Raimon Casellas (figura 1) és avui una personalitat plenament reconeguda com a creador literari en llengua catalana, i també ho és i ho va ser com a crític d’art, activitat que va exercir des de 1891 a l’Avenç, per passar un any després a La Vanguardia i finalment, el 1899, a La Veu de Catalunya. Aquest interès militant per l’art renovador del seu temps es complementa amb l’estudi de l’art català del passat, especialment de la pintura gòtica i de determinades personalitats de l’època moderna, com ara Antoni Viladomat i Josep Bernat Flaugier, que va estudiar sobretot a partir de la seva obra gràfica. Ell va ser el primer a adonar-se del valor patrimonial dels dibuixos i de les estampes antigues. Abans de la seva mirada, aquest material era sobretot vist com a curiositat, com a objecte de valor decoratiu, o com a material de treball per a altres objectius, com va fer Josep Puiggarí en els seus estudis d’indumentària. En el cas de Casellas per contra, és segurament la passió col·leccionista de les obres d’art sobre paper el que el porta a l’estudi d’aquests materials (Figura 2). La seva modesta posició econòmica segurament no li permetia aplegar objectes artístics de les dites arts majors, la pintura i l’escultura d’alta època, mentre que els dibuixos sí que li eren més abastables i per aquesta raó va triar dedicar els seus esforços com a col·leccionista cap a aquesta especialitat. Va ser, doncs, a partir del goig de la possessió d’un nombre elevat de dibuixos antics, especialment de peces catalanes del segle xviii en endavant, que es desvetlla la faceta d’historiador de Casellas. La seva col·lecció és l’instrument bàsic d’estudi —recordem que aleshores no hi havia cap altra possibilitat de consulta d’aquests materials en centres públics ni gairebé tampoc en altres reculls privats.
El 2 de novembre de 1910 Casellas es va suïcidar a Sant Joan de les Abadesses i deixà desemparada a la seva vídua, Rafaela Escobar Manrique. L’il·lustre crític era membre actiu i valorat de la Junta de Museus des de 1902 i des de 1899 de les Juntes Municipals que la van precedir. No ens ha de sorprendre que aquesta institució decidís actuar amb gran rapidesa i ja, el 12 de novembre, es va acordar intentar la compra de la seva col·lecció. Emili Cabot va contactar amb la vídua, i el 2 de desembre de 1910, les carpetes amb els dibuixos van ser dipositades a la sala reunions de la Junta de Museus al Palau de Belles Arts, on se’n va fer un primer recompte i es va nomenar una àmplia comissió d’experts per informar sobre la possible adquisició. En aquesta tasca van participar, a més de membres de la Junta de Museus, representants de totes les institucions barcelonines vinculades a les arts: Acadèmia de Belles Arts, Acadèmia de Ciències i Arts, Cercle Artístic, Cercle de Sant Lluc, Foment de les Arts Decoratives, Societat Artística i Literària de Catalunya, Ateneu Barcelonès, Saló de les Arts i els Artistes, i també personalitats individuals, com ara Apel·les Mestres, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Ricard Canals, Maurici Vilumara i Jaume Pahissa. L’informe final, que va ser redactat per Manuel Rodríguez i Codolà, Antoni Garcia i Llansó i Alexandre de Riquer, va ser molt positiu i va proposar una taxació de tot el conjunt en 25.000 pessetes, oferta que va ser acceptada per la vídua. Emili Cabot va emetre un informe particular que estimava el preu en 35.000 pessetes, però aquesta proposta va ser desestimada. La col·lecció Casellas, formada per 4.166 dibuixos i 320 estampes, es va dipositar, el gener de 1911, a la Biblioteca dels Museus, on va ser inventariada i segellada. Uns mesos després, el desembre, Rafaela Escobar va proposar la compra d’un nou lot d’estampes i dibuixos amb trepa, és a dir, perforats, per a la fabricació de rajoles, que van ser també adquirits per la Junta el gener de 1912 per 1.000 pessetes. Aquests dibuixos de finals del segle xviii van ser adquirits per Casellas quan va tancar el darrer taller de rajolers del carrer dels Escudellers.
