues obres: una Oració a l’hort, anònima i extraviada, i una Coronació de la Verge, de Luca Cambiaso, conservada a la capella del Santíssim de la catedral tarragonina, és a dir, la capella funerària que es va fer fabricar el mateix Agustín, amb traça de mossèn Jaume Amigó i direcció de l’arquitecte Pere Blai (figura 4, figura 5 i figura 6). El prelat s’havia fet retratar: el seu primer apologista, Andreas Schott, atribuia l’obra a «una sabia mano». A més, en una carta dirigida a Jerónimo Zurita des de Montsó, l’any 1572, comentant les Imagines de Fulvio Orsini, Agustín afirma: «aunque tengo muchas pinturas, y retratos, y entre ellos ay de Platón, Aristóteles, y Eurípides, y otros, pero téngolos por fingidos los más dellos». La frase evoca una galeria d’homes il·lustres, si més no de l’Antiguitat, una moda molt estesa arreu d’Europa en la segona meitat del segle xvi. La cita és inequívoca i no es refereix a medalles, sinó específicament a «muchas pinturas». En definitiva, Antoni Agustín se’ns revela com un col·leccionista i bibliòfil rellevant, excepcional en el món hispà, i molt característic de l’erudició cinccentista, fascinat per l’antiguitat però sense deixar de prestar atenció a les novetats del seu temps.

Bibliografia selecta

Fitxes biogràfiques recents

Carbonell i Manils, J.; Salvadó Recasens, J.; Alcina Rovira, J. F. «Agustín Albanell, Antonio (1517-1586)». A: Domínguez, J. F. (dir.): Diccionario biográfico y bibliográfico del humanismo español. Madrid: Ediciones Clásicas, 2012, p. 23-37.

Cortadella i Morral, J. «Agustín y Albanell, Antonio». A: Díaz Andreu, M.; Mora, G.; Cortadella, J. (ed.). Diccionario Histórico de la Arqueología en España. Madrid: Marcial Pons, 2009, p. 63-65.

Mayer i Olivé, M. «Antonio Agustín y Albanell» [en línia]. <http://dbe.rah.es> (amb la bibliografia actualitzada fins a l’any 2002).

Mayer i Olivé, M. «Agustín y Albanell, Antonio». Diccionario Biográfico Español, I (2009). Madrid: Real Academia de la Historia, p. 35-42.

Bibliofília i numismàtica

Agustín, A. Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades. Edició a cura de J. M. de Francisco Olmos i F. de los Reyes Gómez. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2006.

Alcina Rovira, J. F. «La dispersión de los libros y monetario de Antonio Agustín (1586-1594)». A: Maestre Maestre, J. M.; Pascual Barea, J.; Charlo Brea, L. (ed.). Humanismo y pervivencia del mundo clásico. Homenaje al profesor Antonio Fontán. Vol. 1. Alcanyís; Madrid: Laberinto, 2002, p. 331-358.

Alcina Rovira, J. F. «El Humanismo de Antonio Agustín». A: Egido Martínez, A. G.; Laplana Gil, J. E. (ed.): Mecenazgo y Humanidades en tiempos de Lastanosa: Homenaje a Domingo Ynduráin, Saragossa: Institución «Fernando el Católico», Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2008, p. 31-50.

Alcina Rovira, J. F; Salvadó Recasens, J. La biblioteca de Antonio Agustín: Los impresos de un humanista de la Contrarreforma. Alcanyís; Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2007.

Carbonell i Manils, J. «Epigrafia i numismàtica a l’epistolari d’Antonio Agustín (1551-1563)» [tesi de doctorat]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1991 (ed. microfitxa, disponible en línia).

Carbonell i Manils, J. «Fulvio Orsini i Antonio Agustín, precursors de la moderna numismàtica». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 32 (1992-1993), p. 169-188.

Carbonell i Manils, J. «El estudio de la iconografía numismática en el siglo xvi. Antonio Agustín malgré lui». VII curs d’història monetària d’Hispània: Les imatges monetàries: llenguatge i significat, Barcelona, 2003, p. 119-135.

Carbonell i Manils, J. «Ambientes humanísticos en Roma (1545-1555). El cenáculo de Ottavio Pantagato, Antonio Agustín y Jean Matal». A: Mota, C. de la; Puigvert, G. (ed.). La investigación en humanidades. Madrid: Biblioteca Nueva, 2009, p. 47-70.

De Maria, S.; Parada López de Corselas, M. «Antonio Agustín, Bologna e l’antiquaria del Cinquecento». A: De Maria, S.; Parada López de Corselas, M. (cur.). El Imperio y las Hispanias de Trajano a Carlos V. Bolonya: Bolonia University Press, 2014, p. 331-355.

Socias Batet, I. «Algunes consideracions entorn de l’edició prínceps dels Diálogos de Medallas, inscripciones y otras antigüedades d’Antoni Agustí (1587) de la Hispanic Society of America». Pedralbes, 23 (2004), p. 525-550.

Mecenatge i col·leccionisme

Carbonell Buades, M. «Antoni Agustí i la capella del Santíssim Sagrament de la catedral de Tarragona». A: Balasch, M. E. (cur.). Antoni Agustí, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona (1517-1586): Aportacions entorn del marc sòcio-cultural de Catalunya en la seva època. Lleida: Amics de la Seu Vella, 1995, p. 217-248.

Carbonell Buades, M.  «Antonio Agustín (1517-1586) entre Roma y Tarragona. Apuntes sobre el coleccionismo anticuario». Roma e la Spagna in dialogo: Interpretare, disegnare, collezionare l’antichità classica nel Rinascimento: Convegno Internazionale. Roma, 2019 [en premsa].

Mayer, M. «El hortus arqueológico de Antonio Agustín según el manuscrito de Antonio de Povillon». A: Schrader, C. J.; Jordán Reyes, C.; Beltrán Cebollada, J. A. (ed.). Didaskalos. Estudios en homenaje al Profesor Serafín Agud con motivo de su octogésimo aniversario. Saragossa: Universidad de Zaragoza, 1998, p. 217-224.

Zarco Cuevas, J. «Inventario de las alhajas, relicarios, estatuas, pinturas, tapices y otros objetos de valor y curiosidades donados por el rey don Felipe II al Monasterio de El Escorial. Años de 1571 a 1598 (Conclusión)». Boletín de la Real Academia de la Historia, 97/1 (1930), p. 34-144, especialment p. 136-138; reeditat a Helmstutler Di Dio, Coppel, K. R. Sculpture Collections in Early Modern Spain. Londres; Nova York: Routledge, 2016 (2013), p. 346-347.

Marià Carbonell Buades