diabetis

Les dades disponibles mostren que, tot i que no és necessari el fet de disminuir el consum actual d'AE, no sembla prudent el fet de promoure'n un augment notable del consum per part de la població, a causa de la seva potencial implicació en la diabetis i pel fet que no existeixen dades suficients sobre els efectes que pot exercir una ingesta elevada d'AE sobre certs marcadors del risc cardiovascular.

L'AE i la diabetis Tot i que en l'apartat anterior s'ha suggerit que teòricament l'AE podria associar-se a disminucions en la resistència a la insulina (indirectament a través d'un metabòlit anomenat estaroyl-CoA desaturassa), els estudis que sustenten aquesta hipòtesi no són consistents.

Estudis amb humans, contràriament, indiquen que una majorproporció d'AE en els fosfolípids plasmàtics podria estar relacionada amb una més alta incidència de diabetis [22].

Altres estudis indiquen, no obstant això, que en pacients amb diabetis de tipus 2, les dietes amb un elevat contingut en AE podrien no afectar les mesures del metabolisme de la glucosa [23,24].

En qualsevol cas, convé tenir en compte qualsevol possible factor de risc d'augment de la incidència de la diabetis, ja que és una malaltia molt prevalent i amb una gran pressió assistencial [25].

Malgrat que la ingesta actual d'AE no sembla que exerceixi efectes negatius sobre la salut i tenint en compte que l'AE és un ferm candidat a substituir els AGT en molts dels aliments processats disponibles actualment al mercat, no sembla prudent el fet de promoure un augment notable del consum d'AE per part de la població, a causa de la seva potencial implicació en la diabetis i perquè no existeixen dades suficients per dilucidar els efectes que pot exercir una ingesta elevada d'AE sobre certs marcadors del risc cardiovascular.

Seguidament es justifica la necessitat de promocionar el consum d'aquests aliments fonamentals en la prevenció de trastorns i malalties prevalents en la societat actual (sobrepès i obesitat, hipertensió, malalties cardiovasculars, diabetis tipus II i alguns tipus de càncer).

La bondat d'aquests grups d'aliments queda justificada per diferents models d'evidència que mostren un paper protector de processos fisiopatològics, com malalties cardiovasculars, diverticulosi, sobrepès i obesitat, hipertensió, diabetis tipus II i diversos tipus de càncer.

Referent a això, hi ha evidència convincent que el consum regular de fruites i hortalisses disminueix el risc de sobrepès i obesitat, de malalties cardiovasculars, d'hipertensió, i evidència probable que disminueix el risc de diabetis tipus II i alguns tipus de càncer.

Cada vegada hi ha més evidència que aquest patró alimentari, que es complementa amb petites quantitats de peix, lactis fermentats i ús diari d'oli d'oliva com a greix d'addició, intervé en la reducció del risc de patir malalties cròniques com el càncer, la diabetis, la síndrome metabòlica, l'excés de pes a còpia de greix corporal i, sobretot, s'ha relacionat amb la prevenció de malalties cardiovasculars.

De l'equilibri d'aquestes dues influències oposades en resultaria l'equilibri en la glucèmia; i d'aquesta manera, en augmentar el to esplàcnic o suprarenal, o bé en baixar el pneumogàstric o pancreàtic, n'esdevindria la hiperglucèmia, i, en cas de prolongar-se el desequilibri, la diabetis, endocrina o nerviosa.

Aquesta diabetis endocrina, sobretot d'origen pancreàtic o suprarenal—o també per altres alteracions de glàndules de secreció interna de funció concurrent, entre els grups ben coneguts i sens dubte arbitrariament exagerats, en la seva actuació contrària, per l'escola de Viena que els sistematitzà (42) —fóra la més freqüent, però conseqüència moltes vegades de perturbacions nervioses.

Així, actuen pel mateix mecanisme el treball, el fred, la inanició autèntica, la intoxicació floridzínica (que, obrint el ronyó a la glucosa, liquida ràpidament les reserves, exhaureix de sucre l'organisme), la diabetis, tant si es tracta d'un increment primari de la tensió glucògena, sobreproducció de sucre, com sostingueren Chauveau i Kaufmann (71); com de la dificultat de l'aprofitament de la glucosa per pertorbacions de la glucolisi, segons l'escola de Lepine (72), o bé de l'absència del factor intermediari que Allen (73) anomena amboceptor.

I, no obstant, segons es desprèn dels primers treballs de Matzfeld (10) (les conclusions del qual han estat després repetidament confirmades per observacions clíniques, a Espanya per Marañón (11) sobretot), l'acció dels extrets d'hipòfisi és diferent, en ço que es refereix a la quantitat d'orina i a la seva concentració, en els individus sans que en els malalts de poliúria, en especial de diabetis insípida.