propietat

La resta de grups va entrar en conflicte quan els seus membres van saber que el vidre és un material inert i que aquesta propietat tenia a veure amb la seva estructura i amb l’enllaç entre les partícules.

Per últim, faré una demostració d’una propietat característica del gas diòxid de carboni que pot explicar que, malgrat que veiem que el tros de petxina desapareix i es forma CO₂, el volum de gas recollit és inferior al que hauríem de tenir.

En les setmanes anteriors, s’havia estat treballant el concepte d’enllaç químic i la relació entre les propietats dels materials i els diferents tipus d’enllaç.

Aplicar el coneixement que els nois i les noies havien començat a adquirir sobre les propietats dels materials i l’enllaç químic a l’anàlisi d’un problema real i la cerca de solucions.

El fet de pensar en les aplicacions del vidre, va ajudar tots els grups a plantejar-se que havien de buscar informació a Internet sobre les propietats d’aquesta substància, fins i tot n’hi va haver un que es va adonar que al laboratori utilitzàvem ampolles de vidre per emmagatzemar els àcids i, d’això, en va deduir que aquests no el podien atacar.

Van dubtar sobre si el problema es podia deure al fet que hi ha vidres amb propietats diferents o que hi ha àcids que sí que ataquen el vidre.

A partir d’aquesta llista, intenteu deduir-ne les propietats principals del vidre.

A partir dels vostres coneixements de química, justifiqueu per què creieu que el vidre té aquestes propietats.

Una de les propietats del vidre és que es tracta d’una substància inerta químicament i per això s’utilitza per fabricar envasos de reactius químics, per exemple d’àcids.

Després d’investigar les múltiples propietats i aplicacions del vidre, hem arribat a la conclusió que aquest resisteix l’atac de la majoria dels agents químics, menys l’àcid fluorhídric.

Cap estudiant no es posa en el rol de científic i només quan s’orienta els alumnes amb la guia del quadre 5, comencen a pensar en les propietats i en l’estructura del vidre.

Ja de petits, a tots ens ha meravellat la propietat dels imants.

Aquesta darrera propietat fa preveure que l’HCB s’associarà a la part orgànica del sòl, sediment i organismes vius.

Aquesta propietat és extremadament útil, ja que l’aplicació d’un únic pols sobre el sistema molecular dóna lloc a l’espectre complet.

En particular, la propietat que s’utilitza és el fet que, per a certs materials, l’índex de refracció varia amb la intensitat del pols.

El més singular és, sens dubte, la seua proposta de trànsit dels materials orgànics abiòtics, presents a la Terra arcaica a components més i més complexos (capítols 5 a 7): polímers (concretament, proteïnes), sistemes col·loïdals (que eren considerats l’estat físic característic de la cèl·lula per a la bioquímica de l’època) i organismes primitius que exhibien propietats típiques de la matèria vivent (coacervats).

Les tècniques d’evolució de RNA al tub d’assaig permeten aconseguir l’exploració de l’espai de seqüències (de fet, d’un petit subconjunt de totes les seqüències possibles d’una determinada longitud) en la recerca d’un RNA que manifeste les propietats adients.

L’estratègia consisteix a sintetitzar poblacions de RNA amb seqüències diferents, seleccionar aquella molècula que manifesta les propietats adients (per exemple, dissenyant sistemes cromatogràfics d’afinitat), multiplicar-la amb una taxa de mutació controlada i tornar a iniciar la ronda de selecció.

No hi ha cap sistema químic més simple que una cèl·lula que exhibesca les propietats mínimes d’automanteniment (usant fonts de matèria i energia externes) i d’autoreproducció.

Tot seguit hi aparegueren els primers sistemes químics que exhibien propietats adscribibles als fenòmens biològics.