analit

Segons aquest model, les gotes tendeixen a perdre volum —a causa de l’expansió brusca que comporta el procés de nebulització i a l’ús d’un gas inert que facilita, per arrossegament de vapor, la dessolvatació de l’analit—, la qual cosa fa augmentar la densitat de càrrega superficial.

Això ho aconseguia desconvolucionant el complex patró de senyals (requadre, figura 4) que resulta de les diverses espècies multicarregades de l’analit (part superior del requadre, figura 4) per un sistema d’equacions simultànies.

Els resultats de Tanaka van posar de relleu la importància d’una combinació adequada entre la longitud d’ona i l’energia del làser, la capacitat d’absorció d’energia de la matriu i l’estructura de l’analit.

En contrast amb l’EM de molècules orgàniques petites, que provoca la fragmentació química de l’analit i l’aprofita per extreure’n informació estructural, les tècniques que acabem de veure no indueixen nivells de fragmentació substancials, permeten tan sols accedir, almenys en primera instància, a la massa global de la proteïna, una informació valuosa, però totalment insuficient per a identificarla de forma inequívoca.

La irradiació amb làser d’una matriu (un cromòfor amb hmàx coincident amb la del làser) on s’ha dispersat prèviament la proteïna, provoca la volatilització/ionització de la matriu, que permet la ionització de l’analit proteic per desorció suau.