antievolucionisme

Segons Eduard Riu, la contribució de Vidal a l’arqueologia prehistòrica «fou fonamental per deslliurar-la definitivament de les caduques concepcions de l’escola filològica o de l’antievolucionisme i per encarrilar la recerca dins les formulacions de la prehistòria sorgida de les ciències naturals» (Riu, 1995: 123).

Els jesuïtes romangueren com un dels bastions més importants de l’antievolucionisme a Espanya i atacaren sistemàticament des de les pàgines d’Ibérica les noves idees sobre la naturalesa animal de l’ésser humà.

Per bé que el debat anà perdent estridència mentre anava ajustant-se a uns àmbits més formals tant en el to com en els mitjans (Glick, 1993), alguns autors catòlics continuaven fent professió pública d’antievolucionisme a les primeres dècades del segle XX.

Durant la dècada de 1920, l’antievolucionisme continuà viu a la revista, i especialment vehement en tractar de temes que afectaven la nostra espècie.

Si les crides d’atenció front a les reconstruccions de filogènies hipotètiques i la prudència respecte a la fragmentació de les dades morfològiques eren raonables en molts casos, l’antievolucionisme que hi era al darrere i, molt especialment, el tancament radical a qualsevol possibilitat d’evolució humana treien clarament la posició de la revista del corrent dels temps.