atmosfera

Si partim de la proposta d’Oparin amb les aportacions posteriors d’Urey, Miller i altres, hom ha de suposar l’existència d’una atmosfera primitiva fortament reductora que, sota la influència de diverses fonts energètiques (calor, llum UV, descàrregues elèctriques), hauria donat lloc a la síntesi dels components bàsics cel·lulars: els maons químics necessaris per a la síntesi de proteïnes (aminoàcids), dels àcids nucleics (nucleòtids formats al seu torn per una base nitrogenada púrica o pirimidínica i una pentosa fosforilada) i altres, com els components de les membranes (molècules amfifíliques tipus fosfolípids).

Aquest experiment es realitzà en un sistema de flux continu on s’aplicaven descàrregues elèctriques sobre una mescla gasosa de metà, amoníac, hidrogen molecular i vapor d’aigua (ara sabem que aquesta composició s’apropa a la de l’atmosfera dels planetes jovians més que a la de la Terra arcaica).

Amb una atmosfera suficientment densa (10 bar), la proporció de materials no pirolitzats hauria estat suficient com per garantir l’arribada a la superfície del planeta d’una quantitat considerable d’ingredients orgànics.

Tanmateix, encara hi ha massa incerteses sobre el període de bombardeig intens i la densitat i composició exactes de l’atmosfera com per concloure res de definitiu sobre el paper relatiu de les síntesis orgàniques a l’atmosfera primordial i les contribucions extraterrestres.

En aquest experiment històric, Miller hi va produir una sopa primitiva que contenia, entre d’altres molècules orgàniques, aminoàcids, quan va sotmetre una mescla d’hidrogen, metà, amoníac i aigua a descàrregues elèctriques, tot simulant l’efecte de les tempestes amb aparell elèctric a l’atmosfera reductora primitiva de la Terra.

En sotmetre una atmosfera reductora d’hidrogen, metà, amoníac i aigua a descàrregues elèctriques, Miller va obtenir l’any 1953 molècules orgàniques necessàries per a la vida.

Avui, però, se sap que, poc després de formar-se, la Terra tenia una atmosfera dominada per diòxid de carboni, nitrogen i aigua.

Des de disciplines molt diferents, s’ha posat de manifest que, de la mateixa manera que els planetes veïns Venus i Mart, la Terra va perdre de seguida la seva atmosfera inicial i, molt abans d’originar-se la vida, l’atmosfera estava formada essencialment per diòxid de carboni, nitrogen i aigua, és a dir, pels gasos resultants de la desgasificació de l’interior del planeta.

Un altre grup d'experiments el constitueix comparar la influència de la mateixa atmosfera simultàniament en dos gossos, l'un intacte i l'altre vagotomitzat.

Mai no és necessari, com es comprèn, treballar a més d'una atmòsfera; àdhuc mai tampoc cal arribar-hi.

Prenen l'oxigen al passar el líquid venós pel flascó irrigador, l'atmòsfera del qual està constituïda per aquell gas exclusivament.

Cal indicar que en el seu càlcul es va tenir en compte un escalfament addicional del cable de 5 ºC sobre l’atmosfera i que la densitat de corrent fos apropiada, atesos els 15 A que havien de circular-hi, i que en definitiva s’aproximava a la densitat de corrent pel conductor de 2 A/mm² .

El desembre de 1860, Jaume Llansó va fer arribar a la Junta d’Agricultura una petició per establir una estació meteorològica a la Granja, «ja que està demostrat que l’atmosfera té gran influ[è]ncia en la vegetació» i que era el lloc ideal «per sentir fins les m[é]s petites oscil·lacions dels instruments que s’usen per l’estudi climatològic» (Llansó, 1860).

En concret, demanava que s’adquirissin a París diversos instruments de mesura del clima com ara diversos termòmetres, un actinòmetre per a l’estudi de la radiació solar, un baròmetre de Fortin, un de quadrant de Neguer, un baròmetre d’aigua del sistema Pascal i un baròmetre sòlid de Burdon, dos pluviòmetres, diversos higròmetres de Saussure, un psicròmetre d’August o higròmetre d’evaporació, un ozonòmetre, un electròmetre de Voinemberguer per estudiar l’estat elèctric de l’atmosfera i un declinòmetre per mesurar la distància angular magnètica.

Aprofitant l’avinentesa que la Cort es trobava a la capital catalana a la tardor de 1802, i que Antoni de Gimbernat (1734-1816), cap de la Junta Superior de Cirurgia, formava part del seguici reial, Bahí va demanar un permís per a desplaçar-s’hi i intentar propiciar una atmosfera favorable a l’edició.

No, no hi ha forces (astronauta a l’espai) però.... això depèn d’on sigui, vull dir que si estroba molt a prop de la partsuperior de l’atmosfera de la Terra, llavors hi haurà una important força gravitacional sobre ell que, al capdavall, l’estirarà cap a la Terra.