fibra de vidre

De nou la solució venia de lluny, ja que els primers polièsters insaturats van ser obtinguts ja per Berzelius i Gay-Lussac, entre d’altres, però va ser Carleton Ellis qui va estudiar la seva reticulació i, sobretot, qui va descobrir els efectes que sobre les propietats del producte tenia l’ús d’un dissolvent reactiu com l’estirè [24], però va ser l’associació del polímer amb la fibra de vidre (GRP) la que va obrir la porta a l’aplicació aeronàutica del producte: durant la Segona Guerra Mundial tots el radars aeris d’ona centimètrica emprats pels aliats van ser protegits per radoms de GRP, cosa que va permetre de conservar al màxim la finor aerodinàmica dels avions portadors (és curiós que la indústria química alemanya no fos capaç de produir res equivalent i que els seus escassos radoms fossin fets de fusta i PMMA).

El problema venia per dos costats: en primer lloc la fibra de vidre era (i és) un material amorf i, per tant, isòtrop, mentre que els esforços a l’estructura d’un avió gairebé sempre són direccionals.

S’hi apliquen formigons d’alta resistència, s’hi col·loquen prefabricats de formigó de grans dimensions, encofrats de gran magnitud de diferents materials (de polièster i fibra de vidre, de fusta en formes guerxes, de guix, etc.), s’hi executen immensos models de guix a escala natural amb l’ajut de processos de mecanització informàtica, etc.

S’hi apliquen formigons d’alta resistència, s’hi col·loquen prefabricats de formigó de grans dimensions, encofrats de gran magnitud de diferents materials (de polièster i fibra de vidre, de fusta en formes guerxes, de guix, etc.), s’hi executen immensos models de guix a escala natural amb l’ajut de processos de mecanització informàtica, etc.