mirall

Aquesta separació, tot i que d’entrada sembla petita, s’aconsegueix avui en dia de forma rutinària en els laboratoris, mitjançant un sistema adequat de lents i miralls.

Avui dia sabem que en molts casos al nostre organisme (o al de qualsevol altre ésser viu) no li és en absolut indiferent quina de les dues possibles formes geomètriques d’un compost, les molècules del qual no són idèntiques amb les seves imatges en un mirall, li és subministrada.

Per comprendre les raons d’aquest fet, cal recordar que, a escala macroscòpica, tots els cossos que ens envolten (com els que tenia Alícia a l’habitació del mirall) es poden classificar en dos grans grups: aquells que són indistingibles de la seva imatge en el mirall, o imatge especular (del llatí speculum ’mirall’: una cadira, un vas d’aigua, un cub, un ou...), i aquells per als quals la seva imatge especular constitueix un objecte diferent, no exactament superposable amb l’original (un llibre —com va observar Alícia quan va passar a l’altra banda del mirall: «És clar! Com que és un llibre del mirall! Per tant, si el col·loco davant del mirall les paraules es posaran del dret»—, un rellotge, una porta, un guant, unes tisores, una sabata, una rosa...).

Resulta, doncs, que un vas d’aigua és indistingible, tant a nivell macroscòpic com microscòpic, de la seva imatge a l’altra banda del mirall.

D’altres, però (l’àcid làctic, el trans-1,2-ciclohexandiol, l’1,1’-bi-2-naftol...), donen una molècula no superposable amb l’original en ésser sotmeses a l’operació de reflexió en un mirall (o en un pla qualsevol): són molècules quirals (figura 1).

En definitiva, a escala microscòpica, la llet de l’altra banda del mirall que Alícia dubtava de donar al seu gatet contenia els enantiòmers no naturals de la lactosa, de diverses proteïnes, etc., i probablement no li hauria anat gens bé al pobre animal! Les implicacions de tot això per a la indústria química són molt importants.