nanoestructura

A partir d’aquí, podem definir les nanoestructures com a estructures amb almenys una de les seves dimensions mesurable en l’escala dels nanòmetres.

La importància de les nanoestructures 1D (nanofils o nanocables) rau, doncs, en la possible integració d’aquestes nanoestructures en dispositius electrònics macroscòpics.

Aquest mètode presenta certs avantatges respecte als altres existents, com pot ser l’ús d’instrumentació senzilla, l’obtenció de nanofils d’elevades longituds (fins a mil·límetres!) o la fàcil transferència de les nanoestructures a substrats integrables a dispositius electrònics, tot mantenint característiques estructurals i elèctriques intactes.

Per tant, són nanoestructures en la direcció transversal a la de creixement, però macroestructures en la de creixement, que tenen una relació amplada-longitud 1:105.

Per a la caracterització d’aquestes nanoestructures s’utilitzen principalment dos instruments: un microscopi electrònic de rastreig (SEM) per a establir la dimensió longitudinal dels nanofils i el nombre de fils per unitat d’àrea, i un microscopi de forces atòmiques (AFM) (alternativament es pot utilitzar un microscopi d’efecte túnel, STM) per a caracteritzar la formació dels clústers de metall.

Esperem que la presentació del mètode electroquímic de síntesi de nanowires i alguna de les múltiples aplicacions d’aquestes nanoestructures hagi servit per a introduir-vos al món de la nanociència i nanotecnologia, i demostrar-vos que no és part d’un món futurista de ciència ficció, sinó més real i actual del que ens pensem.