laboratori

Desenvolupa la seva recerca al laboratori de Ciència i Tecnologia Electroquímica dels Materials i del Medi Ambient (LCTEM), on s’estudia el tractament de contaminats emergents en aigües mitjançant processos d’oxidació química i electroquímica avançada.

Per iniciar la secció Treball pràctic al laboratori, Josep Corominas ens acosta al laboratori de química amb el relat de l’experiència "Quin percentatge de carboni hi ha en una petxina?" caracteritzat per la originalitat i l’estil propis de l’autor."L’aprenentatge de la química amb sensors: casos pràctics, utilitat i valoració" és el tema que desenvolupa Montserrat Tortosa i que enceta la secció Noves tecnologies.

El descobriment de la pila elèctrica per part de Volta al principi del segle XIX va obrir als químics les fronteres d’un nou territori que va resultar força fructífer en diversos camps (exploracions pràctiques, innovacions teòriques, descobriments d’elements desconeguts i disseny d’una instrumentació nova de laboratori).

L’any següent, en el laboratori de la Royal Institution de Londres, el seu director, un jove Humphry Davy, va iniciar unes accelerades investigacions per aprofitar el potencial analític de la pila de Volta.

En particular, Faraday, que havia estat ajudant de laboratori de Davy a la Royal Insitution, aviat va quedar persuadit per la creença en la unicitat de les causes dels fenòmens naturals i de la identitat entre les afinitats químiques, les forces elèctriques, magnètiques i gravitatòries.

El fet de pensar en les aplicacions del vidre, va ajudar tots els grups a plantejar-se que havien de buscar informació a Internet sobre les propietats d’aquesta substància, fins i tot n’hi va haver un que es va adonar que al laboratori utilitzàvem ampolles de vidre per emmagatzemar els àcids i, d’això, en va deduir que aquests no el podien atacar.

El seu treball de recerca es va tractar en l’habilitat cognitiva en el marc del laboratori.

Llorca enfoca l’estudi des del punt de vista químic, on, a través de resultats obtinguts en el laboratori, s’intenten esbrinar les diferents etapes esglaonades de síntesi que donaren lloc a la vida a partir de molècules simples.

La primera síntesi abiòtica simulada al laboratori que hom considera plenament satisfactòria fou publicada per Miller el 1953.

El laboratori de Ferris ha explorat en els darrers anys diverses alternatives i ha mostrat que un aluminosilicat com la montmoril·lonita és bastant efectiu, no sols en la catàlisi de la formació d’oligonucleòtids sinó també de pèptids, en què s’assoleixen longituds de cadena de més de 50-mer.

En aquest any, Stanley Miller va dur a terme, en el laboratori, un experiment que li va valer la fama, a ell i al seu director de tesi doctoral, Harold Urey, guanyador del premi Nobel de química l’any 1934 per descobrir el deuteri.

Ara, coneixent la composició de la fase gas de la nebulosa solar, els sòlids amb propietats catalítiques que hi eren presents, i les condicions de pressió i temperatura en la zona on es varen formar les condrites carbonàcies, estem en condicions de fer allò que tant agrada als químics: dur a terme reaccions al laboratori per a comprovar experimentalment que allò que preveiem té lloc a la realitat, tot i les simplificacions que normalment els experiments comporten.

En una pràctica de laboratori típica, hom hi barreja dos líquids incolors i n’obté un precipitat sòlid colorejat.

Les primeres mesures es van dur a terme al laboratori d’en Ahmed H.

L’esforç d’alguns laboratoris ha dut a explorar alternatives a aquest esquema.

Pel que fa als estudis de polimerització química, en absència d’enzims, els progressos han estat notables a causa, sobretot, de les aportacions de laboratoris com el de Leslie Orgel o James Ferris.

L’any 1969, quan molts laboratoris d’arreu havien posat a punt nombroses tècniques d’anàlisi tot esperant l’arribada de les primeres roques lunars, va tenir lloc la caiguda, val a dir que molt oportuna, de centenars de quilograms de dues condrites carbonàcies a Murchison, Austràlia, i a Pueblito de Allende, Mèxic.

El 1947 Powell i Occhialini a la seua monografia, Nuclear Physics in Photographs, sostenien que l’equipament era tan senzill que qualsevol laboratori universitari podia servir per a realitzar investigacions nuclears.

La representació suggereix una divisió del treball al laboratori.

Aquesta planificació va cristal·litzar en la creació de l’Observatori de l’Ebre, el laboratori Químic de l’Ebre i el Laboratori Biològic de l’Ebre.

A més de l’Observatori de l’Ebre com a institució mare, estava en ple funcionament el laboratori Químic de l’Ebre i el Laboratori Biològic de l’Ebre, fundats pocs mesos després de l’Observatori; el primer pel P.

En podem assenyalar: l’Instituto Católico de Artes e Industrias de Madrid, experts en electricitat; el Col·legi Màxim de Oña, que disposava d’un laboratori de física i radioactivitat; l’Observatori de Cartuja; l’Observatori de Montserrat de Cuba; el Col·legi del Salvador de Saragossa; el Col·legi d’Orihuela; el Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià; l’Observatori i Col·legi de St.

Louis, (Jersei, EUA); el laboratori de Biologia de Gemert (Holanda); el Col·legi i Observatori de Stonyhurst (Anglaterra), i el Col·legi Universitari de Georgetown (EUA), entre tants altres.

La recerca a Catalunya tingué lloc al laboratori de Cristal·lografia i Mineralogia de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona.

La raó per la qual la nova tècnica trigà aproximadament tretze anys a arribar a Catalunya va ser la manca de pressupost, en uns anys on les instal·lacions del laboratori de la Universitat estaven pensades sols per a treballs de cristal·lografia òptica.

No es troba el laboratori que ens fou encomanat tan fornit de material científic com ho ha de menester i és el nostre desig […].

Aquests són els medis que avui té el Laboratori de Cristal·lografia i Mineralogia i aquestes les gestions que per a organitzar-ho i perfeccionar-ho han estat fetes […].