dosi

Amb una dosi mínima de 3 g / dia d'àcid eicosapentaenoic i d'àcid docosahexaenoic durant tres mesos, Kremer ha observat una millora clínica significativa, així com un menor alliberament de determinats mitjancers químics de la inflamació, com el leucotriè LTB4, per part dels neutròfils activitats, i de la interleuquina IL-1, alliberada pels monòcits [20].

El moviment de la cinta ha de permetre que els productes rebin la dosi adequada.

El recorregut que realitza el producte ha d'assegurar que aquest rep la dosi calculada per a la finalitat del tractament; per a això, la velocitat de la cinta transportadora ha de ser tal que el temps que el producte està en l'interior de la cambra de tractament sigui l'adequat.

Prèviament a l'emmagatzematge definitiu, el producte ha de ser etiquetat de manera adequada i realitzar un mesurament de la dosi rebuda.

És necessari mesurar la dosi rebuda pels productes, encara que també és imprescindible mesurar la radiació que rep el personal que treballa en la planta.

De manera que es consideren tres categories d'irradiació segons sigui la dosi utilitzada: dosis baixes, mitjanes i altes.

Es pot destacar que, segons la dosi de radiació, el tractament sol rebre diversos noms.

Quant al dipòsit de vitamina E a la cuixa de pollastre crua, aquest augmenta de forma progressiva en funció de la dosi de suplementació utilitzada en el pinso, sense assolir un màxim (figura 8).

Com més gran sigui l’afinitat de la substància bioactiva més petita serà la dosi que s’haurà d’administrar per aconseguir l’efecte desitjat, i és per això que els efectes secundaris es redueixen dràsticament.

La majoria dels psiquiatres que van emprar la Clorpromazina a les dosis baixes que utilitzava Laborit no la van trobar eficaç.

El 1951, Delay i Deniker van començar a administrar Clorpromazina als seus pacients en dosis creixents, assolint així nivells bastant més alts que els seus col·legues.

Amb aquestes dosis altes van començar a veure millores substancials: una gran varietat de pacients (agitats, ansiosos, maníacs hiperactius, esquizofrènics) es van tornar més tractables.

A finals dels anys seixanta s’havien sintetitzat molts compostos, alguns dels quals molt potents, com l’etorfina, que actua en els éssers humans en dosis tan baixes com 0,1 mg.

Mantingueu, doncs, les dosis en el seu just terme, i no busqueu notorietat, sinó eficàcia en la discreció.