Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Emili Carles-Tolrā i Amat

21/10/2020

Cabrils (Maresme) 11/4/1864  - Nāpols (Itālia) 18/6/1940

 

Figura 1. Retrat d'Emili Carles-Tolrà.

Figura 2. Portada de l’opuscle de presentació del volum primer (i únic editat) dels cinc que havia de constituir la catalogació completa de la col·lecció. La disposició d’aquesta portada és pràcticament igual a la del volum primer.

Figura 3. Dues de les postals propagandístiques amb monedes d’or de la col·lecció que s’editaren amb motiu del llançament de l’edició del volum primer.

Figura 4. Pàgina d’un catàleg provisional amb monedes catalanes.

Emili Carles i Amat va néixer a Cabrils l’any 1864. El fet que ja l’any 1882 hagués començat a fer la seva col·lecció de monedes fa presumir que ja disposava llavors d’alguna fortuna personal. Es consolidà, però, aquesta, de forma significativa quan, poc després d’aquesta data, la seva tia Emília Carles i Tolrà el va associar a la gestió del negoci de teixits de cotó que el seu marit i oncle, el farmacèutic Josep Tolrà i Avella havia creat a Castellar del Vallès i que fou després conegut popularment com la fàbrica de la vídua Tolrà. L’any 1912, Emília designava el seu nebot com a gerent i continuador exclusiu de l’empresa, de la qual fou també l’hereu. Aquestes circumstàncies determinaren que Emili Carles i Amat canviés el seu cognom pel de Carles-Tolrà i que heretés el títol nobiliari de marquès de Sant Esteve de Castellar que havia estat atorgat a la seva tia, per la seva activitat benèfica, tant amb vista als seus treballadors com al poble de Castellar del Vallès.

Home culte, dominava diferents idiomes i es comprometé, ja de jove, en el moviment catalanista, de manera que havent entrat a la Unió Catalanista, en fou delegat per Barcelona en l’elaboració de les Bases de Manresa del 1892.

D’ell sabem també que a principis del segle xx havia entrat en el mon financer, de primer a la Caixa Vilumara i després al Banc de Barcelona, que regí sobretot Manuel Girona fins al 1905, entitat que havia absorbit l’antiga Caixa el 1915. El Banc de Barcelona va acabar la seva activitat el 1920, però Carles-Tolrà fou un dels màxims aportadors en crear-se el Banc Comercial de Barcelona.

Des del 1912, en tot cas, Carles-Tolrà fou sobretot empresari i durant quaranta anys anà augmentant la col·lecció de monedes que havia iniciat vers el 1892. Des dels inicis de la Guerra Civil (1936-1939), s’hagué d’exiliar i no sabem si va arribar a tornar a Catalunya, ja que consta que morí a Nàpols el 1940. El seu negoci fou continuat pel seu fill Josep Maria.

La col·lecció de monedes es va dur endavant amb empenta. Carles-Tolrà adquiria material als principals comerciants internacionals, com ara les cases Calicó, de Barcelona; Boudeau, Bourgey, Ciani, Feuardent i Plat, de París; Seltman i Spink, de Londres; Schulman, d’Amsterdam; Hersch, d’Alemanya, i Mayer, Ratto i Santamaria, d’Itàlia. La preferència era per les monedes d’àmbit hispànic i per les sèries d’or, però també s’estengué a altres sèries europees i fins mundials. Una de les maneres d’incrementar de manera ràpida el seu fons fou adquirir col·leccions ja formades. En aquest sentit consten, per exemple, les col·leccions de Medrano, de València (1902); Cerdà, de València (1906); Alvarado, de Salamanca (1908); Juan Manuel Sánchez, de Madrid, amb cinc-centes peces espanyoles d’or (1912); vescomte Ponton d’Amercourt, de París (1918); gran duc Alexis Mikhailovitx, de Sant Petersburg (1918); Weresot, d’Amsterdam (1923), i Caruso, de Roma (1923). Encara, i sense data coneguda, les d’Antonio Cánovas del Castillo, la de Carreres i la de José de Hierro, de Madrid; la del banquer de Barcelona Ignasi Soler, amb mil monedes d’or; la del baró de Rotschild, de París, de moneda merovíngia; la de Weber i la de Wirodt, de Londres, i la Logier, de Marsella.

En el seu punt àlgid, la col·lecció va arribar a comprendre no menys de 12.143 monedes, de les quals 4.205 d’or, 4.650 de plata i 3.288 de coure o d’altres metalls. No som pas lluny, doncs, dels 14.415 exemplars de la importantíssima col·lecció numismàtica de Vidal Quadras.