La rapidesa i unanimitat de la Junta, juntament amb altres institucions i personalitats, en la compra de la col·lecció Casellas té relació, òbviament, amb la seva vàlua patrimonial indiscutible, amb l’afecte personal envers la persona i el seu record, però també perquè era un recull que tenia un gran prestigi social, per causa de la seva participació en diverses exposicions públiques de caràcter retrospectiu. La primera va ser la que amb el títol de «Documents gráfichs de coses desaparegudes de Barcelona durant el segle xix», es va celebrar al Centre Excursionista de Catalunya el març i l’abril de 1901, i on Casellas va prestar 27 dibuixos relacionats amb el tema de la mostra. La segona va ser la gran mostra d’Art Antic de 1902, on va exposar 93 peces en una vitrina que presidia la sala de la Reina Regent del Palau de Belles Arts. A la mostra «Autoretratos de artistas españoles», organitzada pel Cercle Artístic i celebrada de l’octubre de 1907 al gener de 1908, Casellas va prestar 6 dibuixos autoretrats de mestres antics i un oli amb l’autoretrat d’Antoni Viladomat. Encara, pocs mesos abans de morir, a l’exposició «Retrats i dibuixos antics i moderns», es van poder admirar 61 originals de la seva propietat, que van omplir la sala XX, de la planta baixa del mateix Palau, en una mostra que va restar oberta del 14 de març al 20 de juliol de 1910. Per tot això un jove Joaquim Folch i Torres acabava el seu article sobre la col·lecció Casellas publicat a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, el 22 de desembre de 1910, amb aquesta afirmació contundent: «No sabem quines seràn les decisions de la Junta de Museus, però creyem que no cal pas temer del seu bon criteri, que aquesta hermosa colecció, que aquest esforç de vida d’un home, que aquest complement de l’historia de la pintura catalana, quedi sense lloch en el Museu quan el Museu es el seu lloch».
Actualment la col·lecció Casellas es conserva al Gabinet de dibuixos i gravats del MNAC i ha estat digitalitzada sencera, però encara no és disponible a la Xarxa. Una petita part del conjunt, amb motius de llocs i costums dels barcelonins, va ser triada per Agustí Duran i Sanpere el juny de 1929 per a figurar a la mostra sobre la història de Barcelona al Pavelló de la Ciutat de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any. Aquest préstec temporal no es va retornar mai i ara 422 dibuixos i estampes amb procedència Casellas són a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Les notícies concretes sobre la formació de la col·lecció són molt escasses. El seu propietari no va fer-ne cap registre detallat i només algunes puntuals anotacions al dors de les peces donen notícia de la seva procedència en altres reculls particulars. Sobre els mecanismes de la seva activitat col·leccionista tenim alguns breus comentaris seus dispersos, però que ens donen pistes clares sobre com va adquirir la major part de les seves sèries d’obra gràfica. Els més de seixanta dibuixos aleshores atribuïts a Antoni Viladomat els va obtenir el 1891 dels hereus del metge i col·leccionista Joan Ramon Campaner i Noceras (Palma, 1812 - Barcelona, 1876). Aquesta va ser segurament la seva primera gran adquisició i la que va esperonar la seva afició a l’especialitat. Els originals de Viladomat (Figura 3) que eren al seu taller a la seva mort es van repartir entre el seu fill Josep i el seu deixeble Manuel Tramulles; més endavant, Pere Pau Muntanya els aplegà de nou i eren usats com a material didàctic a les classes de Llotja; en una data posterior, passaren una part a propietat de Joan Ramon Campaner i una altra a Pau Rigalt, i, finalment, quan Casellas compra la col·lecció de Lluís Rigalt, després de la seva mort el 1894, és quan va aconseguir reunir de nou la major part dels dibuixos de Viladomat que ens han arribat, conjunt que encara va completar més endavant amb unes poques peces soltes, que havia aplegat Alexandre Planella.
