acetaldehid

No obstant això, es coneixia que en medi homogeni tenien lloc també processos catalítics, per exemple l’obtenció catalítica d’acetaldehid a partir d’acetilè mitjançant sals solubles de Hg²⁺ (1910).

Per tant, predir l’aparició de desviacions (picat acètic, aparició d’acetaldehid o acetat d’etil...) es presenta com un tema molt atractiu, tant des del punt de vista analític com enològic.

L’hidrat de cloral, en contrast amb els THM i HAA, pot formar-se per reacció entre l’acetaldehid i el clor.

Si tenim en compte que l’acetaldehid és un dels principals DBP d’ozonització, la seva reacció amb el clor explica la formació d’alts nivells d’hidrat de cloral en aigües ozonitzades (p. e. piscines on s’ozonitzi l’aigua).

Entre els primers, els compostos majoritaris són el formaldehid i l’acetaldehid, així com els dialdehids glioxal i metilglioxal.

Els acetaldehids mono- i dihalogenats també poden formar-se en aigües clorades, però ràpidament són oxidats a tricloroacetaldehid.

Inicialment s'origina una descomposició de la molècula de sucre, en acetaldehid més anhídrid carbònic i glicerina, produint-se de seguida un segon procés d'oxidoreducció que porta a l'estabilització de l'acetaldehid, a la seva dismutació a àcid acètic i alcohol etílic (C. Neuberg i J. Hirsch).

Aquests investigadors han observat que en el puré de pèsols, que actua molt activament sobre l'acetaldehid, no era possible demostrar després la presència de l'àcid acètic i de l'alcohol etílic, a què devia donar floc, segons la reacció de Cannizzaro.

Els oxiàcids (i entre ells el làctic) intervenen, sens dubte, en la síntesi del glucogen, a l'estat d'aldehid, sia el metilglioxal, sia l'acetaldehid, resultant de la descarboxilació de l'àcid pirúvic.

Recordem, per exemple, que en l'orina normal existeixen petites quantitats de diversos hidrats de carbon (polisacàrids, sucres senzills), àcid glucurònic i àcid sacàric; que normalment s'hi troba àcid làctic; pensem en els diversos àcids grassos, en els àcids oxàlic i oxalúric, en la presència en l'orina d'alguns diabètics, a part de la glucosa, d'altres sucres, cossos cetònics i acetaldehid (Stepp i Feulgen) (14), una barreja de substàncies de tres àtoms de carbon, la quantitat del qual, en les vint-i-quatre hores, oscil·la entre 1 i 5 mgr.

La reacció és específica i no la donen ni els sucres, ni les trioses, ni I'àcid pirúvic o l'acetaldehid.

Però aquest mètode tampoc no pot usar-se en l'orina, d'una banda per donar també resultat positiu amb l'àcid úric i molts d'altres components d'aquella —acetaldehid, glucosa— i, d'altra, perquè l'amoníac impedeix l'aparició del color característic i origina la formació de precipitats i corpuscles.

També en absència de l'àcid úric s'observen coloracions, enterboliments i precipitats, deguts principalment a l'existència de fosfats o altres substàncies que es troben normal o accidentalment en l'orina (glucosa, fructosa, acetaldehid).

La potassa alcohòlica dóna també coloracions amb l'osazona de l'àcid pirúvic i la hidrazona de l'aldehid acètic, però llurs tonalitats són distintes: blau-rogenca amb l'àcid pirúvic i magrana amb l'acetaldehid.

Tan sols una vegada obtinguérem cristalls que es podien comparar als de la hidrazona de l'acetaldehid, però mai que fossin semblants als obtinguts per dissolució en piridina del precipitat resultant de tractar la solució control de metilglioxal amb la dinitro, cristalls petitets i poc característics, però totalment diferents dels amorfs de l'orina.

En vista de tot això ens convencérem de la necessitat d'un aïllament sistemàtic de les substàncies principals que podien acompanyar el metilglioxal i reaccionar amb la dinitro; entre elles calia considerar en primer terme l'acetaldehid, la presència del qual en l'orina és ben coneguda, i originant una hidrazona cristal·litzada, i potser també l'osazona de l'àcid pirúvic.

El residu del filtre es tracta amb alcohol al 94 per 100 bullint, i així es dissol la hidrazona de l'acetaldehid.