entropia

Entre ells hi podeu trobar, per exemple, l’article de l’any 1869 en què Mendeleiev publicà la seva primera versió de la taula periòdica, el treball en el qual Jacobus van’t Hoff estudià l’activitat òptica i proposà per primer cop la noció de l’àtom de carboni tetraèdric (1874), l’article amb què Rudolph Clausius introduí l’entropia (1865) o els articles de François-Marie Raoult sobre les propietats de les dissolucions.

Des del punt de vista conceptual, destaca el ponent la importància de l’entalpia i de l’entropia per predir l’espontaneïtat de les reaccions i la velocitat de reacció i també la importància de les aplicacions dels elements i dels compostos rellevants en la vida quotidiana.

Però hi ha tantíssimes gotetes que l’entropia de dispersió és enorme, i tot plegat fa que l’energia lliure del sistema sigui negativa.

Aquests equilibris són fruit de l’establiment d’un delicat balanç termodinàmic entre l’entalpia i l’entropia.

En aquest sentit, la teoria de la relativitat, considerada per Einstein una «teoria de principi», es va aplicar a la termodinàmica, i va donar lloc a la termodinàmica relativista (TR), que pretenia descriure lesrelacions de les diferents magnituds termodinàmiques, principalment l’entropia i la temperatura, entre diferents sistemes de referència inercials.

D’aquesta manera, el primer que es proposa Planck és determinar les funcions termodinàmiques característiques de la radiació del cos negre (entropia, energia interna, pressió i 320 M.

A partir d’aquí, només substituint tots els elements de la relació anterior de l’entropia per les expressions termodinàmiques adequades que derivà Mosengeil, Planck obté: En aquesta última expressió per l’entropia, que Planck farà servir posteriorment, a és la constant de la llei de Stefan-Boltzmann (E = aT4) i c, la velocitat de la llum.

És a dir, en el primer cas, Planck simplement confirma que les expressions per a la radiació del cos negre descrites prèviament s’ajusten a les relacions diferencials per a l’energia, quantitat de moviment, pressió i entropia derivades de l’aplicació del principi de mínima acció a un cos en general.

Però abans de fer-ho, Planck introdueix una tercera i necessària hipòtesi addicional: la invariància de l’entropia en diferents sistemes de referència inercials, la transformació relativista de la qual no pot derivar-se directament de les transformacions de Lorentz.

I malgrat que el camí més fàcil per a demostrar-la hauria pogut basar-se en l’estreta connexió de l’entropia amb la probabilitat, Planck rebutja aquest camí i n’utilitza un altre, «més directe, completament independent a la introducció del concepte de probabilitat» (Planck, 1958: 188).

L’entropia del cos en ambdós estats és la mateixa (degut a la reversibilitat), tant per a un sistema de referència com per a l’altre.

Ara suposem que S₁ > S₁, de manera que l’entropia del cos en el sistema de referència pel qual el cos està en moviment és major que la que presenta el cos en el sistema pel qual està en repòs.

Així, Planck arriba a la conclusió que l’entropia d’un cos no depèn de l’elecció del sistema de referència inercial.

Llavors, simplement aplicant aquesta equivalència al canvi d’estat de la radiació del cos negre, i considerant les respectives expressions per a l’entropia, derivades de (1), prenent q = 0 per a S1 i q = v per a S2, s’obté: D’aquí, amb la transformació relativista del volum (2), Planck dedueix directament que: 322 M.