plaqueta

Segons noves investigacions d'Albert Fischer en el medi desproveit de plasma, també s'han acreditat com a suports plaquetes de celofan i de mica, que es posen en les ampolles de Carrel.

Per terme mitjà de diverses dosificacions he trobat 0,17 pg per cada plaqueta nativa.

En els cultius en fase de multiplicació, la mitjana ha estat 0,30 pg/plaqueta, indicatiu d'una gran activitat metabòlica reproductiva.

Àdhuc els qui creuen que la coagulació de la sang va sempre precedida d'una «metamorfosi viscosa» (enteneu destrucció) de les plaquetes, accepten que algunes d'aquestes romanen intactes per tal de fer possible la retracció del coàgul, per la qual cosa la majoria dels hematòlegs diuen que és indispensable la presència de plaquetes senceres (HORANYI, 1951; LÜSCHER, 1957, etc.).

D'altres, però, sostenen criteris diferents, començant per AYNAUD, 1932, NOLF, 1932, TOCANTINS, 1936, etc., els quals diuen que la presència morfològica de les plaquetes no fa cap falta per a la coagulació.

Pel que fa a la retracció del coàgul format, les plaquetes poden ésser substituïdes per qualsevol partícula inerta (vidre, caolí, diatomees, etc.), especialment si té càrrega elèctrica positiva, tal com el guix hidròfug.

Tot això s'esdevé talment perquè els factors o ferments plaquetaris que intervenen en el complex i encara misteriós fenomen de la coagulació sanguínia es vessen o segreguen cap al plasma sense que calgui l'esfondrament corporal de les plaquetes.

Sigui com sigui la cosa, Sharp suposa, amb no massa convicció per cert, que la meitat de les plaquetes experimenten la metamorfosi viscosa per a encetar la coagulació, i l'altra meitat romanen intactes per tal de permetre la retracció del coàgul.

Aquesta afirmació ja pressuposa que hi ha dues menes de plaquetes , més resistents unes que altres o, almenys, amb funcions desiguals.

Però gairebé mai no s'ha considerat que pugui haver-hi dues menes de plaquetes en la mateixa mostra de sang, exceptuant, és clar, llur diversitat de mides.

Únicameut FIESCHI (1957) ens diu que les plaquetes immatures es caracteritzen pel fet de tenir el hialoplasma fortament basòfil i que aquestes plaquetes «blaves» estan subjectes a fenòmens degeneratius, afirmació certament no gaire lògica.