mineral²

Sobre la superfície del mineral, s’hi aniria acumulant una capa monomolecular de diverses substàncies, com una mena de metabolisme bidimensional.

Segons es desprèn de les dades cristal·loquímiques de determinats minerals de les condrites carbonàcies, la pressió i temperatura en la zona de la nebulosa d’on es varen formar els cossos progenitors d’aquestes eren de l’ordre de 10-5 atm i 400-500 K.

Les roques es poden considerar com un conjunt de minerals amb diferent disposició, amb més o menys espais entre ells (porositat), amb lligams diversos, etc., i que, col·locades en condicions subaèries, poden patir diferents processos que les facin canviar.

Es tracta d’un conjunt complex de fenòmens químics, físics i biològics, resultat de la interacció entre els minerals formadors de les roques i els paràmetres ambientals.

En canvi, el ventall d’efectes de naturalesa química que intervenen en l’erosió és més ampli i implica fenòmens de dissolució —restringida als minerals que contenen enllaços polars: halurs, sulfats, carbonats...— i, sobretot, fenòmens d’hidròlisi.

En aquests darrers, la polaritat de la molècula d’aigua hi té un paper important, la seva presència sobre les superfícies dels minerals (especialment els silicats) altera l’equilibri de càrregues dels políedres de coordinació més propers a la superfície, lixivia alguns dels cations associats a l’estructura dels minerals afectats i la transforma en nous minerals, normalment fil·losilicats del grup de les argiles (Luoghaan, 1969).