porus

La part del costat del gas es fa amb els porus més grans i la del costat de l’electròlit, amb els porus més petits.

La pressió del gas i les forces de capil·laritat fan que la zona de reacció sigui la de separació d’ambdues regions de diferent grandària de porus (figura 2b).

Així, gas i líquid es troben en una regió de l’interior de l’elèctrode, i es forma en el seus porus una zona de contacte entre tres fases: el gas, l’electròlit i el material de l’elèctrode.

En medi alcalí el CO₂ dóna carbonats, que poden precipitar-se als porus de l’elèctrode, impedint així la penetració de l’electròlit.

Les tensions superficials fan que la mida dels porus de la matriu hagi d’ésser més petita que la dels elèctrodes.

Hom pot emprar un ànode porós de Ni amb un 10 % en pes de Cr (porus de 3-6 µm de diàmetre) i un càtode de NiO amb Li (porus de 7-15 µm de diàmetre), que a aquestes temperatures no necessiten metalls nobles per electrocatalitzar els processos electròdics.

A més, l’òxid és normalment molt estable i no presenta els problemes que es poden trobar amb els electròlits líquids: no s’ha de forçar a mantenir estable una zona de contacte de tres fases, els porus dels elèctrodes no s’inunden i no hi ha pèrdues d’electròlit.

Examinats els treballs, però, resulta que fan referència a una làmina densa o fibrosa també anomenada «zonula nuncleum limitans», la qual està en contacte immediat amb la membrana interna del nucli, i pot desaparèixer a nivell dels porus nucleals.

Hom hi observa una cèl·lula endotclial (E), i la paret capil·lar mostra alguns porus (asteriscs).

En qualsevol cas, la heterocromatina és força escassa i es troba distribuïda a la perifèria, on l'embolcall nucleal es troba força dilatat (180 Å) i presenta nombrosos porus de 400 a 500 Å de diàmetre.

2. que es tracti d'un canal o porus, en el qual la translocació sigui deguda a un canvi conformacional en la proteïna que el forma.

Així, dins l'opció d'un porus o canal s'introdueix la idea del transportador "mòbil", no com a concepte físic sinó com a concepte cinètic.

Funcionalment, consideren el transportador com un porus o canal amb comporta (fig. 6).

HOPFER i GROSECLOSE (1980) també proposen un mecanisme de porus amb comporta en el qual la translocació dels substrats transportats és duu a terme mitjançant un canvi conformacional de la proteïna que modifica la permeabilitat per als soluts.

Es tracta d'un porus amb comporta sensible a la diferència de potencial existent a la membrana luminal (? ?).

Des d'aquest primer període meiòtic, apareixen a l'entorn del nucli unes masses denses als electrons relacionades, topogràficament, amb els porus nuclears: la seva estructura és granelluda i filamentosa, tot coexistint ambdues en proporció variable.

Són remarcables les dilatacions de l'embolcall nuclear i els complexes dels porus (× 11400).