Llista de fitxes Web del projecte

Joan Artigas-Alart Casas

23/9/2020

Barcelona  26/1/1885  - Barcelona 13/5/1934

Art Oriental Pintura

 

Figura 1. Ernest Santasusagna, Retrat de Joan Artigas-Alart Casas.

Figura 2. Aleix Clapés, Responsos.

Figura 3. Aleix Clapés, El peó (1886).

Figura 4. Interior d’estil xinès del domicili de l’empresari, al carrer de Muntaner, 529, Barcelona. D’Ací i d’Allà (1930).

Figura 5. Cortina decorativa, brodat xinès (segle XIX). Fotografia: Guillem Fernández-Huerta. (MTIB 13994; Museu del Disseny de Barcelona.)

Figura 6. Exposició del llegat de mantons de Manila al Museu de les Arts Decoratives, Palau de Pedralbes (1935). Fotografia: AFB.

El relat comença com molts d’altres en la nostra història amb un industrial tèxtil. En aquest cas es tracta de Joan Artigas Alart (1844-1903) originari de la Pobla de Lillet. El 1879 va contraure núpcies a Barcelona amb Josefa Casas Bartrina (1860-1928). Fruit d’aquest matrimoni, establert a la capital catalana, van néixer quatre filles, Mercedes, Montserrat, Pilar i Carme, així com un únic fill, Joan Artigas Casas. A tots els efectes, a la mort del seu pare aquest seria l’hereu i continuador del negoci tèxtil familiar de la finca de la Pobla de Lillet on per cert Antoni Gaudí va projectar entorn 1903 uns originals jardins avui feliçment conservats. Les tres filles que van sobreviure a l’empresari, Montserrat, Pilar i Carme, van ser destinatàries d’un substanciós llegat que els va facilitar un enllaç matrimonial d’acord amb la seva acomodada posició social.

Joan Artigas Casas, el 1916, mitjançant un llarg procediment administratiu, va sol·licitar a les autoritats competents addicionar, davant del cognom patern Artigas, el d’Alart, que era el cognom matern del seu pare. L’autorització va arribar, i a partir dels anys vint del segle passat el nostre protagonista va començar a utilitzar com a primer cognom el d’Artigas-Alart, atès que en aquelles dates s’hauria produït ja el canvi legal.

La circumstància que raonablement l’hauria impulsat a fer aquest pas és que contemplés la possibilitat de contraure matrimoni i, en el cas de tenir descendència masculina, el cognom Artigas-Alart s’hauria pogut transmetre a futures generacions. Això no va arribar a succeir, i les seves germanes, Montserrat, Pilar i Carme, tot i casar-se i haver tingut descendència, no van poder transmetre ni tan sols el cognom Artigas, més enllà de la següent generació, d’acord amb la legalitat vigent aleshores. No tenim notícia que aquestes fessin el mateix pas que el seu germà, en relació amb la modificació del seu cognom patern.

No descartem, tampoc, la remota possibilitat que l’industrial hagués rebut alguna herència, de la qual no tenim cap constància documental, que vingués condicionada a la modificació del seu cognom patern amb l’addició del cognom Alart, com ha succeït en algunes ocasions al llarg de la nostra història.

