Llista de fitxes Web del projecte

Joan Estil·las Reixach

2/12/2020

Valls (Alt Camp) 16/4/1886  - Barcelona 9/4/1966

Dibuix Escultura Pintura

 

Figura 1. Retrat fotogràfic de Joan Estil·las a la coberta del catàleg de l’exposició sobre la seva col·lecció feta al Museu de Valls el 1996.

Figura 2. Emili Bosch Roger, Somorrostro (1947). Oli sobre tela, 54 x 73 cm. Museu de Valls. 

Figura 3. Josep Hurtuna, Flors (1951). Oli sobre tela, 73 x 60 cm. Museu de Valls. 

Figura 4. Manolo Hugué, Ballarí (1940-41). Bronze, 38 x 12 x 17 cm. Museu de Valls. 

Figura 5. Marià Llavanera, Llum de tarda (poble de Lladó). Oli sobre tela, 70 x 86 cm. Museu de Valls. 

Joan Estil·las Reixach va ser metge, especialitzat en l’aparell digestiu, amic d’artistes i col·leccionista. Després d’una estada a Sant Hilari Sacalm, com a metge, on coneixerà la seva futura esposa, s’instal·larà a Barcelona, on situarà la seva consulta.

A casa seva era habitual trobar-hi el pintor Ramon Alsina i Amils, professor de pintura de la seva dona, que hi anava diàriament a prendre cafè. I a través d’un dels seus pacients, propietari de l’Hotel Colón de Barcelona, es va fer membre assidu a la tertúlia d’artistes que cada dimecres es reunien en aquest establiment, animada per Lluís Plandiura. Com a bon tertulià, més endavant va freqüentar, a més, la penya de La Punyalada, el Reial Cercle Artístic i el Cercle Maillol de l’Institut Francès. Totes aquestes relacions personals i la seva coneixença i amistat amb el pintor Marià Llavanera i l’escultor Manolo Hugué marcaran la seva vinculació amb el món de l’art.

Cal dir que en aquests cercles es relacionava amb els artistes més joves, els quals trobaven en ell un mecenes a qui recórrer i algú que els escoltava. I era capaç de fer uns intercanvis tan sorprenents com el viscut per Jordi Curós. L’any 1953 va canviar-li una escultura de Manolo per un oli seu, tot just quan el pintor iniciava la seva carrera artística. D’altra banda, quan els joves artistes del Cercle volien sortir a sopar recorrien a ell, perquè els donés diners amb la promesa de lliurar-li alguna obra.

En la seva vessant com a col·leccionista, sabem, gràcies a les investigacions d’Ester Barón, que fou subscriptor de l’Organització Joan Merli, com a mínim els anys 1930 i 1931. Tot i així, el gruix de la seva col·lecció, la que coneixem més bé, perquè va ser donada al Museu de Valls, va ser reunida bàsicament els anys cinquanta, en la plenitud de la seva vida.

La seva col·lecció és desigual, fruit de la manera com la va fer. Els seus paràmetres són l’art català, tot i que hi ha un petit nombre de peces d’artistes estrangers; figurativa, amb l’excepció de tres peces de Planas i Durà, i cronològicament de postguerra, tot i l’existència de dos conjunts molt importants d’obres de Manolo Hugué i Marià Llavanera, que són anteriors.

Malgrat que no hi ha un inventari, i la documentació personal es va perdre en un incendi, calculem que la col·lecció estava formada per unes dues-centes obres, que van ser repartides entre el Museu de Valls, la part més nombrosa (cent cinquanta peces), entre la família i unes poques obres donades al Museu de l’Empordà i al Reial Cercle Artístic de Barcelona. A més de les que va donar a títol personal, de la qual cosa només ens consta documentalment que en va donar una a l’alcalde de Valls.

En la seva col·lecció hi ha representats un centenar d’artistes. Entre ells destaquen Marià Llavanera, del qual va arribar a atresorar vint obres, cinc de les quals actualment són al Museu de Valls, i Manolo Hugué, amb gairebé trenta, una quinzena al Museu de Valls.

Més enllà d’aquests dos artistes, la seva col·lecció tenia dos blocs prou ben definits. El primer, format per artistes de la seva generació, nascuts en les últimes dècades del segle xix, amb noms com Enric Galwey, Alexandre de Cabanyes, Joan Cardona, Domènec Carles o més vinculats al noucentisme, com Josep Aragay, Manel Humbert i Martí Llauradó, o a la Generació del 17, com Rafael Benet, Bosch-Roger i Joan Serra. I el segon bloc, format pels artistes que els van succeir, els quals van buscar nous camins estètics en reacció amb el post noucentisme imperant durant la postguerra. En aquest grup, heterogeni, hi podem esmentar els nascuts en les primeres dècades del segle xx, com Pere Gastó, Santi Surós, Josep Hurtuna, Ramon Llovet, i els més joves, nascuts en la dècada dels anys vint, com Joan Abelló, Aguilar i Moré, Jordi Curós, Joaquim Datzira, Josep M. Garcia i Llort, Pere Marra, Enric Planasdurà, Ramon Rogent i Xavier Vilató.

A part d’aquests dos blocs, hi trobem algunes obres de pintors vinculats al Maresme, provinents de l’estada del doctor Estil·las a Argentona els anys 1956 i 1957, amb noms com Rafael Estrany, Emilià Garcia i Tur, Josep Tur i Roig o Alfred Opisso. I de tres artistes vallencs, Bonaventura Casas, Josep Busquets i Eduard Castells.

El seu paper va ser clau en la formació del Museu de Valls. La seva donació farà que el projecte engegui d’una forma ja definitiva i marcarà el futur de l’equipament. I d’altra banda, la seva il·lusió pel museu serà el motor que farà créixer la col·lecció.

Bibliografia

Camps, Teresa. Dr. Estil·las col·leccionista d’art. Valls: Museu de Valls, 1996.

Pla, Josep. Vida de Manolo, contada per ell mateix. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1930.

Pla, Josep. Homenots. Barcelona: Destino, 1972.

Jordi París Fortuny

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal