artilleria

Vàrem veure com, a partir d’un projecte inicial d’explotació de les mines de ferro de les muntanyes de Montdevà, situades entre els termes de Sant Llorenç de la Muga, Darnius i Maçanet de Cabrenys, es decidí la construcció d’una gran instal·lació militar per a la fabricació de munició d’artilleria que s’anomenà Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, per ésser edificada prop l’ermita de Sant Sebastià, terme de Sant Llorenç de la Muga.

No ha d’estranyar, doncs, que en els seus inicis els principals usos del ferro colat fossin per a la fabricació de munició d’artilleria i que fos l’exèrcit el principal impulsor dels alts forns, tant a Europa en general com a l’Estat espanyol en particular.

Les peces d’artilleria dels segles XVII i XVIII eren bàsicament de bronze.

L’artilleria de ferro, més lleugera, donava encara molts problemes de seguretat i es restringia el seu ús a la marina, per raó del seu menor pes (Vigón, 1947).

La munició d’artilleria en els segles XVII i XVIII era sempre de ferro, perquè les primitives boles de pedra havien quedat ja en total desús.

L’artilleria del segle XVIII distingia entre canons, que disparaven boles de ferro colat, i morters, molt més curts i de boca ampla que disparaven granades, és a dir, esferes buides amb càrrega interior de pólvora i metralla.

Els calibres de les diferents peces d’artilleria anaren canviant al llarg dels anys i se succeïren diverses ordenances per tal d’unificar els sistemes emprats (Carrasco, 1888).

Per això, a l’artilleria del segle XVIII se la coneix com artillería de ordenanza.

En la taula 1 hem resumit les característiques bàsiques de les municions de ferro colat segons les dades extretes d’un manuscrit del mateix Jean Maritz, recentment editat en facsímil (Maritz, 1758), sobre les característiques de l’artilleria de marina francesa.