anastomosi

El nervi esplàcnic major es dirigeix cap a la linia mitjana i forma, junt amb un filet nerviós, després d'atravessar aquest el gran simpàtic, una anastomosi en forma d'arc amb la concavitat dirigida cap a la linia mitjana; aquesta anastomosi presenta dos ganglis i d'aquests surten diversos filets nerviosos, que es dirigeixen els uns cap a la linia mitjana del còs, probablement al tubo digestiu, i els altres van a trobar el pedicle renal i seguint la seva vora superior, en contacte íntim amb l'arteria, penetren en l'interior del ronyó.

Precisem millor la direcció, anastomosi i ramificació final de les fibres que procedeixen d'aquest gangli, que crec haver estat el primer en relacionar amb aquesta solidaritat funcional.

Trendelenburg fa passar una corrent de sèrum a pressió constant a través d'un tram d'aparell circulatori integrat per l'arteria aorta amb ses branques i ramellons, anastomosi d'aquests amb els venosos i, finalment, la gran vena abdominal.

Lliguém dita vena a nivell de l'anastomosi de les dues branques qui li donen origen i, curant que no hi hagi cap branca de calibre respectable esqueixada pel traumatisme de l'arrancament de l'esclobia, s'introdueix una agulla d'injeccions, d'uns 3 cm. de llargada, en la vena i en el sentit de la corrent.

La primera opinió és la més antiga, sostinguda per anatòmics de la valúa de Bayle, Cadiat, Caswell, Charpy, Cruvelhier, Droysen, Fort, Huschke, Morel i Duval, Poirier i Charpy, Portal, Sappey, Testut i Winslow, que havíen empleat, per al seu estudi, els antics procediments de dissecció, i apoiaven les anastomosis en l'existencia de la volta suprapiramidal, formada per les anastomosis en forma d'arc, de les arteries lobulars que caminen pels costats de les piràmides de Malpighi.

La segona teoría, més moderna en sa aparició, encara que sostinguda ja per anatòmics d'altres èpoques, nega les anastomosis i afirma el seu caràcter terminal, al no admetre l'existencia de la volta suprapiramidal; és sostinguda per Bérard i Destot, Beaunis i Bouchard, Cartiaux, Max Brödel, Debierre, Dieulafoy, Disse, G. Gérard, R. Grégoire, Henle, Hirte, Schmerberg, Testut (última edició), Lequen, Papin i Maingot, que han empleat per al seu estudi moderns procediments d'investigació, especialment la radiografía arterial.

No obstant, en els vells, continuant cada vegada més el procés de fusió lobular i potser per alteracions patològiques, es formen anastomosis en un punt, en la base de les piràmides; no són anastomosis a ple conducte, però el cert és que l'arc vascular que forma a cada costat de la piràmide, molt aprimat per les arterioles perfectament independents que ha donat a la substancia cortical, és resolt en la part mitjana de la base de la piràmide, en diverses ramificacions que passen la linia mitjana per entrecreuar-se amb les de l'altre costat i contraure petites anastomosis: no són anastomosis a ple conducte, de branques grosses, són de ramificacions petites que resulten insuficients quan se suprimeix la circulació d'un tronc lobular.