La venda de la col·lecció familiar dels Rigalt segurament la va fer Agustí Rigalt i es va produir entre 1894, data de la mort de Lluís, i 1898, data del traspàs del seu fill Agustí. Comprenia molts originals de Pau Rigalt (1778-1845), de Lluís (1814-1894) —més de tres-cents—, i d’Agustí, però també d’altres artistes, el ja citat Viladomat, Flaugier (Figura 4), Mayol, i Rodes, entre d’altres. Una altra col·lecció familiar adquirida per Casellas és la dels Planella, una dinastia de pintors i escenògrafs, Bonaventura (1772-1844), Gabriel (1777-1851), Ramon (1783-1819), Nicolau (1810-?), i Josep Planella i Coromina (1804-1890). Segurament van ser els hereus d’aquest darrer els qui van vendre el lot principal. Un altre membre del grup familiar, Alexandre Planella i Roura (c. 1830-1900), pintor i restaurador, va ser també col·leccionista de dibuixos, i a la seva mort Casellas la va poder adquirir. Hi havia dibuixos antics de Viladomat, de Manuel i Francesc Tramulles, de Nicolau Traver, de Pere Pau Muntanya i de Pau Rigalt. Aquestes peces duen al dors inscripcions manuscrites de Planella que permeten identificar-les amb aquesta procedència.
Una altra de les vies habituals d’enriquiment de la col·lecció per part de Casellas va ser la compra directa a les famílies hereves dels artistes, a voltes amb una cronologia molt propera al traspàs del creador. No seria el cas dels 36 dibuixos de Vicenç Rodes (1783-1858), però sí per als 9 de Claudi Lorenzale (1816-1889), o per els 14 d’Onofre Alsamora (1825-1880), els 16 de Manuel Ferran i Bayona (1830-1896), els 13 de Benet Mercadé (1821-1897), els 12 de Joaquim Vayreda (1843-1894), els 23 de Josep Llovera (1846-1896), els 62 d’Eusebi Planas (1833-1897), els 235 de Ramon Martí i Alsina (1826-1894, figura 5), o els 170 de Josep Lluís Pellicer (1842-1901). La condició de crític de Casellas va jugar sovint un paper afavoridor de la compra perquè feia articles necrològics als diaris on col·laborava, que predisposaven a la família a fer un gest de regal o venda a bon preu de les peces envers el periodista.
En una ocasió ens consta que Casellas va adquirir dibuixos de cronologia antiga directament als artistes. El 1901 va comprar a Antoni Caba (1838-1907), condeixeble de Fortuny a Llotja, un lot de 43 peces de la joventut del de Reus, que es va ampliar amb 98 originals de Francesc Torras i Armengol (1832-1878), 82 de Tomas Padró (1840-1877) i 55 del mateix Caba.
Un cop aplegat el gruix més destacat dels dibuixos dels mestres desapareguts, Casellas també va voler continuar amb peces d’artistes del seu temps, de la seva generació. La darrera adquisició d’una col·lecció ja feta va ser la de Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900), que va obtenir dels seus hereus el 28 de juliol de 1908. En aquest cas concret Casellas va escriure al dors de les peces: «Venda S. y R.» i a vegades aquesta data exacta. El gruix de la col·lecció el componen projectes i estudis del prestigiós escenògraf, però també hi trobem obres dels seus col·legues i amics, els grans mestres de l’escenografia catalana. Hi ha també un lot petit de dibuixos antics i un conjunt molt ben triat d’estampes de temàtica escenogràfica i d’arquitectura efímera.