Joan Artigas-Alart Casas (figura 1), a part del negoci tèxtil familiar de la Pobla de Lillet, va impulsar diverses iniciatives empresarials al llarg de la seva vida. La més insòlita fou la compra de l’Hotel Monte Calvario, a Arenys de Mar, i l’arranjament d’un xalet com a habitatge d’estiueig en la mateixa finca, situat aquest damunt una gran roca, a tocar de les vies del tren i tot just davant del mar, fet que tingué lloc el 1916. La iniciativa empresarial, però, més interessant des del punt de vista cultural i artístic per part del nostre protagonista és la de Casa Nancy. Va ser un negoci obert el 1924 a Barcelona, al número 652 de la Gran Via, amb sucursal a Madrid, al número 40 de la Carrera de San Jerónimo. L’establiment comercial de la capital catalana estava dedicat a la venda d’objectes d’arts decoratives, de luxe. Probablement la botiga disposava d’un petit espai habilitat com a galeria d’art. El de Madrid tenia les mateixes característiques, tot i que, en aquest cas, la galeria d’art funcionava amb gran èxit de públic i pensem que de vendes, si tenim en compte el ressò que es feia a la premsa de l’època dels diferents artistes, principalment pintors o escultors que hi exposaven les seves obres. Entre ells podem destacar els paisatgistes Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir i Agapit Casas. Roberto Domingo, un dels pintors que millor han sabut reflectir en les seves obres el món de la tauromàquia, també va exposar en la galeria madrilenya, així com l’escultor Frederic Marès, en l’única exposició individual que va presentar al llarg de la seva llarga vida, a la capital de l’Estat. A partir de 1928 deixem de tenir notícies de Casa Nancy tant en la seu de Barcelona com en la sucursal de Madrid. No hem de pensar pas en un daltabaix econòmic de l’empresari, ja que l’immens edifici que havia acollit en els baixos la seu de Casa Nancy a Barcelona, a la seva mort es va incorporar com a llegat a institucions assistencials integrades avui dia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’empresari barceloní tenia una casa-torre formada per uns baixos i dues plantes, rodejada de jardí, que havia heretat del seu pare, situada al número 529 del carrer de Muntaner, en el que havia estat l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, integrat a Barcelona. En aquest immoble va viure els darrers anys de la seva vida. Com a persona vinculada amb el món de l’art i la cultura, va decorar el seu domicili amb una selecta mostra de pintura principalment catalana. De les parets de la mansió penjaven una cinquantena de quadres on es podien trobar, entre d’altres, obres d’Ildefons Barlés, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Segundo Matilla, Josep Civil, Genís Capdevila, Agapit Casas, Martí Garcés, Lluís Bagaria i Roberto Domingo. També hi havia obres d’Aleix Clapés, com ara Responsos (figura 2) o bé El peó (figura 3), una pintura d’excepcional dramatisme i amb una forta càrrega de denúncia social, executada amb gran pulcritud. Sobta positivament que una obra d’aquestes característiques pogués tenir acollida en la casa d’un acabalat industrial. La gran majoria d’autors representats en la col·lecció, per edat, eren contemporanis al nostre protagonista. Molt probablement aquest hauria comprat les pintures en galeries d’art de Barcelona, on trobem aquests autors exhibint les seves obres en exposicions individuals o col·lectives. Tampoc no descartem la possibilitat que l’empresari tingués una certa amistat amb alguns d’ells i els comprés directament les seves pintures.

Cal destacar que al domicili de l’empresari, a la segona planta, a tocar dels dormitoris i la biblioteca hi havia un espai decorat tot ell amb objectes de caràcter oriental (figura 4): paravents, armaris, taules, capses, llums, gerros, un llit, un joc d’escacs, així com tota mena de cortinatges (figura 5) i frontals d’altar, entre molts d’altres. Aquest espai era conegut familiarment com la cambra xinesa, atès que molt majoritàriament els objectes tenien aquesta procedència, encara que alguns havien estat elaborats al Japó. Pel que fa a aquest espai, cal interpretar que en realitat era una recreació fictícia amb elements de decoració originals datats entre el segle xix i el primer quart del segle xx col·locats amb encert per tal de crear una atmosfera carregada d’exotisme. Per a fer més creïble l’ambientació es va afegir un sostre de tradició oriental construït per a l’ocasió a un taller de Barcelona. Val a dir que els objectes de caràcter oriental, en el domicili del col·leccionista, pràcticament es concentraven en aquest espai. La resta de la mansió estava decorada amb mobiliari que ens remetia als estils característics de l’historicisme occidental.

D’acord amb aquest gust per l’exotisme que ja trobem als jardins de la finca familiar de la Pobla de Lillet, per part de l’industrial tèxtil, no és estrany que aquest, acostumat al tacte i el color dels teixits de la seva fàbrica, quedés captivat per unes produccions molt més espectaculars i fastuoses com són els mantons de Manila. Joan Artigas-Alart Casas sentia una veritable passió per aquests objectes d’indumentària femenina tan característics, d’altra banda, de l’època en què li va tocar viure. Conscient del seu valor patrimonial i potser influenciat pel seu oncle Pere Casas Abarca, fundador dels Amics dels Museus de Catalunya, del qual ell també era soci, en el moment de redactar, el 1931, les seves disposicions testamentàries va decidir llegar aquesta col·lecció a la ciutat de Barcelona, mancada aleshores en els seus museus de cap col·lecció d’aquestes característiques.

Van ser trenta-dues peces les que es van incorporar al Museu de les Arts Decoratives, a la mort de l’empresari, que tingué lloc el 1934. Peces produïdes totes elles, excepte una, a la ciutat xinesa de Canton entre la segona meitat del segle xix i el primer quart del segle xx. Carme Artigas Casas, la seva germana, hereva universal i marmessora de l’herència, va ser l’encarregada de lliurar els trenta-dos mantons de Manila a la Junta de Museus. Tenim notícies que se’n va reservar, a més, quatre exemplars amb destinació als seus fills, és a dir, nebots del col·leccionista, per tal que tinguessin un record del seu oncle. Aquests quatre nebots juntament amb dos més, fills de la seva germana Pilar, així com l’únic nebot, fill de la seva difunta germana Montserrat, van rebre una abundosa herència. Si la van saber administrar, aquesta els devia proporcionar, de ben segur, un futur sense privacions.

