hoste

A més a més, els dendrímers poden retenir l’hoste d’una manera selectiva segons la natura de l’amfitrió, la composició química tant a l’interior del dendrímer com a la seva perifèria i la mida de la cavitat.

A les caixes dendrítiques, les interaccions entre l’amfitrió i l’hoste estan governades bàsicament per la mida molecular de l’hoste i la mida de les cavitats del receptor.

Una espècie receptora que interacciona amb un hoste es pot usar com a sensor si pot indicar la presència d’aquest mitjançant canvis físics.

A més, un sensor, idealment, hauria de ser selectiu per a un hoste en particular i no només indicar la seva presència, sinó que també hauria de permetre a un químic determinar la seva concentració.

Això vol dir que el procés d’unió de l’espècie hoste amb el sensor s’ha de poder detectar mitjançant canvis en les propietats redox del receptor, les quals es poden estudiar mitjançant tècniques electroquímiques, com, per exemple, la voltametria cíclica.

Aquest tipus de sensors detecten la presència de molècules hoste mitjançant un canvi d’una propietat òptica intrínseca.

Aquests sensors detecten la presència de la unió de l’hoste a través d’un canvi de la intensitat de la llum que emet la molècula.

Així, la intensitat d’emissió experimenta un canvi molt important en addicionar tetrafluoroborat a la solució, mentre que el que produeix l’addició de triflat és menor i encara ho és menys la variació que produeix l’anió perclorat, variació que depèn de la concentració de l’hoste quan es treballa a concentracions petites (< 5 mM).

El fet que el virus injectat en una àrea de pell algunes hores o dies després que l'extracte de teixit ha estat injectat en el mateix punt, produeixi una lesió exaltada, suggereix que l'extracte és l'hoste de les cèl·lules, fent-les més susceptibles al virus, que no pas el virus directe.

Quan no porter la mort, llur evolució segueix, sense incidents greus per a llur hoste, fins al parasitisme bacil·lar, que pot ésser perfectament tolerat o que pot provocar diferents manifestations patològiques, l'origen tuberculós de les quals, si bé sospitada pels clínics, no s'havia pogut demostrar encara.

És possible que el factor de Reynals de l'extracte testicular o renal, actuï ja sobre les cèl·lules de l'hoste agredint-les directament, o bé que estiguin tan alterades en els processos de lesió i reparació que esdevinguin un medi apropiat per a la infecció.

Si concedim, com la troballa suggereix, que cada organisme patogen té unes característiques bioquímiques individuals, no és menys veritat que cada un comparteix amb altres bactèries patògenes la propietat de mantenir-se o d'envair els teixits de l'hoste en una extensió més o menys gran.

D'aquestes investigacions sembla cert que el poder d'aquest important grup de patògens d'envair el teixit de l'hoste depèn de la presència en l'organisme d'un factor capaç d'augmentar la permeabilitat tissular.