Xavier Busquets i Sindreu fou un arquitecte amb una trajectòria de llarg recorregut i amb un gran reconeixement públic en vida. Era fill del també arquitecte Guillem Busquets i Vautravers i de Maria Sindreu i Oliba. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i de seguida trobà el seu lloc amb una obra hereva del racionalisme de Le Corbusier i la Bauhaus. De fet, treballà colze a colze amb Franz Heep, arquitecte i col·laborador directe de Le Corbusier, amb qui treballà al Brasil, on dissenyaren un gran edifici, el projecte del qual fou premiat a la III Biennal Hispanoamericana que se celebrà a Barcelona l’any 1955. Tanmateix, de totes les seves obres, la més emblemàtica —si més no al nostre país— és sense cap mena de dubte la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears que, per la seva modernitat i per trobar-se inserida al bell mig del Barri Gòtic, anà acompanyada d’una forta controvèrsia i un intens debat públic.
Xavier Busquets era un col·leccionista de gust eclèctic. Reconeixia el valor dels clàssics però defensava la modernitat i l’art més trencador. És bona prova del seu gust per l’art contemporani i la defensa de les noves expressions plàstiques la seva implicació en el procés de creació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, creat a la cúpula del Teatre Coliseum de Barcelona, aleshores seu del Foment de les Arts Decoratives (FAD). Aquesta institució, la primera temptativa de crear un Museu d’Art Contemporani a Barcelona, va ser possible gràcies al suport de la burgesia del moment que, mitjançant subscripcions i ajuts econòmics van permetre fer-lo realitat encara que tan sols fos durant tres anys. Xavier Busquets va formar part del consell d’administració fundacional creat l’any 1960. Ja anteriorment s’havia vist involucrat en altres iniciatives d’avantguarda com, per exemple, les Biennals Hispanoamericanes o els Salons de Maig. És a dir, que era algú atent a les noves expressions plàstiques i a les opcions més joves de l’art del moment. N’és bona prova, per exemple, que comptés entre les obres de la seva col·lecció amb el quadre Staple-Inn/London (1954) d’Esther Boix —assídua en aquest tipus de certàmens—, avui en dia en parador desconegut. En aquest mateix sentit podríem fer esment d’altres artistes contemporanis com, per exemple, en l’àmbit internacional, Oswaldo Guayasamín, pintor de moda en certs sectors de l’art barceloní de l’època amb qui establí una estreta amistat. Guayasamín s’allotjà a casa de Xavier Busquets en més d’una ocasió i la utilitzà com a estudi per realitzar alguns dels encàrrecs que rebia a la ciutat. El pintor tingué un èxit notable a Barcelona i retratà diverses personalitats catalanes de l’època, entre elles el mateix Xavier Busquets, amb una obra de gran format, també en parador desconegut. L’altre artista contemporani —ben representat a la seva col·lecció— que demostra aquest interès per l’art més nou és, sense cap mena de dubte, Pablo Picasso, amb qui forjà una estreta amistat (figura 1). Es van conèixer pels volts de 1958, quan inicià el projecte de construcció de l’edifici del ja esmentat Col·legi d’Arquitectes, per encarregar-li els grans murals que decoren la façana i algunes dependències interiors de l’edifici.
Aquest fet fou de gran rellevància a molts nivells. Per una banda, significava el retorn simbòlic i permanent de l’artista a la ciutat; per l’altra, el suport oficial a noves expressions plàstiques i també l’origen d’una gran amistat que explica l’àmplia presència de l’artista a la col·lecció de l’arquitecte. Sembla que va accedir-hi a través de l’amistat comuna amb l’editor Gustau Gili i els galeristes Gaspar. Malgrat els posicionaments polítics oposats, Picasso i Busquets van congeniar i establir una relació d’amistat més enllà del terreny professional. Durant aquest procés d’elaboració dels esgrafiats, Busquets visitava sovint el mestre i, aprofitant el desplaçament al castell de Vauvenargues i més tard a Notre-Dame-de-Vie, reuní un bon nombre dels linòleums que Picasso elaborà per als cartells de les corrides de toros de Vallauris i, aprofitant l’avinentesa, els hi feu dedicar. Però més enllà d’aquestes obres, Busquets havia adquirit alguns dibuixos de Picasso força interessants (figura 6), com el dibuix Picador (1900), que va aconseguir l’any 1959, o bé el dibuix al carbó titulat Arcàdia, amb data de 1967.
Però la col·lecció Busquets té un caràcter més ampli que responia als gustos eclèctics del seu propietari, encara que sovint era assessorat per Marçal Olivar. Tan sols cal veure algunes fotografies de l’interior del seu domicili, situat al número 9 del carrer de la Duquessa d’Orleans i dissenyat per ell mateix, per comprovar-ho (figura 2 i figura 3). En la decoració hi convivia l’art primitiu, ètnic o oriental amb l’art més d’avantguarda, present en les obres d’art però també en l’arquitectura que ell mateix havia projectat. Així doncs, hi podem trobar, per exemple, una magnífica creu processional de plata del segle xv amb punxó de Barcelona que va ser adquirida per Busquets a la casa Fisher de Lucerna convivint amb un quadre de Poliakoff pintat pels volts de 1960 (figura 5), situat tot just a la paret enfrontada a la creu barcelonina.
