La col·lecció Enrich: una passió compartida
Podríem situar els fonaments de la col·lecció Enrich l’any 1936 quan, a causa de la mort d’Enrique Enrich, el seu fill gran, Francesc Enrich Valls (figura 1), de vint-i-sis anys, juntament amb els seus germans Antoni, de vint-i-quatre, i Enric, de vint, passaren a gestionar el negoci familiar sabadellenc de compravenda de draps Enrique Enrich y Cía. Pocs mesos més tard i ja entrada la Guerra Civil, el negoci prosperava i Francesc Enrich decidí iniciar, amb el suport dels seus germans, una col·lecció d’art tot aprofitant els guanys de l’empresa familiar. Així doncs, tenim constància que el 21 de maig del 1937 adquirí el que serien les seves primeres dues peces: una pintura d’Ernest Santasusagna i una altra de Pere Gussinyé, ambdues de la barcelonina Sala Gaspar, a través del sabadellenc Josep Vives, qui li anirà fent de marxant juntament amb Joan Merli, al llarg dels anys.
A partir d’aquestes dues teles seguirà adquirint obra al llarg de tota la guerra, tot arribant a un total de 169 quadres i una escultura d’Enric Casanovas (figura 2). Cal destacar que la majoria de les obres eren d’artistes vius, és a dir, del seu temps; tals com Antoni Vila i Arrufat, Josep de Togores, Josep Obiols, Joan Vila i Puig, Ricard Opisso, Enric Galwey o Josep Puigdengolas, a part de pintors plenament consagrats com ara Joaquim Mir, Ramon Martí i Alsina, Francesc Gimeno, Xavier Nogués, Emili Bosch i Roger o Eliseu Meifrèn. La col·lecció, a la qual hem d’afegir altres pintors interessants com ara Ignacio Zuloaga, adquiria el caire noucentista típic dels col·leccionistes burgesos de l’època.
Sobta que en els dos últims anys del conflicte bèl·lic pogués arribar a recopilar el que acabaria sent una de les millors col·leccions d’art d’aquell Sabadell industrial, amb peces que han esdevingut obres mestres, com ara Les modistes, el quadre de Vila i Arrufat del qual s’enamorà Henrich Himmler quan l’obra formà part d’una exposició d’art espanyol a Berlín (figura 3), o Grup al voltant d’una guitarra, de Togores, obra que viatjà l’any 1937 fins als Estats Units per ser exhibit a l’Institut Carnegie de Pittsburg (figura 4).
Val a dir que la col·lecció va ser compartida amb els seus germans, que en instal·lar-se a Madrid, primer l’Antoni, cap al 1942, i pocs anys més tard, l’Enric, van triar peces per decorar les seves respectives llars. Cadascun va continuar adquirint obres seguint els gustos personals i aconsellats pel marxant català Aureli Biosca, també instal·lat a Madrid des del 1940. Pel que fa a l’Antoni, encarregà al pintor Vila i Arrufat la decoració d’una capella de la seva casa d’El Escorial. L’Enric es decantà més per l’escultura i va engrandir la seva col·lecció amb un bon nombre de peces de Clarà i Casanovas, com a autors més destacats.
Com veiem, la col·lecció dels germans Enrich anà creixent i modulant cap a altres gustos artístics i estètics que anaven des d’autors locals, com ara Joan Vilacasas, a artistes com Antonio Saura. D’entre les noves obres que entraren a formar part de la col·lecció en podríem destacar un tapís noucentista de Tomàs Aymat, produït a la fàbrica de tapissos Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès. Aquest tapís, anomenat La primavera, va participar, entre d’altres, a l’Exposició de les Arts Decoratives i Indústries Modernes de París del 1925, on va obtenir la 2a medalla d’or (figura 5). La peça fou adquirida per Francesc Enrich el 1954 i actualment es pot admirar al Museu de Montserrat.
A part de col·leccionar, Francesc Enrich també propicià l’aparició d’interessants esdeveniments artístics, com ara una gran exposició de Pablo Picasso a Sabadell l’any 1960, dins els actes de celebració del centenari de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (entitat que va presidir entre els anys 1952 i 1960), que va ser la primera exposició de Picasso en l’Espanya franquista.
Arran de la mort de Francesc Enrich, l’any 2003 la col·lecció es repartí entre els seus set fills. Un d’ells, Carlos Enrich, continua de manera entusiasta l’afició del seu pare.
