glicina

El resultat fou la detecció a la fase líquida condensada d’una gran diversitat de substàncies orgàniques entre les que cal remarcar, per la seua abundància, els aminoàcids (amb bons rendiments de glicina i alanina), els hidroxiàcids, àcids alifàtics de cadena curta i urea.

Podent adoptar amb facilitat el caràcter de sulfhidrat (cisteïna, àcid glutàmic, glicina), susceptible de cedir l'hidrogen, i el de disulfur (cisteïna, àcid glutàmic, glicina), en què té tendència a recuperar-lo, i actuant així com a aceptor d'hidrogen, constitueix, doncs, un element importantíssim d'òxido-reducció.

Tractant d'ajuntar aquests cossos, per constituir el tripèptid, són possibles, teòricament, dotze fórmules; però com que, per l'acció d'una sèrie de diastases, com pepsina i papaïna, triptasa pancreàtica, dipeptidasa i polipeptidasa del budell, etc., la hidrolisi queda detinguda quan s'ha separat la glicocola, queden excloses les fórmules de glutation en les quals la glicina ocupi el centre de la cadena.

El glutation és hidrolitzat ràpidament per la carboxipolipeptidasa del pàncreas, i com que aquesta diastasa solament allibera àcids aminats que tinguin un grup carboxil lliure, es dedueix que les restes de glicina tenen el COOH lliure, i el NH2 unit en una combinació peptídica.

Això ens indica que pot aparèixer com a sulfhidrat o com a disulfur; el sulfhidrat (cisteïna, més àcid glutàmic, més glicina) és un reductor, perquè cedeix fàcilment hidrogen, per exemple a l'oxígen, per formar aigua; en canvi, el disulfur (cistina, més àcid glutàmic, més glicina) és un oxidant, en el sentit que fàcilment recobra hidrogen, per regenerar el sulfhidrat, agafant-lo de diferents cossos, respecte dels quals actua com a aceptor-donador d'hidrogen o de catalitzador de transport, ja que pren hidrogen, després el cedeix al O per exemple, torna a prendre'l, i així successivament.

Ens referim a l'existència de l'anomenat «metabolisme a un carboni», en el qual el carboni de l'àcid fòrmic passa a formar part de tres carbonis de les purines, dos d'ells en els carbonis 8 i 2 directament, i I'altre en el carboni 5, prèvia formació de glicina.

De la hiperformació de colagen a la zona subendotial, és possible de parlar-ne hores i més hores... ; aquí, però, només farem ressaltar el fet següent : l'aminoàcid més característic de la molècula de colagen és la hidroxiprolina, la qual, ensems amb la prolina i la glicina, constitueix gairebé la meitat dels seus aminoàcids i li dóna la seva peculiar estructura macromolecular ben coneguda.

Existeixen proves experimentals molt demostratives d'aquesta interrelació peròxids-colagen, tant pels estudis in vitro de KALIANKAR i de MARASAS, que per l'acció de peròxid l'hidrogen s'origina hidroxiprolina a partir de prolina, hidroxilisina a partir de lisina, i glicina a partir de betaalanina, com pels estudis de WORSTEIN i d'altres en què la hiperformació de colagen en el granuloma experimental va paral·lelament lligada a una hiperactivitat dels enzims de peroxidació (catalasa i peroxidasa); punt, aquest darrer, que es relaciona directament amb les nostres experiències sobre el granuloma que hem esmentat al principi.