Per completar la seva col·lecció amb peces d’artistes en actiu, Casellas va emprar, d’una banda, les relacions d’amistat personal amb alguns d’ells, com ara amb Ramon Casas (figura 6), de qui va tenir 53 dibuixos, o amb Santiago Rusiñol, amb 36; però, de l’altra, i sobretot, va usar la seva condició de crític d’art influent i periodista. En el cas de Nonell (figura 7) sabem per les seves cartes que alguns dels dibuixos que el crític feia publicar a La Vanguardia no sempre eren retornats a l’artista, el que podria explicar —a més de l’interès per la seva obra gràfica— el recull que va aplegar de fins a 52 originals d’aquest pintor. La col·lecció Casellas va tenir un gran prestigi i per això el seu propietari sovint sol·licitava l’ofrena de peces als artistes per tal de completar-la. Es conserven molts dibuixos amb dedicatòria al crític i també evidències epistolars d’aquestes peticions. Tampoc no es poden descartar algunes adquisicions, ja que el conjunt de 204 dibuixos de Modest Urgell del fons Casellas costa imaginar-lo com un simple regal del pintor.
La part més excepcional de la col·lecció Casellas és la que correspon al dibuix català antic, que sortosament ens ha arribat unida i no dispersa o perduda gràcies a la seva tenacitat per obtenir-la. Recordem que ho va fer en una època en què el mercat antiquari estava molt poc o gens professionalitzat i la curiositat social envers aquesta mena de materials —el dibuix antic— era molt limitada. De fet, ell va obtenir les peces de la seva col·lecció dels descendents directes o indirectes dels artistes i dels continuadors dels antics tallers i no pas del comerç antiquari. La seva tasca de recull dels conjunts gràfics de Viladomat i els Tramulles és d’una significació enorme, ja que va arribar a aplegar gairebé el total de les obres que avui coneixem i conservem.
La part moderna de la col·lecció és també molt valuosa perquè ofereix una molt àmplia representació dels artistes de la seva generació, que podem situar de forma genèrica entre els nascuts entre 1840 i 1870, on trobaríem els noms d’Arnau, Baixeras, Blay, Casas, Fabrés, Feliu de Lemus, Foix, Galofre, Simó Gómez, Graner, els Llimona, Mas i Fondevila, els Masriera, Mestres, Nobas, Padró, Pascó, Pellicer, Ribera, Riquer, Rusiñol, Tamburini, els Vallmitjana i Vayreda. Si considerem la presència d’artistes nascuts després de 1870, trobem destacades presències com la del ja citat Nonell (1873) i de Mir (1873), però són molt limitades les obres de Zuloaga (1870), Pichot (1871), Bonnin (1873), Sert (1874), Sunyer (1875), Canals (1876), Gosé (1876), Oleguer Junyent (1876) o Gaietà Cornet (1878). I són purament marginals o falta completament la representació d’artistes com: Gimeno (1858), Galwey (1864), Anglada (1871), Manolo (1872), Nogués (1873), Torres-García (1874), Ysern (1876), Juli González (1876), Pidelaserra (1877), Clarà (1878), Elies (1878), Gual (1878), Fontbona (1879), Torné Esquius (1879), Opisso (1880), Casagemes (1880), Galí (1880), Gargallo (1881), Junceda (1881), Picasso (1881), D’Ors (1881) o Bagaria (1882).
Casellas va ser una de les veus més clares en la defensa de l’art de la generació modernista i especialment del grup més afí a Casas i a Rusiñol, i fou juntament amb Pijoan i Emili Cabot un dels més actius i entusiastes protagonistes de la tasca de salvació patrimonial de la Junta de Museus dels primers anys. No seria just ni raonable fer-li ara cap mena de retret per no haver tingut més curiositat envers els artistes joves, aquells que començaven a tenir presència en la primera dècada del segle, just quan el crític arribava a la fi de la seva carrera.
«Trepes i dibuixos de rejoles catalanes». Vell i Nou, núm. 14 (1 desembre 1915), p. 8-10.