A partir de l’any 1925, Carles-Tolrà manifestà el desig de desprendre’s de la col·lecció, amb el decidit propòsit, però, que no es dispersés i que anés a enriquir els fons del Museu Arqueològic Nacional de Madrid, el qual, segons afirmava, tenia un fons numismàtic molt pobre. Així, sabem que el 24 de gener del 1925 s’havia dirigit al subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública oferint-la al preu de 2.630.000 pessetes, malgrat que havia estat taxada en 3.630.000 pessetes. A partir d’aquí s’obren unes llarguíssimes negociacions que no acabaren fins al 1936 i al llarg de les quals Carles-Tolrà va anar abaixant la quantitat demanada fins a 1.500.000 o fins i tot a la xifra que els experts de la Real Academia de la Historia determinessin que valia. L’any 1926 els representants estatals oferiren de quedar-se només 2.057 peces visigodes, àrabs i d’Espanya i els seus dominis, de les quals 1.610 d’or i 477 de plata i també 1.723 d’or estrangeres. Després d’haver-les valorades a preu de metall (una forma de comptar absurda, ja que no sol tenir cap relació amb el valor del mercat de les monedes, que es basa en la raresa i la conservació de cada peça) a 260.000 pessetes, ofereixen un total de 900.000 pessetes. Si tenim present que la col·lecció contenia 1.000 monedes més d’or i deu vegades més de les de plata de les que es quedaven, sorprèn la negativa a pagar només 600.000 pessetes més com demanava Carles-Tolrà, ja que ni que fos malvenent totes les altres 8.000 peces a preu de metall, ja rebaixaven la xifra de compra de 900.000. D’altra banda, menystenien, per exemple, les 240 monedes gregues, les 1.743 de romanes republicanes, les 4.107 de romanes imperials, les 248 de bizantines, les 1.699 d’ibèriques i les 33 medalles, cosa que costa molt d’entendre.

En aquells moments, però, Carles-Tolrà no tenia pas la intenció de desmembrar la col·lecció, de manera que va preferir de vendre-la a un comerciant de Londres, que n’hi va oferir 2.500.000 pessetes. Llavors, les autoritats de Madrid, per a atorgar-li la llicència per a vendre i exportar la col·lecció l’obligaren a lliurar tres fotografies de cada peça, incloses les més de 8.000 que havien rebutjat, i a pagar uns drets, que podien fer-se efectius en les monedes que determinés el Museu Arqueològic de Madrid, regit llavors per Gómez Moreno, el qual va dir, incomprensiblement, que no en volia cap.

El procés de realitzar les fotos, llavors encara en clixés de vidre, fou llarg i, entretant, Carles-Tolrà va anar madurant la possibilitat de redactar un catàleg de tot el seu fons, atès que les fotografies ja les tindria fetes. Un inventari aproximat del fons revela que hi havia unes 991 monedes ibèriques (83 d’argent i 908 d’aram), 33 de visigodes (d’or), 45 d’àrabs (d’or), 976 de castellanes medievals o modernes (d’or menys 2), 87 de la Corona catalanoaragonesa (d’or), 133 entre monedes de Navarra, Filipines i l’Imperi (d’or) que havien d’ésser el contingut del primer volum; 540 monedes d’or, 5.567 d’argent i 218 d’aram entre gregues, romanes i bizantines havien de constituir el segon volum; 1.520 monedes d’or de Portugal i altres països europeus, totes d’or, constituirien el tercer volum i, finalment, 743 monedes d’or, 708 d’argent i 416 d’aram de la resta del món havien de constituir el quart volum.

No fou fins al 8 de juliol del 1936 quan les autoritats madrilenyes varen reconèixer que Carles-Tolrà havia complert tots els requisits exigits i que, per tant, l’autoritzaven a exportar finalment la col·lecció. Com és sabut, això succeïa només deu dies abans de l’aixecament feixista, de manera que Carles-Tolrà ja res pogué fer i, com hem dit, es va haver d’exiliar. La col·lecció restà a Barcelona en mans de persones que ell considerà de confiança.

Les persones de confiança, però, feren fallida i el fons fou robat i dispersat, i malgrat que a la postguerra els hereus varen reclamar la devolució, almenys una part essencial no es va pas recuperar. Una vegada més un gran esforç d’aplec patrimonial es perdia per sempre.

També l’edició del catàleg passà tota mena de dificultats. Molt ben editat pel prestigiós impressor Pere Bas, d’Igualada, només uns quants exemplars del primer volum van poder arribar a ésser editats, de manera que és avui una raresa bibliogràfica. L’edició de només aquest volum ha fet creure que la col·lecció només comprenia les monedes que hi apareixen, però ja hem explicat que mancaven, encara, tres volums més.

 

Bibliografia

Crusafont, Miquel. «La col·lecció numismàtica Carles-Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar». Acta Numismàtica, 34 (2004), p. 7-36.

Miquel Crusafont

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal