PMMA

Els problemes de quin material emprar van desaparèixer de sobte en acabar els anys vint, quan la Röhm GmbH va comercialitzar per primera vegada el polimetacrilat de metil (PMMA) amb el nom de Plexiglas.

La generalització de l’ús del PMMA va fer que la seva producció es diversifiqués, ja que en ser un material d’alt interès estratègic totes les grans potències volien produir-lo a casa, ja fos sota llicència o desenvolupant (o copiant) la seva pròpia tecnologia.

Una conseqüència va ser que el PMMA va adquirir tota una sèrie de noms segons els diferents països, com Plexiglas a Alemanya, Perspex a la comunitat britànica i Sovglas...

No sempre la qualitat va ser satisfactòria (de fet el PMMA italià va ser inicialment tan deficient que els pilots de caça van exigir el retorn a les cabines obertes) [7].

En un principi el PMMA tan sols estava disponible en forma de xapes, cosa que forçava els enginyers a construir autèntiques «gàbies» per tal de donar-li la forma adequada (foto 6), però de nou la tecnologia va proporcionar una solució en aconseguir-se plastificar les peces amb productes com ara el fosfat de tricresil [8] fins a un grau que permetia l’ús del termoconformat per donar-los formes complexes amb doble curvatura.

Això va portar nous problemes: el PMMA no suportava bé les altes temperatures provocades pel fregament aerodinàmic.

El nou material (dins un ordre, en realitat la seva síntesi datava de finals del segle XIX) tenia totes les propietats que calia per substituir el PMMA, i no només per a parts transparents sinó també per a tots aquells plafons dielèctrics que als avions moderns cobreixen les dotzenes d’antenes de comunicacions, detecció, navegació, etc., que requereixen els reglaments moderns.

FOTO 7. Un caça P-51D. Malgrat que han passat tan sols quatre anys de l’exemple anterior, el termoconformat del PMMA ha progressat fins a permetre produir «bombolles» (anglès, bubble canopies) de qualitat òptica gairebé perfecta. (Foto de l’autor.)

Al principi de l’aplicació del PMMA els enginyers es van llançar sovint a la recerca de la perfecta aerodinàmica combinada amb la perfecta visibilitat, malgrat que les xapes disponibles no admetien més que lleugeres corbes.

De nou la solució venia de lluny, ja que els primers polièsters insaturats van ser obtinguts ja per Berzelius i Gay-Lussac, entre d’altres, però va ser Carleton Ellis qui va estudiar la seva reticulació i, sobretot, qui va descobrir els efectes que sobre les propietats del producte tenia l’ús d’un dissolvent reactiu com l’estirè [24], però va ser l’associació del polímer amb la fibra de vidre (GRP) la que va obrir la porta a l’aplicació aeronàutica del producte: durant la Segona Guerra Mundial tots el radars aeris d’ona centimètrica emprats pels aliats van ser protegits per radoms de GRP, cosa que va permetre de conservar al màxim la finor aerodinàmica dels avions portadors (és curiós que la indústria química alemanya no fos capaç de produir res equivalent i que els seus escassos radoms fossin fets de fusta i PMMA).