cromosoma

La formació de membranes cel·lulars, mitocòndries, ribosomes, cromosomes, enzims multicomponents i virus, són altres exemples que mostren com la natura empra un senzill i limitat rang d’interaccions per a generar assemblatges supramoleculars molt complexos.

Els cromosomes guarden en cada pol la disposició característica de la kariokinesi en la dita fase: però damunt la cúpula que forma cada grup de cromosomes apareix una boleta (c) que per la seva col·locació evoca en la ment la idea del centrosoma o esfera directriu (1).

Però en tot cas atreu l'atenció una coincidència tan particular o de la presència d'un leucoplast en cada pol del nucli o de la orientació singular de cromosomes.

També podría ésser qüestió d'algún cromosoma en distinta orientació i vist per un dels seus extrems o tal volta pel punt del seu doblec per a formar la nansa.

A causa de la rapidesa amb què es succeeixen aquests fenòmens i pel mateix apilotament de la cromatina, és poc freqüent trobar en les preparacions una agrupació de cromosomes en estrella mare (Fig. 8, n.° 1).

En aquesta etapa de la investigació genètica, el gen no tenia una realitat física; era una abstracció pura, i per a un citòleg el cromosoma era simplement un cos amb funció desconeguda que es tenyia amb facilitat.

Al voltant de 1915 Morgan va confirmar en els seus models genètics de Drosophila la teoria cromosòmica de l’herència postulada anys abans per Walter Sutton (1877-1916) i Theodor Boveri (1862-1915), per la qual els gens, unitats heretables, es troben ordenats físicament en els cromosomes.

A començaments del segle XX, aquesta idea de la localització dels gens en els cromosomes generà controvèrsia.

Tanmateix, diverses línies d’investigació conduïren definitivament a relacionar gens i cromosomes ; en aquest sentit, en 1927 Hermann Muller (1890-1967) va demostrar els efectes genètics de la radiació (Keller, 2002).

Posteriorment, en 1950, Wolfgang Beerman (1921-2000) estudiava les variacions en l’estructura dels cromosomes politènics en diferents teixits de mosquits del gènere Chironomus (Beerman, 1956).

L’activació específica de gens determinats en certs moments i llocs es poden observar visualment en casos favorables com en els treballs de Pavan, Mechelke i Beerman sobre els cromosomes politènics de diversos teixits de quironòmids.

Quan Morgan estudia els cromosomes, en les anàlisis de les posicions relatives dels gens, fa genètica, no pas desenvolupament.