Un cop lliurat el llegat dels mantons de Manila, a principis de 1935, Carme Artigas Casas va decidir oferir a la Junta de Museus el contingut de la cambra xinesa existent al domicili del col·leccionista. Aquest oferiment es va fer en qualitat de donació i existia una clara voluntat que aquest interior amb els béns patrimonials que l’integraven fos reproduït, en la mesura del possible, en els espais expositius del Palau de Pedralbes, on s’havia instal·lat el Museu de les Arts Decoratives. L’inici de la Guerra Civil va dinamitar el projecte, encara que sortosament els objectes van arribar a incorporar-se abans als fons patrimonials de la Junta de Museus. Avui es troben custodiats en diferents museus de Barcelona, així com la col·lecció de mantons de Manila, aquesta darrera conservada íntegrament al Museu del Disseny.

El 17 de febrer de 1935, setmanes després del seu ingrés, es va procedir a la inauguració de la instal·lació provisional de la col·lecció de mantons de Manila al Palau de Pedralbes, anteriorment residència reial i ara Museu de les Arts Decoratives. El lloc escollit per a l’exhibició era l’antic vestidor de la reina, en aquest cas presidit pel retrat de Joan Artigas-Alart Casas, executat per Ricard Canals (figura 6). D’aquest existeix també un esbós preparatori. S’exhibia alhora en l’estança un bronze que reproduïa una testa de dona, en una peanya, obra executada per l’empresari. El col·leccionista era gran aficionat a l’escultura, pràctica que acostumava a exercir al taller instal·lat en el seu domicili. «L’escultura fou l’esplai de la seva ànima», tal com va afirmar encertadament Pere Casas Abarca. L’acte d’inauguració de l’exposició va comptar amb l’assistència d’autoritats institucionals i culturals de la ciutat, així com de la germana del difunt Carme Artigas Casas i el seu espòs, Antoni Costa Font.

El 2 de juny de 1935 es va presentar la instal·lació definitiva de la col·lecció de mantons de Manila en una sala de la planta noble de l’edifici que portaria el nom del generós benefactor, encara que per poc temps. L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, va comportar el tancament del Museu de les Arts Decoratives i l’emmagatzematge d’aquests delicats objectes per tal de garantir-ne la conservació.

El Palau de Pedralbes, que va acollir, com hem vist, per primera vegada de forma pública la col·lecció de mantons de Manila del col·leccionista, avui dia ha perdut el seu ús museístic. Tot i això, en una de les parets del vestíbul d’accés a l’antic Museu de les Arts Decoratives, figuren estampats, entre d’altres, el nom del nostre protagonista, en tant que testador i benefactor dels fons patrimonials de Barcelona. I és de sentit comú pensar que, per moltes reformes a què es pugui sotmetre la gairebé centenària construcció règia, tots ells romandran intactes ja per sempre més com a record i testimoni d’un temps que ja és història.

Bibliografia i fonts

Capsir, Josep. «Joan Artigas-Alart, industrial textil y coleccionista de mantones de Manila». A: Campi, Isabel; Ventosa, Sílvia (coord.). Nombres en la sombra: Hacia la deconstrucción del canon en la historia de la moda y el textil. Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona. Fundació Història del Disseny, 2019, p. 334-340.

Capsir, Josep. «Les col·leccions de pintura catalana i d’art oriental de Joan Artigas-Alart (1885-1934)». Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus. Sitges: Palau Maricel, 22 novembre 2019.

Casas Abarca, Pere. «Un ciutadà que honora Catalunya. A la memòria de Joan Artigas-Alart i Casas. Les seves donacions benèfiques. El seu llegat als Museus». La Humanitat (17 juny 1934), p. 2.

Exposició de la col·lecció de mantons de Manila llegada al Museu pel senyor J. Artigas-Alart Barcelona: Junta de Museus de Barcelona. Museu de les Arts Decoratives. Palau de Pedralbes, 1935.

Ferré de Ruiz-Narváez, Adelaida. «Una col·lecció de mantons de Manila al Museu de Pedralbes». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 7, núm. 71 (abril 1937), p. 113-125.

Ferré de Ruiz-Narváez, Adelaida. «Una col·lecció de mantons de Manila al Museu de Pedralbes». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 7, núm. 72 (maig 1937), p. 139-150.

Huang, Yi. «La iconografía de los motivos ornamentales del mantón de Manila de origen chino en la colección Joan Artigas-Alart del Museo del Diseño de Barcelona». A: Actas del III Simposio de la Fundación Historia del Diseño. To be or not to be. El papel del diseño en la construcción de identidades. Barcelona: Museu del Disseny de Barcelona. Fundació Història del Disseny, 12-13 març 2020.

«Inauguració de noves sales al Museu de Pedralbes». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. V, núm. 47 (abril 1935), p. 101-118.

«Noves sales al Museu de les Arts Decoratives». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. V, núm. 51 (agost 1935), p. 229-242.

P. de l’A. «Un interior d’estil xinès». D’Ací i d’Allà [Barcelona], núm. 155 (novembre 1930), p. 380.

Josep Capsir i Maiz

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal