La col·lecció i el museu de Joan Cortada i Sala
En algunes de les guies del segle xix de la ciutat de Barcelona, entre les diferents curiositats dignes d’atreure l’atenció, tant de forasters com de barcelonins, s’oferia la possibilitat de visitar el que en aquells moments es coneixia com a Gabinet d’Antiguitats o Museu del Sr. Cortada.
Joan Cortada era un personatge polifacètic (Figura 1), ocupat en múltiples activitats: agent fiscal del crim de l’Audiència de Catalunya fins a la seva dimissió l’any 1840, novel·lista i traductor, periodista, historiador i professor, així com vocal de la Comissió Provincial de Monuments, president de la Societat Econòmica d’Amics del País i acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on va desenvolupar una meritòria tasca en la creació del seu museu i en la conservació del patrimoni, una activitat aquesta una mica menys coneguda que les altres.
Joan Cortada havia ingressat a l’Acadèmia de Bones lletres el 1835 i molt poc després ja es va integrar en una de les comissions encarregades de recollir i seleccionar els objectes dignes de ser conservats dels convents de Santa Caterina i Sant Francesc que llavors estaven a punt de ser enderrocats. Amb tots aquests objectes es pretenia crear un museu d’antiguitats i ja des de finals de 1839 (acta de la sessió del 10 de desembre) va formar part de la comissió per a la planificació del futur Museu juntament amb dos acadèmics més. De forma paral·lela també formava part d’una segona comissió encarregada de trobar un lloc adient com a seu de l’Acadèmia i del seu futur museu que finalment es va instal·lar en el convent de Sant Joan de Jerusalem (ofici del 6 de desembre de 1836) just al davant del seu Gabinete de Antigüedades. En aquest sentit, doncs, Cortada no és només un teòric, ans també un home pràctic que coneix a fons les dificultats que suposava tirar endavant un projecte de museu com el de l’Acadèmia i nodrir una col·lecció.
Segons la guia de Saurí i Matas, el Museu estava al número 28 del carrer de la Mercè, al segon pis, mentre que Bofarull el situa a la Riera de Sant Joan, número 3, quasi al davant del Museu d’Antiguitats de l’Acadèmia de Bones Lletres, instal·lat al número 12 del mateix carrer. Vol dir això que entre 1849 i 1855 es va traslladar la seu? O la informació de Saurí i Matas no estava actualitzada i el trasllat s’havia efectuat en una data anterior? Segons sembla, era el mateix Cortada qui s’encarregava d’ensenyar-lo: «dicho señor con la amabilidad que le distingue, se esmera en enseñarlo minuciosamente a las personas que desean verlo».
Tres són les fonts principals al nostre abast per conèixer a grans trets aquesta col·lecció; en primer lloc el Diccionario de Pascual Madoz (1847), molt pocs anys després el Manual de Saurí i Matas (1849) i en tercer lloc la Guia-Cicerone de Bofarull (1855). En totes elles la informació és semblant pel fet de procedir les tres d’una mateixa font, tot i que la de Bofarull és la més completa per raons molt diverses. En cap d’elles se’ns diu res de l’origen d’aquesta col·lecció, iniciada segons sembla el 1830, però es possible espigolar algunes dades a partir de les informacions que acompanyen la descripció dels objectes. Es tractava d’un museu heterogeni, però dins de l’heterogeneïtat mostrava una certa homogeneïtat, atès que no resulta gaire difícil establir diferents grups d’objectes en funció d’aquells aspectes que més interessaven a Joan Cortada. El primer catàleg, de 1847, estableix una sèrie de set conjunts, dels quals els més notables són els dels elements arqueològics, inclosos els medallons de marbre, els fragments d’alabastre i marbre del segle xv i el monetari. El segon catàleg (1849) copia la primera relació sense canvis i sense afegir cap dada nova. És cert també que aquests primers llistats no són exhaustius i els autors ja ho indiquen de manera clara: «Tiene el Sr. Cortada otras preciosidades, pero deben considerarse como secundarias al lado de las que dejamos mencionadas» (1847).
En el tercer catàleg, el de 1855, s’agrupen 72 objectes numerats, més uns quants que no ho estan, sense que sigui fàcil entendre el perquè. Hi ha també dos números que no corresponen a cap peça (3 i 4) i a més han saltat els n. 67 i 68. Si l’ordre dels elements reflecteix la seva ubicació a la casa, cosa aquesta molt probable, realment la seva disposició era purament arbitrària i subjecte només a la bellesa de la peça, a la disponibilitat de l’espai i al criteri del col·leccionista. Tanmateix, tenint en compte les descripcions, també podria tractar-se d’una relació feta a partir d’un registre dels ingressos a la col·lecció i per aquesta raó els objectes no apareixen agrupats per tipologies.
Deixant de banda el monetari format per unes vuit-centes peces gregues i romanes, més un nombre indeterminat de medalles i segells de cera dels reis d’Aragó, el conjunt més nombrós és el constituït per les armes, amb vint-i-vuit exemplars. Hi ha espases, llances, escuts, ganivets i punyals, i fins i tot una ballesta. Comptava també amb una armadura sencera, un casc i altres elements solts. Dins el grup dels materials arqueològics, hi ha una sèrie de bronzes (escultures, relleus, un llum romà i dos plats visigots de llautó amb inscripció), ceràmiques diverses, llànties i àmfores (la majoria de Tarragona, tot i que també n’hi ha de Castelló d’Empúries i de Sagunt). Entre els objectes més exòtics hi havia també un amulet d’Osiris amb aspecte de mòmia. Trobem també un medalló romà de marbre amb un bust de Neró que pel fet de tractar-se d’una obra notable no podia deixar de despertar la curiositat del visitant. Destaca també la presència d’una figura de terra cuita d’una vestal trobada en un jardí del carrer d’en Cuc de Barcelona que, tot i el seu interès, mai no va passar al museu de l’Acadèmia, un fet aquest que, com en altres casos, no deixa de sorprendre. Crida també l’atenció la notícia que alguns dels objectes procedeixen d’unes excavacions realitzades a Tarragona i Castelló d’Empúries, sense donar en cap moment cap mena de detall. Ja en un altre nivell podem situar els fragments de mosaic, un dels quals procedia del palau de Tiberi a Capri del maig de 1735 i l’altre d’Itàlica (Santiponce, Sevilla) que havia estat recollit per D. Mariano Lluch. Es tractava del famós comerciant de Barcelona? El fet que hi hagi en la seva col·lecció un cert nombre de materials procedents de Tarragona té a veure segurament amb el fet que, orfe des de molt jove, va tenir com a tutor el seu oncle matern Domènec Sala, canonge de Tarragona, ciutat on va fer els dos primers cursos de filosofia al Reial Estudi Literari (1818-1819), abans de tornar a Barcelona. Probablement Domènec Sala havia recollit alguns d’aquests fragments o fins i tot ho va fer ell mateix quan va ser elegit diputat a Corts per la província de Tarragona l’any 1843. Per aquesta mateixa vinculació a Tarragona val la pena entretenir-se, tot i que són pocs, en diferents elements de pedra dels segles xiv-xv descrits molt superficialment, entre els quals destaca «un alto relieve de alabastro del siglo xv, que representa tres personajes montados, uno de los cuales lleva una corona ducal» que Rosa Manote (Convidats d’honor, Barcelona, MNAC, 2009-2010, p. 174-177) va identificar com el relleu amb la cerimònia de córrer les armes atribuït a Pere Joan (Figura 2). Aquest relleu actualment es troba al Museu del Louvre i va ser cedit l’any 1908 pel comte Isaac de Camondo a qui Joan Cortada li devia vendre. És aquest un dels poquíssims objectes de la col·lecció Cortada actualment identificat. Altres cerques que hem iniciat han resultat fins ara infructuoses. A més, hi havia un relleu amb un nen i ànecs, tres caps corresponents a un angelet, a un sant Magí i a un sant Andreu i «varios restos de Poblet» impossibles d’identificar.
Entre els manuscrits, pocs també, havia reunit una Bíblia i un devocionari del segle xiv, dels quals no es dona cap dada, diversos escrits del príncep de Viana, Cervantes, Quevedo i ja més posteriors del padre Flórez, Antonio Ponz, Francisco Pérez Bayer i Moratín. Seria interessant poder saber alguna cosa d’ells. Tancava la sèrie un exemplar de l’obra de cavalleria Caballero de la Cruz, nom amb el qual es coneixien dues obres, una d’espanyola i una d’italiana, i a la qual se li donava un especial valor pel fet que apareixia com a obra llençada al foc en el famós escrutini de la biblioteca del Quixot.
