acidesa

El pH és un índex o paràmetre que ens indica el nivell d’acidesa de les dissolucions aquoses.

Es procura que els experiments tinguin relació amb temes de la vida quotidiana: la determinació de l’acidesa d’un vinagre, la determinació de la duresa de l’aigua, la determinació dels clorurs d’un sèrum i també un seguit d’experiments relacionats amb mesures de pH a diferents nivells: paper indicador, indicadors àcid-base, pHmetre.

En alguns casos, com el mango, s’aplica inicialment per minimitzar l’acidesa i per poder actuar correctament.

Carbonell organitzà les matèries tintòries sota criteris químics i en facilità el coneixement i l’ús als fabricants d’indianes i als tintorers; contribuí a posar ordre en la classificació de matèries d’ús medicinal emprades pels apotecaris i farmacèutics; identificà les variables de cada vi produït al Principat (acidesa, color, quantitat d’alcohol, proporció de derivats tartàrics, mètode de conservació, possibles adulteracions, etc.) i estudià i construí aparells de destil·lació per a la producció d’aiguardents.

D’altra banda, els químics universitaris, que tenen encara el privilegi de desenvolupar alguns projectes de recerca, no necessàriament aplicats a la indústria, trobaran a faltar en Carbonell l’ambició del filòsof natural, del Lavoisier, contemporani seu, capaç de crear una nova nomenclatura química o una nova teoria de la combustió i de l’acidesa.

Quan s’utilitzen olis usats, s’hauran de filtrar tots els sòlids i fer una prova d’acidesa per determinar la quantitat de sosa que s’haurà d’emprar.

Quan l’acidesa és elevada, significa que existeix una quantitat d’àcids grassos lliures (AGL).

Altres hi falten, per exemple, l'acidesa es transforma en alcalinitat per efecte de les putrefaccions, la color groga es canvia en fosca, i sobre tot el procés de putrefacció destrueix en gran part l'activitat del ferment amilolític.

En les digestions del midó que fem in vitro amb dilució d'excrements, és necessari actuar en un medi d'una acidesa determinada a fi que el midó es transformi ràpidament.

I com que en la regió íleo-cecal especialment és on l'acidesa deguda a fermerrtacions bacterianes es presenta, podria ésser que en aquest punt l'amilasa tingués sa acció i per tant en estat normal aquí fos atacat el midó.

I dic això perquè hi ha casos en què aquesta acidesa no es desenrotlla (certes colitis, tuberculosis, neoplàsies) en virtut de putrefaccions que tenen lloc, i llavors el midó es digereix malament.

L'augment de l'acidesa, com a mitjà d'evitar la glucolisi, havia estat observat per Claudi Bernard i comprovat per Rona i Wilenko (I8), els quals han vist que un augment de l'acidesa de la sang és desfavorable a la glucolisi.

Aquest resultat es deu a la disminució de l'acidesa urinària, com a conseqüència que s'administrava al mateix temps que l'oli carbonat de sosa.

En aquesta observació no hi ha, doncs, raó per a afirmar que la carn tingui un poder cetogènic superior al greix; 2.ⁿ, que, amb l'augment de l'acidesa urinària que sembla consecutiu a la supressió del carbonat de sosa, a partir del dia en què l'orina fou alcalina (I.^r dia de carn i oli) hi ha una evolució de l'acetonúria que, contràriament al que afirma Maignon, no pot ésser qualificada d'augment regular i progressiu (hi ha I dia d'augment, I dia de disminució; 2 dies d'augment, després nova disminució, nou augment); 3.^r, que no hi ha cap relació fixa entre la reacció urinària i la intensitat de l'acetonúria.