peduncle

En el cervell que tenim davant, pertanyent a un individu d'uns quaranta anys aproximadament, les artèries cerebrals presenten la següent disposició: la caròtida interna del costat dret acaba en un pomell de quatre ramells divergents; la cerebral anterior, cerebral mitjana o silviana i la coroide, que tenen les dimensions, origen i distribució normals; el quart ramell, que ordinàriamcnt està representat per aquest ramell prim denominat comunicant posterior, aquí està format per un ramell tan voluminós com les cerebrals mitjana i anterior, el qual, dirigint-se cap endarrera, volta la cara inferior del peduncle cerebral, seguint els cantons laterals del solc cerebral de Bichat, i acaba distribuint-se pel lòbul temporo-occipital i per les cares del lòbul occipital.

Amb el fi de verificar si la llei del «tot o res» regeix el caragolament, en forma de tirabuixó, del peduncle de les vorticel·les, he practicat alguns experiments emprant-hi exemplars de diferents espècies.

Com a indicador del valor del caragolament, he escollit el nombre de segons que s'escolen abans que el peduncle hagi retrobat la seva posició normal després del caragolament, ja que observacions reiterades m'han provat que, com més gran és aquest (i, per tant, més nombroses les voltes d'espiral formades pel peduncle en caragolar-se), més triga a redreçar-se completament.

Efectivament; anant de fora a dins, es troba de moment la capa de cèl·lules epidèrmiques, d'unes parets externes, molt dobles ordinàriament, que ofereixen en la seva meitat exterior, constituïda per la cutícula i capes cuticulars, una coloració de groc pàl·lid (fig. 2, c); coloració que deu ésser deguda a l'àcid pícric (1): la regió interna de la mateixa paret presenta un vermell fort (fig. 2, c e), que es continua en les parets radials, revestint en la seva primera meitat els peduncles (respectivament làmines) cuticulars entrants (fig. 2, p. e), i essent l'única coloració en la resta de la dita paret radial (fig. 2, p. r).

Aquesta conclusió s'oposa, aparentment, a l'afirmació que el peduncle de la vorticel·la segueix la llei del tot o res, ja que en aquest cas sembla natural (cal suposar que la intensitat del primer cop ultrapassa el llindar de l'excitació) que el valor del caragolament executat pel peduncle al primer cop no hagi d'ésser ultrapassat per cops successius.

Aquesta contradicció aparent s'explica si hom té en compte que el temps emprat pel peduncle per a recuperar la seva completa excitabilitat, és a dir, per a restablir el seu equilibri material i dinàmic pertorbat per l'acció de l'excitant, és molt inferior al que empra per a estendre's totalment; o, dient-ho en altra forma, el peduncle recupera la seva completa excitabilitat molt abans d'acabar el seu redreçament.

Per tant, si després d'haver-se estès completament la primera vegada, hom dóna un segon cop, el resultat és exactament el mateix, és a dir, el peduncle necessita per a estendre's el mateix temps que necessitava anteriorment.

Però si donem el segon cop quan el peduncle ha recuperat la seva excitabilitat, però abans que s'hagi estirat completament, es caragola de bell nou amb la mateixa energia de la primera vegada : resulta que el nou caragolament s'afegeix a la resta que subsisteix de l'antic.

El peduncle caragolat mostrarà, doncs, ara, més voltes d'espiral que anteriorment, i, en conseqüència, emprarà, per a estendre's completament, més temps que no pas si haguéssim fet actuar damunt d'ell la segona excitació.