polaritat

En aquests darrers, la polaritat de la molècula d’aigua hi té un paper important, la seva presència sobre les superfícies dels minerals (especialment els silicats) altera l’equilibri de càrregues dels políedres de coordinació més propers a la superfície, lixivia alguns dels cations associats a l’estructura dels minerals afectats i la transforma en nous minerals, normalment fil·losilicats del grup de les argiles (Luoghaan, 1969).

Com que els components que formen la fracció volàtil del vi presenten un rang molt ampli de polaritat, volatilitat i concentració, resulta difícil escollir un mètode adequat per a l’anàlisi de tots ells de manera simultània.

Tot i això, els estudis de dinàmica molecular mostren que els dendrímers, com les proteïnes, poden adoptar conformacions en funció de la polaritat, la força iònica o el pH del solvent en què es troben dissolts.

El seu sistema dualista electroquímic, fonamentat en la idea que les partícules que componen tots els cossos posseïen una polaritat elèctrica —una part de la partícula s’electritzava positivament, mentre que l’altra ho feia negativament—, interpretava que la desigual intensitat d’aquesta polaritat constituïa la causa de la diferent força amb què les substàncies exercien les seves afinitats.

És fàcil entendre, doncs, que per als pensadors de la Naturphilosophie les afinitats químiques i les polaritats elèctriques estiguessin en millor disposició per explicar determinats fenòmens que no pas les atraccions newtonianes de curt abast associades a les partícules de la matèria.

Davy llegí el 1806 a la Royal Society de Londres una dissertació en què va fer públiques les seves primeres idees sobre la naturalesa elèctrica de les afinitats químiques, que es resumien de la manera següent: dos cossos que tenien tendència a combinar-se s’electritzaven amb polaritats contràries en entrar en contacte.