diamant

En les condrites carbonàcies, que amb edats de formació al voltant dels 4.600 milions d’anys són els meteorits més antics que coneixem i on —com ja hem vist— s’hi troba material orgànic en abundància, també hi ha grans interestel·lars de SiC, TiC, C (diamant, ful·lerens).

En aquests mateixos meteorits rocosos primitius també s’ha trobat fases químiques —com grafit, diamant, ful·lerens, SiC— amb una composició isotòpica que indiquen que provenen directament d’unes altres estrelles.

El primer pas es va donar als primers anys seixanta amb l’estudi de les fibres de bor: el material semblava tenir bones propietats resistència/pes (l’estructura cristal·lina era molt regular) i tèrmiques, que justificaven l’alt cost del producte, i als anys setanta va ser posat al mercat com a reforçant per a matrius epoxídiques, però tan sols en forma de betes de 75 mm d’ample, amb limitada capacitat de curvatura, i que requerien eines de diamant per al seu mecanitzat posterior [25].

Per exemple, que en fregar amb un all un imant, aquest perd la seva capacitat d’atreure el ferro, el mateix que quan l’imant es troba a prop d’un diamant.

Per concloure, si us atreuen les històries del magnetisme que a penes s’insinuen aquí i us animeu a llegir algun dels llibres comentats, us recomano que tingueu a mà un parell d’imants, un tros de ferro, una brúixola, una galleda d’aigua, un suro, un diamant i un all.