hexosa

Eren moltes les circumstàncies que indicaven que els compostos que s'havien d'estudiar s'havien de trobar principalment entre els de tres àtoms de carbon; per exemple, el pas comprovat de totes les hexoses i els sucres d'altres sèries, a àcid làctic, per l'acció dels àlcalis; la síntesi de les hexoses a partir de les trioses, portada a cap per Fischer; les observacions de Kermak, Lamble i Slater, relatives a com aquestes trioses passaven més ràpidament al torrent circulatori que les mateixes glucosa o levulosa; les d'Isaak i Adler, que sostenien la seva major capacitat de formar glucogen que la glucosa quan s'administraven per via peritoneal; llur acumulació en l'organisme dels animals superiors amb un subministrament insuficient d'oxigen, etc.

Ara bé; abans de tot, quines són les hexoses atacades? És ben sabut que en els darrers anys s'ha exposat repetidament l'opinió que no podia admetre's ja l'antiga fórmula oberta de les hexoses, per haver-se vist que no presenten moltes de les reaccions típiques dels aldèhids o del grup carbonil.

Tenint en compte aquest fet, i la propietat dels aldehids i de les cetones, d'unir-se amb els alcohols per a formar acetals, Tollens va exposar l'opinió que en les molècules de les hexoses també tindria lloc una acetalització del grup carbonil amb el quart grup hidroxil, comptat a partir d'ell, de manera que les veritables fórmules de la glucosa i de la levulosa serien les següents, en les quals hi ha un nucli hexagonal heterocíclic, format per cinc àtoms de carbon i un d'oxigen: [...]

Sobre el mecanisme de formació de les am-hexoses a partir de les a i ß, és molt interessant un treball recentíssim de Fromageot i Roux (47), els quals suposen que el temps d'inducció que presenten totes les hexoses abans de començar a fermentar, representaria potser llur pas a la forma làbil.

Per altra banda, a partir dels estudis sobre els èsters fosfòrics de les hexoses, del qual ens ocuparem després breument, s'ha posat també en clar que, per al primer atac de l'hexosa, es requereix una fosforilització prèvia, obtinguda gràcies al coferment.

Les experiències actuals semblen confirmar la hipòtesi, ja emesa pels seus descobridors, de la descomposició del fosfagen durant el treball muscular, amb alliberament d'àcid fosfòric — que serviria per a esterificar les hexoses — i que es resintetitzaria durant el repòs.