Entre les curiositats no podem deixar d’esmentar una àliga de bronze de l’exèrcit napoleònic i el cor de la reina Blanca d’Anjou, el cos de la qual va ser salvat in extremis després de la seva profanació a Santes Creus l’any 1835. Desconeixem els mecanismes pels quals el cor de la reina va passar a la col·lecció de Joan Cortada, on també hi havia algunes dents, un mocador de llana i un anell també procedents de la seva tomba. Posteriorment el cor fou lliurat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó pel fill de Cortada, seguint les indicacions del seu pare, el 27 de febrer de 1900, i finalment fou retornat a Santes Creus el 1950. Resulta curiós que el fill faci la devolució com a amic del director de l’Arxiu i que en el document oficial de retorn a Santes Creus hi figuri també aquesta mateixa referència a la devolució feta per una persona anònima.
Finalment, en un conjunt a part podem ubicar tota una sèrie de peces que podríem considerar com a exòtiques. Dins aquest grup s’inclouen d’una banda quatre ídols procedents de l’illa de Santo Domingo, «una espasa dels salvatges de les illes dels mars del sud» i una fletxa i un arc indis moderns.
És també en el tercer dels catàlegs (1855) on trobem un major nombre de precisions i detalls especialment pel que respecta a la descripció de les peces (dimensions, característiques, bibliografia relacionada en alguns pocs casos), procedència d’alguns dels objectes, així com un intent de contextualitzar-los, buscant paral·lels que resultin aclaridors, aspectes aquests deixats totalment de banda pels altres. És cert també que res no es diu en relació amb els mecanismes d’obtenció de les obres, i aquest detall sembla despertar en alguns moments certes suspicàcies. El mateix Cortada les intentava apaivagar argumentant que la seva condició de director del «primer museo de antigüedades de la Península o el fet de ser vocal de la Comisión Provincial de Monumentos» de Tarragona ja el posaven a cobert de qualsevol sospita. En la Guia de Bofarull, per la seva banda, s’insisteix en el fet que aquesta era una col·lecció que havia pogut anar incrementant gràcies als seus nombrosos contactes i als obsequis que li feien sovint els antics propietaris de les obres.
Un tema important és el relatiu al que va passar amb aquesta col·lecció, que per les descripcions fetes sabem que comptava amb peces molt interessants. Si ens ho mirem amb ulls actuals, pot semblar estrany que, mentre d’una banda organitza i aixeca el museu, de l’altra vagi fent la seva pròpia col·lecció amb obres susceptibles d’omplir llacunes en el discurs del museu de l’Acadèmia. És possible que aquest fos un dels punts de fricció, un més, entre Cortada i alguns acadèmics, tot i que això no es reflecteix, com és previsible, en la documentació que hem pogut consultar. Tanmateix, resulta significatiu que en la sessió acadèmica del 20 d’abril de 1837, quan encara Cortada no era director del museu, es digui que ha ofert a l’Acadèmia llibres i altres antiguitats, sense que en cap moment es torni a parlar del tema, ni es descriguin quines eren aquestes antiguitats, ni si foren acceptades. Molt més endavant, en les sessions acadèmiques del 7 i del 22 de desembre de 1855, Cortada proposarà a l’Acadèmia que li compri, amb facilitats, la seva col·lecció d’armes antigues i de peces d’armadura per 5.000 rals de billó, que no es va acceptar. De fet en els catàlegs posteriors d’objectes de l’Acadèmia no hem trobat cap objecte procedent de la col·lecció Cortada. Això és estrany, perquè ja des de la sessió del 31 de març de 1837 hi ha una clara preocupació per part d’alguns dels acadèmics per tal que consti clarament referenciada, en els futurs inventaris, la procedència de les obres. Si hi havia obres de Joan Cortada, era evident que calia fer-ho constar. Podria ser, en tot cas, que les àmfores suposadament tarragonines que apareixen en el catàleg de l’Acadèmia de 1880 (n. 882-885) fossin les de Cortada? Aquest Catálogo de los objetos arqueológicos depositados por la Academia de Buenas Letras de Barcelona en el Museo de la Comisión de Monumentos de la Provincia redactat per José de Manjarrés i per Antonio Elías de Molins porta la data de 15 de març de 1880, dotze anys després de la mort de Cortada, el 1868. És un exemple més d’una certa manca de control dels objectes del museu com ja havia passat en alguns altres casos? O és també un episodi més dels diversos desacords entre l’Acadèmia i ell que es materialitzaren en un sentiment quasi crònic que la seva tasca no li havia estat mai plenament reconeguda?