La col·lecció troba el seu punt de partida en l’Orient antic, amb obres notables d’art egipci, totes elles adquirides a través de Sotheby’s i Christie’s, com per exemple el Cap en relleu d’una reina, d’època ptolemaica (332 aC - 30 aC), o bé el Cap reial tallat en diorita, d’època saïta, probablement corresponent a la dinastia XXVI (664 aC - 525 aC). Continua amb una selecció de peces d’època clàssica amb obres destacades com una tanagra grega de Beòcia en terra cuita del segle iii aC o bé un Cap d’Aquelous, també en terra cuita, del segle iv aC.
D’època medieval, a més d’alguns capitells, en destaca el fragment d’un retaule, pintat per Nicolás Francés durant la primera meitat del segle xv, dedicat a sant Miquel Arcàngel, i també el fragment d’un fresc procedent de l’ermita de San Fructuoso de Bierge (Osca) que representa l’entrenament d’un templer.
Els segueix de prop una petita —però magnífica— taula pintada a l’oli per Giambattista Tiepolo pels volts de 1770 que representa una Al·legoria del naixement de Francesc I d’Àustria. Busquets va adquirir aquesta pintura, procedent de la col·lecció d’Eduardo Fereira Pinto-Basto de Lisboa, l’any 1976, a una subhasta de Christie’s, a Londres, per la quantitat de 36.000 lliures. Aquesta taula és l’esbós preparatori d’un conjunt mural encarregat per Maria Lluisa de Borbó, filla de Carles III i esposa de Leopold II d’Habsburg, que acabava d’infantar qui havia de ser el nou emperador d’Àustria.
Com es pot veure, la col·lecció de Busquets era sempre selecta i de gran nivell malgrat la seva cronologia dilatada. Tot i així, hi tenen una presència destacada els artistes i les obres del segle xx català. Durant la dècada dels setanta —anys de bonança per a l’arquitecte— adquireix bona part de la col·lecció de pintura catalana. Compra, per exemple, un magnífic oli representant un Bust de perfil (1907) juntament amb diversos dibuixos al carbó —alguns dels quals acolorits amb aquarel·la— de la darrera etapa d’Isidre Nonell: Gitana ajaguda (1906), Mujerucas (1909), etc. També aconsegueix incorporar a la col·lecció l’obra Darrera de la casa (1908), de Joaquim Mir, i el quadre Toros (c. 1892), una bona obra del pintor Ramon Casas. Coetàniament hi incorpora alguns quadres de Darío de Regoyos, dos dibuixos de Juan Gris i un quadre pintat per Joaquim Torres-García a Nova York l’any 1929.
En el camp de l’escultura hi trobem algunes obres aïllades d’art antic que ja hem esmentat —escultura egípcia, grega i romana, així com uns capitells romànics i gòtics—, però també comptava amb un extraordinari Crist renà de grans dimensions i alguna mostra d’escultura d’autors catalans del segle xx. Ens referim, per exemple, a Manolo Hugué, sens dubte el més ben representat de tots, amb obres de gran interès tals com Totote asseguda —una de les cinc escultures en bronze foses modernament a partir del guix original dels anys trenta—, Torero (c. 1943-1944), o bé el relleu en bronze de temàtica taurina que Manolo modelà l’any 1937. I encara una escultura en bronze de petit format, obra de Josep Viladomat, representant una vaca.
Però el plat fort de la col·lecció és, sens dubte, la selecció de pintura impressionista francesa que l’arquitecte va reunir entre els anys 1973 i 1977 a les cases de subhasta Sotheby’s i Christie’s, de Londres. El conjunt, format tan sols per cinc peces, és, malgrat ser reduït en nombre, especialment rellevant tenint en compte que no és gens freqüent en les col·leccions catalanes la presència de noms internacionals d’aquesta talla i d’aquesta mateixa època en col·leccions particulars. Les obres que conformen aquest apartat selecte de la col·lecció Busquets són: El gebre (1880) i Porte d’Aval (c. 1886), de Claude Monet (figura 4); el pastel Unhappy Nelly (c. 1885), d’Edgar Degas; Paysanne assise. Intérieur à Moret (1902), de Camille Pissarro, i el quadre Port-Marly a l’hivern (1876), obra d’Alfred Sisley, que havia format part de la col·lecció Lindon.
Encara dins l’òrbita internacional —encara que cronològicament posteriors— hi trobem obres destacables. Ens referim, per exemple, a l’obra Salomé (1932), de Georges Rouault, segurament l’única peça d’aquest autor que es troba actualment a Catalunya. Cal afegir-hi encara el ja esmentat Poliakoff, el dibuix Nu debout (1911), de Jean Metzinger i una selecció de gravats d’artistes d’avantguarda com, per exemple, Marc Chagall, Georges Braque, Rouault, Le Corbusier, Antoni Tàpies, Jean Cocteau, Joan Miró i un llarg etcètera.
Busquets morí a Barcelona l’any 1990 i, per la seva vinculació amb el cenobi benedictí a través del seu germà, el pare Pere (Joan Antoni) Busquets, donà el conjunt de la seva col·lecció perquè passés a enriquir les col·leccions del Museu de Montserrat i així complementar la donació gairebé fundacional de Josep Sala i Ardiz realitzada uns anys abans.
