hemoglobina

Bernal va enregistrar el primer diagrama de difracció de raigs X d’una proteïna globular, va iniciar un procés que, en les dècades següents, duria a resoldre les estructures cristal·lines de la mioglobina (Max Perutz i John Kendrew, Nobel de Química de 1962) i l’hemoglobina, i a partir d’ací un veritable devessall d’estructures d’altres proteïnes.

La molècula d’hemoglobina, per exemple, pesa 10-19g.

D’aquesta manera s’han pogut crear molècules enormes amb pesos moleculars fins a un milió de daltons, més de tres mil grups funcionals a la superfície i grandàries que varien entre 10 i 500 Å, comparables, per tant, a algunes biomolècules com les proteïnes, els enzims o l’hemoglobina.

FIGURA 3. Transicions conformacionals de l’hemoglobina amb el pH: a) dades espectroscòpiques recollides durant el procés, i b) perfils de concentració i espectres resolts de les conformacions proteiques involucrades en el procés.

A tall d’exemple de l’aplicació de la resolució multivariant a estructures multiconjunt procedents del seguiment d’un procés biològic, presentem el cas de l’estudi de les transicions de la proteïna hemoglobina induïdes per la variació del pH.

També s’identifica clarament la transició que té lloc a un pH al voltant de 8, que reflecteix el pas de l’hemoglobina a l’oxihemoglobina.

Considerant les variacions que, dins d'un perfecte fisiologisme, cab que existeixin respecte al nombre de glòbuls rojos, depenents de les condicions de procedencia, nutrició, grandaria dels mateixos, etc., de cada subjecte, creiem de més interès i més seguretat la determinació de la xifra d'hemoglobina que no la del nombre d'eritrocits.

La tensió superficial no sembla, en les determinacions fetes, estar en proporció senzilla anib la, toxicitat específica, però sí ho està l'índex de refracció, tant el del sèrum enter, carregat o no d'hemoglobina per ser la sang del gos freqüentment hemolítica, com el del sèrum desalbuminat per la calor sense arribar a la ebullició.