metabolisme proteic

És molt debatuda la qüestió de si els trastorns, o almenys alguns dels trastorns, del metabolisme proteic i d'altres funcions fisiològiques que s'observen en els casos de diabetis greu, constitueixen pertorbacions autòctones dependents tan sols de la que sigui la causa primera de la diabetis, o són tan sols conseqüències secundàries i lògiques del trastorn del metabolisme dels hidrats de carbó.

En aquesta observació és particularment manifesta la dificultat de posar en clar el paper que en la marxa del metabolisme proteic juguen cada un dels diversos factors que probablement influeixen sobre ell : intensitat del trastorn diabètic, gravetat de la infecció, règim alimentós i insulina; i precisament per aquesta raó la incloc en el present treball.

Pel que fa a la significació fisiològica dels fets ressenyats, aquests no ofereixen pas base suficient per a decidir si el medicament o l'hormona pancreàtica, si així vol hom anomenar-la, exerceix una acció directa sobre el metabolisme proteic, o si la protecció sobre aquest metabolisme és exercida no directament per la insulina, sinó per la glucosa, que és aprofitada en més gran quantitat gràcies al medicament, i pel greix, l'aprofitament del qual millora també, probablement, com a conseqüència del millor aprofitament de la glucosa.

Per a cada cas de diabetis greu hi ha un cert nivell crític del metabolisme proteic; així que la quantitat de nitrogen metabolitzat ultrapassa aquest nivell, apareix acidosi, i així que el nitrogen metabolitzat cau dessota aquest nivell, l'acidosi comença a minvar, fins a desaparèixer.

Petren creu que aquesta acidosi, determinada per un metabolisme proteic excessiu, és pròpia de la diabetis greu i diferent de la que es produeix en altres circumstàncies.

L'elevació del nivell del metabolisme proteic en la diabetis greu, si no és compensada per altres factors, té, per efecte : 1.^r, d'augmentar el metabolisme total; 2.ⁿ, d'abaixar la capacitat de l'organisme per a metabolitzar glucosa.

De fet, en la clínica és molt més freqüent el primer cas que el segon, i això fa que la relació entre el metabolisme proteic i la cetosi assenyalada per Petren, per bé que no és pas una llei fisiològica com aquest autor va creure en enunciar-la, és, en realitat, una regla pràctica d'aplicació molt general.

La relació enunciada per Petren entre la intensitat del metabolisme proteic i l'absència o presència i intensitat de la cetosi, constitueix una regla pràctica d'aplicació força general, però no pas una veritable llei fisiològica fonamentada en relacions essencials dels dos fenòmens.